Víctor Farías Zurita

El mas i la vila a la Catalunya medieval


Скачать книгу

Des dels segles X i XI les alienacions de boscos, pastures i altres espais incultes a favor dels poderosos començaren a convertir-se en quelcom corrent. Des de la mateixa època, aquestes alienacions començaren a incloure tant els drets fiscals més genèrics com aquells drets fiscals més específicament vinculats a l’explotació dels espais incultes. Al final del segle X, quan el comte de Barcelona va alienar el seu fisc de Vallgorguina, incloïa en la venda tot el cens, tribut i servei (censu et tributo atque servitia) que hi recaptava.[118] Els termes emprats són ambigus. Però l’alienació a catedrals i nobles de l’impost sobre la pastura del ramat està documentada.[119] L’any 1015 un particular fins i tot estava en condicions de vendre a Reixac del Vallès no sols un cinquena part del seu bosc, sinó també la cinquena part del pasquer que hi recaptava.[120] Aquesta alienació d’espais incultes i la seva apropiació particular va resultar paral·lela a un canvi en la consideració jurídica dels espais incultes i, concretament, del bosc. El terme, específicament jurídic, foresta es documenta des d’època franca, sobretot, en relació amb els boscos reials i amb un esforç per crear espais reservats a l’explotació del sobirà.[121] Sota els carolingis aquesta creació de forestes es considerà una prerrogativa del sobirà, el qual tenia la facultat d’aplicar-la a qualsevol element de l’incultum, prohibint, per exemple, a l’nterior d’uns espais ben delimitats, la caça, la pastura i la pesca a tots excepte al sobirà i als seus oficials. Des de molt aviat, tanmateix, sabem de forestes pertanyents a la noblesa i a les institucions eclesiàstiques, tingudes tant per concessió reial com creades per iniciativa pròpia. A la regió catalana foresta era un terme poc emprat. Però la realitat jurídica que expressava pot redescubrir-se a les devesas dels segles XII i XIII.

      6.3.1 Les exigències

      6.3.2 Les deveses