Mahi Binebine Nascut el 1959 a Marràqueix, es va traslladar a París el 1980 per continuar els seus estudis de matemàtiques, matèria que va ensenyar durant vuit anys. Després es va dedicar a l’escriptura i la pintura. Va viure a Nova York del 1994 al 1999. Algunes pintures seves formen part de la col·lecció permanent del Museu Guggenheim de Nova York. Va tornar a Marràqueix el 2002, on viu i treballa actualment. Ha escrit fins ara deu novel·les, que han estat traduïdes a una dotzena d’idiomes.
Manuel Forcano (Barcelona, 1968) Doctor en Filologia Semítica, ha treballat com a professor d’hebreu i d’arameu a la Universitat de Barcelona. Ha publicat diversos llibres sobre la història del judaisme a Catalunya i ha traduït obres com Els viatges d’Ibn Battuta, amb Margarida Castells (Premi Serra d’Or de Traducció), La descripció del món de Marco Polo, o el Llibre de viatges de Benjamí de Tudela (Angle 2020).
«Qui millor que un indigent per explicar-nos què és la fam, qui millor que un home a punt de suïcidar-se per dir-nos què és el desesper? Qui pot parlar d’amor si no ha sentit ben al fons del seu pit el foc d’una ruptura? Jo sé tot això perquè fa molt temps que avanço nedant en aigües turbulentes. Perquè he hagut de batre’m en inferioritat d’armes en un món d’homes, fet per ells i per a ells. Jo no he baixat mai la guàrdia, filla meva. He tornat tots els cops, he lluitat amb ungles i dents per exercir dignament el meu ofici. La llibertat no te la dona ningú, te l’has d’agafar tu mateixa. Jo me l’he guanyada tant dalt de l’escenari com al carrer.»
El carrer del Perdó, en un barri pobre de Marràqueix, és on creix la Hayat («la vida», en àrab). La seva cabellera rinxolada i rossa la converteix en la diana de les burles de tothom, de les sospites del seu pare i de la vergonya profunda de la seva mare. De fet, per a la Hayat, la seva família és un infern.
Per això s’escapa de casa. I qui l’acull és la Serghinia, la més gran ballarina del ventre del país, una dona coratjosa en una societat edificada sobre les prohibicions. Actua en totes les festes i balla també en cabarets populars freqüentats per tota mena de clients. Al seu costat, com a deixebla privilegiada, la Hayat aprendrà que la dansa és un ofici fascinant i descobrirà com fer girar el cap dels homes, com derrotar l’hostilitat amb gràcia i, tot i pagar-ne un preu molt alt, com forjar el seu destí de dona lliure.
Amb el suport de:
Títol original: Rue du Pardon
© 2019 Éditions Stock
© 2021 Manuel Forcano, per la traducció
© Gabriel Boisdron, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: febrer de 2021
ISBN: 978-84-18197-66-6
Producció de l’ePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Per a Abdellah, que va marxar massa aviat
1
Des de dalt de tot de la meva poca alçada, enfilada en un tamboret que ballava davant el mirall del bany, només arribava a entreveure l’ombra de les meves celles, la part alta del front i la goma elàstica que reprimia els meus rínxols rebels. Fora del meu camp de visió floria la meva cabellera esbojarrada i salvatge, que la meva mare odiava. Cada cop que m’hi acostava, com atreta per un imant, la seva mà es dirigia cap als rínxols, que provava debades d’allisar. El que passaria per ser un gest de tendresa era en realitat el combat quotidià de la mare contra el desordre natural de les coses. Però la natura, tossuda i obstinada, reprenia immediatament els seus drets. Només de sortir de la porta de casa, em desempallegava de la diadema i tornava a ser la nineta rinxolada del carrer del Perdó. Sovint em demanava per què la meva cabellera contrariava tant la meva mare. Hi veia alguna maledicció? Els primers senyals de la meva futura condemna? Potser sí. En tot cas, em mirava com qui contempla un extraterrestre caigut d’un altre planeta. Ella bé que havia furgat en la seva línia familiar, així com en la del pare, i no hi trobava ni l’ombra d’un avantpassat que pogués haver una cabellera com la meva i, per si no n’hi havia prou, rossa!
Per part meva, jo tampoc no em reconeixia en la tribu on havia anat a néixer i amb la qual vaig endurar una infantesa difícil i opressiva. A banda del caràcter violent i murri dels meus pares, el seu món era apagat, trist, sense fantasia i mortalment avorrit. En aquell entorn, l’únic toc d’alegria el donaven els versets sagrats brodats amb fil d’or sobre una estora de pregària penjada a la paret del menjador. Fins i tot abans d’aprendre a llegir, m’encantava deixar anar lliurement les meves pupil·les per aquells arabescos entortolligats sobre el vellut. Fora d’això, el color gris dominava tota la resta: parets, tapissos, rostres, mobiliari. Fins i tot el pèl del gat era d’un gris pols que feia joc a la perfecció amb tots els tons d’aquell ambient depressiu. I per arrodonir el retrat, allà regnava sobre tots nosaltres i del matí a la nit un silenci lúgubre. Si el pare hagués pogut fer callar els pardals, no se n’hauria estat. Pel que fa a la música, un sempre hi podia somniar. El pare no encenia la ràdio sinó en algunes hores precises per escoltar notícies. Una veu greu deixava anar en un to monòton el detall de les glorioses activitats reials, seguides, com és habitual, d’un magma de catàstrofes, guerres i naufragis.
Tot i això, i com tan bé saben fer els infants amb els seus pares, jo m’havia adaptat als meus, a la indigència dels seus sentiments i a la seva lletjor. Per una misteriosa alquímia, vaig ser capaç de crear una bombolla on em refugiava quan l’ambient del meu voltant es feia tòxic.
A l’abric de la meva bombolla, em deixava endur pel buf dels àngels. Això us sorprèn, oi, que un pom d’àngels disfressats de papallones arrossegui fins a dalt del cel una nena dins la seva bombolla? Ho puc entendre. Però us ben dic que jo veia aquelles criatures celestials igual com us veig ara a vosaltres, i agafaven volada des dels contes meravellosos que m’explicava la Serghinia. Ella deia que la seva missió a la terra era marcar el camí dels artistes.
De fet, ja us he deixat clar que jo era una artista? Des de ben petita vaig saber desxifrar la llengua dels àngels, i per això em va ser possible accedir pels meus propis mitjans al país dels somnis i de les papallones. Un país encantador i encantat, fet de guspires, de calfreds, de clotets enriallats i de tots els colors de l’arc iris. Davant la rigidesa seca i austera dels meus, jo vaig descobrir la gràcia de la rodonesa, la dansa de la voluta, l’elegància fràgil, la finesa i la subtilitat dels éssers que no avancen sinó de puntetes.
Sobre aquell país hi regnava una deessa: la Serghinia, la nostra veïna. Més endavant, us explicaré la història fabulosa d’aquesta artista. A casa seva —avui us ho puc dir sense cap temor— vaig conèixer la felicitat. Aquella dona va ser la meva família, la meva amiga, el meu refugi.
Davant el mirall del bany de la casa ben cuidada de la Serghinia, aixecant-me de puntetes, podia veure els lòbuls de les meves orelles, una mica sortides, engalanats