Els millors textos eclesials de la Litúrgia de les Hores
Selecció i comentaris de Bernabé Dalmau
Dossiers CPL, 154
Centre de Pastoral Litúrgica Barcelona
Director de la col·lecció Dossiers CPL: Joan Torra
Imatge de la coberta: Pixels - Pixabay
© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA
Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona
Tel. (+34) 933 022 235 – wa (+34) 619 741 047
[email protected] – www.cpl.es
Edició digital: novembre de 2020
ISBN: 978-84-9165-393-6
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Presentació
Mateu, l’evangelista, ha agrupat en un capítol del seu evangeli unes quantes de les paràboles que Jesús ha predicat i que tenen per fil conductor el Regne del cel. Ens explica que Jesús quan arriba al final d’aquest discurs –diguem-n’hi parabòlic– pregunta als deixebles oïdors:
«“¿Ho heu comprès, tot això?”. Li responen: “Sí”. Ell els diu: “Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles”». (Mt 13,51-52)
Ja sabem que quan està dient això vol parlar de la relació que hi ha entre l’Antic Testament i l’Evangeli per deixar ben clar que allò que havia estat anunciat a l’antigor és el que ara es realitzava plenament. Per això l’Antic Testament té validesa i serveix per a comprendre amb molta més profunditat el que Jesús està predicant. No hi ha pas contradicció, això és el que vol deixar ben clar. El seguidor de Jesús manté totes les riqueses de l’aliança antiga i hi afegeix la joiosa novetat del Regne. El seu tresor és fet de coses velles i noves. És el que succeïa quan un mestre de la llei es feia cristià, cosa que es va esdevenir als inicis, en les primeres comunitats cristianes eclesials; però és també una invitació a mirar de fer que cada cristià sigui com aquest mestre de la llei convertit. Allò aparentment antic l’enriquirà per a viure millor la novetat de Regne. El seu tresor estarà fet de «coses noves i velles» que s’interpretaran mútuament fent més viva la claror del Regne.
Els autors cristians, i d’una manera molt especial els dels inicis, posaren a la llum les perles bíbliques antigues i noves, delerosos de fer veure com formaven totes plegades l’únic tresor del Regne que Déu ha posat a disposició de la humanitat i que precisament per això no s’esgota mai. Els comentaris bíblics que fan, les homilies que prediquen en aquests temps inicials que coneixem com l’època dels Pares de l’Església, constitueixen les perles del tresor confiat per Jesús i les brinden com un meravellós regal. Són eternament noves, plenes de saviesa i de coneixement de Déu i, per això mateix, són sempre actuals, encara que ens pugui semblar que són velles pel pas del temps. Com passa amb les joies, la seva antiguitat en fa més evident la vàlua.
Després de la privilegiada època inicial aquesta tasca continua en l’Església per mitjà dels doctors inspirats que posen a la llum per a cada moment històric la riquesa eterna de l’Evangeli. I l’Església ho ofereix com a lectura espiritual per a fer-nos sentir més viva la joia del tresor del qual Déu ens ha fet dipositaris. Són perles noves, cisellades pel pas de la història, que ens fan arribar de nou l’Evangeli de sempre.
Així, després de l’únic i immens tresor bíblic, tenim un veritable tresor de textos teològics de gran profunditat espiritual i sovint d’una bellesa incomparable.
Amb aquest llibre que ara teniu a les mans ha passat quelcom de semblant al que la paràbola deia del preuat cofre tancat. Un «cap de casa», el P. Bernabé Dalmau, ha tret per a nosaltres d’aquest tresor de textos que l’Església ofereix per a la pregària de l’Ofici de lectura de la Litúrgia de les Hores unes veritables perles. Les ha seleccionades amb el seu criteri ben provat al llarg d’anys i anys de lectura espiritual i ens les ofereix.
Són joies del tresor eclesial que venen després de la lectura bíblica, sobretot de l’Antic Testament però també de l’Evangeli i dels altres textos del Nou. I des d’aquí ens acompanyen a la vida de cada dia, plens d’una frescor sempre nova.
Joan Torra
Director de la col·lecció Dossiers CPL
Introducció
Sempre les Vigílies de la Litúrgia de les Hores s’han caracteritzat per extenses lectures extretes de la Bíblia i d’autors eclesiàstics. Entre aquests darrers han sobresortit els Pares de l’Església. Ja al segle VI, per posar només un exemple, la Regla benedictina descriu que «a les Vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura» (9.8).
Seguint aquesta tradició ininterrompuda, l’actual Litúrgia de les Hores proposa «textos escollits dels escrits dels sants Pares, dels doctors i d’altres Escriptors eclesiàstics, tant de l’Església d’Orient com d’Occident, de tal manera, però, que el primer lloc és concedit als sants Pares que, a l’Església, frueixen d’una autoritat tota excepcional» (Ordenament general, núm. 160). El ventall del temps d’aquests autors és molt ample, perquè comunament els Pares de l’Església a Orient arriben fins a sant Joan Damascè (676-749) i a Occident fins a sant Bernat (1090-1153). La litúrgia actual de les hores eixampla al màxim aquest espai cronològic perquè no sols inclou autors medievals sinó també escriptors de l’època moderna, especialment quan es tracta d’il·lustrar amb un text escaient la figura del sant que es venera aquell dia; és el que s’anomena «lectura hagiogràfica». Si abans del Vaticà II era molt excepcional la presència d’algun text magisterial, ara són abundants els extrets d’aquell Concili del segle XX i d’alguns papes d’aquella centúria actualment canonitzats.
Al costat dels textos bíblics, el perquè d’aquesta presència patrística i eclesiàstica és ben definida. «Amb la lectura assídua dels documents que ens ofereix la tradició universal de l’Església, els lectors són conduïts a una meditació més enriquida de la Sagrada Escriptura i a estimar-la amb un amor més viu i agradós. Els escrits dels sants Pares són un testimoni excepcional de la contemplació de la Paraula de Déu, continuada a través dels segles, amb la qual l’Esposa del Verb fet home, l’Església, que té amb ella el pensament i l’esperit del seu Déu i Espòs, s’esforça a assolir un coneixement cada dia més aprofundit de les Sagrades Escriptures. La lectura dels Pares introdueix també els cristians en el sentit dels temps i de les festes litúrgiques. Els obre, encara, les inabastables riqueses espirituals que constitueixen l’incomparable patrimoni de l’Església i són, alhora, el fonament de la vida espiritual i l’aliment riquíssim de la pietat. Els predicadors de la Paraula de Déu tenen així cada dia a mà exemples notables de la predicació sagrada» (ibíd., núm. 164-165).
Hi cabria la temptació que algú volgués substituir aquesta segona lectura de l’Ofici de lectura per un text d’un autor més proper en el temps, escollit lliurement. L’Església, però, quan ofereix la litúrgia no pensa en temptacions més o menys raonables sinó que simplement presenta la pregària tal com és. Si els gustos particulars o les devocions s’introdueixen subreptíciament en la litúrgia, això ja és un altre problema que no fa al cas.
No cal silenciar que, semblantment als textos de la Sagrada Escriptura, també els d’autors eclesiàstics poden oferir dificultats de comprensió o d’acceptació. És natural, com s’esdevé respecte a qualsevol autor, i especialment si respon a contextos culturals diferents del nostre. Però aquí també podem aplicar allò que ens mostra la història de la literatura: els clàssics sempre seran clàssics. I, encara que ens hi apropem amb un cert distanciament, el fet d’aproximar-nos-hi és una mostra que tenen quelcom útil per al nostre