Rafael Roca Ricart

Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana


Скачать книгу

marge de les referències a la seua defunció, que repassarem posteriorment, convé destacar que entre agost de 1895 i maig de 1904 Llorente publicà, si més no, cinc poesies catalanes d’Aguiló a la secció «Algo de poesía» de Las Provincias: una que comença: «Qui fos ab tu a la masia»,[94] i que narra una història d’amor que es desenvolupa enmig d’un paisatge pairal i bucòlic; «Somni de jovenesa»,[95] dedicada a la renaixent història de Catalunya, simbolitzada en el restaurat temple de Santa Maria de Ripoll; «Esglay»,[96] que explica la història d’una papallona a qui socarrimen les ales i acaba morint rodejada de cucs; «L’amor meua»,[97] un cant amorós i esperançat; i «Mes cansons»,[98] una composició marcadament pessimista.

      El paràgraf final d’aquella necrològica era ben contundent, i indica que Llorente devia sentir-se’n ferit, perquè en ben poques ocasions és possible trobar als seus escrits un to com el que segueix:

      L’última mostra de record i d’homenatge al difunt que he trobat a les columnes del diari de Llorente és una bella i emotiva poesia de Francesc Matheu, titulada «L’Aguiló», que fou reproduïda el 4 d’octubre d’aquell mateix any, i que diu així:

      Ell era una espiga plena

      que no s’ha mólt ni pastat;

      mes, dels grans d’aquexa espiga,

      ¡qué terres se n’han sembrat!

      Y dels grans d’aquexa espiga,

      ¡si n’hem cullit de bon blat!

      Del arbre del nostre idioma

      devallá fins a l’arrel,

      n’esbrotá totes les branques

      y’n cullí fruyts com la mel,

      qu’aquí’n diem poesía

      y’n diuen virtut al cel.

      Amichs meus, ha mort lo Mestre,

      que may l’haurém prou plorat;

      mes, no ha mort, no: sa paraula,

      la darrera qu’ha parlat,

      la que deya tot morintse:

      Dotze anys després de la seua defunció, durant el mes de maig de 1909, els literats catalans honraren i homenatjaren, mitjançant el descobriment d’un bust al Parc de la Ciutadella, la memòria de Marià Aguiló. La inauguració tingué lloc el dia dels Jocs Florals, i comptà amb la presència d’un ja molt ancià Llorente, en el que degué ser el seu darrer viatge a Barcelona.