Lluís Quintana Trias

Caminar per la vida vella


Скачать книгу

      Caminar per la vida vella

      La memòria involuntària en la literatura i l’art

      Assaig 44

      Caminar per la vida vella

      La memòria involuntària en la literatura i l’art

      Lluís Quintana

      Universitat de València

      © Lluís Quintana Trias, 2016

      © D’aquesta edició: Universitat de València, 2016

      Publicacions de la Universitat de València

      Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

      Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa

      Il·lustració de la coberta: Edouard Manet, Olympia (1863), fragment.

      Maquetació: Textual IM

      Correcció: Communico-Letras y Píxeles S.L.

      ISBN: 978-84-9134-021-8

       Índex

       1. GOETHE A ERFURT

       2. CONSIDERACIONS INICIALS SOBRE LA MEMÒRIA

       3. L’ASSOCIACIÓ D’IDEES

       L’error de Turn (Virgili)

       La sang a la neu (Chrétien de Troyes)

       L’engany de les paraules (Boccaccio)

       Les gerres de vi (Cervantes)

       L’objecte retrobat (Verdaguer, Pérez Galdós, Graves)

       4. EL SOMIEIG

       Terme i concepte de rêverie (somieig)

       Fortuna del somieig al segle

       El somieig com a tòpic

       Somieig i malenconia

       5. LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA: ELEMENTS PER A UNA DEFINICIÓ

       La góndola (Goethe)

       Les flors de madame de Warens (Rousseau)

       Punts en el temps (Wordsworth)

       Misticisme, transcendència i sentiments oceànics

       Els records de la pobra Susan (Wordsworth)

       El jardí de la infància (Leopardi)

       Mozart i les taronges (Dickens, Mörike, Oller, Unamuno)

       El gos de mitjanit (Nietzsche)

       La boira a Jalta (Txékhov)

       El pregó dels venedors de coco (Machado de Assis)

       Una tarda d’estiu (Maragall)

       Els llimoners de la font (Machado)

       6. LA PROPOSTA DE PROUST

       7. L’EPIFANIA (JOYCE)

       8. EL DÉJÀ VU: TERME I CONCEPTE

       El maneguí de pell (Benjamin)

       Natàlia i les olors (Rodoreda)

       9. DEFINICIÓ DEL TERME MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA

       10. FORTUNA DE LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA AL SEGLE XX

       La cançó de Gretta (Joyce)

       El record de la tramuntana (Pla)

       La llengua de Zeno (Svevo)

       Un cafè a Viena (Zweig)

       El record del gel (García Márquez)

       Les primaveres a París (Villalonga)

       L’edat lluminosa (Alberti)

       Una glossa de Proust (Ferrater)

       La cançó de Kay (Priestley)

       Els genolls de la Saraghina (Fellini)

       La marca de l’autenticitat (Brodsky, Handke)

       11. EPÍLEG

       BIBLIOGRAFIA COMENTADA

       OBRES CITADES

       Caminar per la vida vella

       La memòria involuntària en la literatura i l’art

       1.

       Goethe a Erfurt

      El 27 de setembre de 1808 Napoleó Bonaparte, en la campanya militar que l’havia de dur a dominar tot Europa i arribar fins a Moscou, es va instal·lar a Erfurt, una ciutat al bell mig d’Alemanya, la capital de l’actual land de Turíngia, on tenia pensat quedar-se fins al 14 d’octubre. Estava previst que s’hi entrevistés amb el tsar Alexandre I i tot de reis alemanys d’abans que existís un estat anomenat Alemanya: els reis de Baviera, Saxònia, Württemberg, Westfàlia i Prússia. Qui hagi llegit Guerra i pau recordarà que és en aquesta entrevista quan s’inicia l’amistat entre els emperadors rus i francès que tantes conseqüències tindrà a la narració. Napoleó va portar amb ell part de la seva cort i fins i tot una companyia de teatre, que va representar obres de Voltaire, Racine i Corneille: el flamant emperador havia entès que la política cultural era un element fonamental en el seu projecte imperialista. En aquesta cort s’hi incorporaria pocs mesos després un jove de 26 anys anomenat Henri Beyle, el futur novel·lista que firmaria amb el pseudònim de Stendhal.

      Un d’aquests monarques alemanys era el gran duc Carl August de Weimar, que hi va anar acompanyat d’un ministre seu i alhora celebritat literària europea: Johann Wolfgang von Goethe. Napoleó va voler rebre Goethe i l’entrevista, a hores d’ara mítica, va tenir lloc el 2 d’octubre. Ens en queden diversos testimonis: un és el que immediatament després de l’entrevista va recollir Friedrich von Müller, amic i confident de Goethe i víctima del caràcter d’aquest (que sempre havia estat difícil i, als darrers anys de la seva vida, espantós). Müller, que havia acompanyat Goethe fins a l’avantsala del palau on es va realitzar l’entrevista, ho va transcriure el mateix dia 2 a les seves