És una bona raó eixir amb algú perquè t’ajude en els estudis?
g. Pot un sentiment servir de raó? Quan?
h. Què volem dir quan en preguntar-nos el perquè d’una opinió que mantenim contestem que «perquè sí»?
i. Quan una raó és una bona raó?
j. Com podries intentar convèncer un amic que tens raó?
k. Per a què argumentem els éssers humans?
h. A quins altres termes associes la paraula autoritat? Cal revisar, ampliar, aquesta associació de termes?
3. El joc de l’argumentació
Qui té raó?
Quan un estudiant ve al meu despatx a revisar un examen, espera que jo li n’indique els errors i els encerts, i li expose els criteris que he utilitzat per a qualificar-lo. Quan un fill pregunta als seus pares el perquè d’una norma que ha de complir, els està demanant les raons que fan que aquesta norma siga raonable o justa. Quan un jutge dicta una sentència, l’ha de basar en unes raons, les quals en constitueixen el fonament. Quan el metge emet un diagnòstic, ho ha de fer basant-se en unes proves que s’han d’interpretar tenint en compte els coneixements científics del moment. Però imaginem-nos, per un instant, que els éssers humans, tant en la nostra vida quotidiana com en l’exercici professional, mantinguérem opinions i actuàrem sense cap criteri: viuríem, llavors, enmig d’un caos. Què passaria si els professors posàrem les notes aleatòriament, si els pares i les mares proposaren normes de funcionament familiar d’una manera arbitrària, si els jutges emeteren les sentències en virtut tan sols de l’humor amb què s’hagueren alçat aquell matí, si les opinions de la gent es basaren no en raons sinó en capritxos i gustos particulars? En un món així no podríem orientar-nos, perquè la conducta dels seus habitants seria impredictible i, per tant, no sabríem mai a què atenir-nos. Supose que tots hem tingut l’experiència de conèixer algú que es deixava portar en la seua relació amb els altres més per les fluctuacions dels seus capritxos que per decisions basades en la raó.
Els éssers humans necessitem, doncs, raons per a viure, perquè són aquestes les que posen ordre en el nostre món i el converteixen en un cosmos (totalitat ordenada d’acord amb lleis i regles i, per això, bella), és a dir, en una llar habitable per l’home. A diferència de la resta d’animals, ens hem de «buscar la vida», perquè aquesta no ens ve donada genèticament; la nostra constitució biològica no ens proporciona pautes fixes d’acció per a resoldre el problema de l’habitatge, per a saber com educar els fills, per a organitzar les nostres societats, ni per a adaptar-nos a un medi determinat. No naixem ajustats biològicament a un medi, però som capaços d’assajar i d’elegir entre diferents formes d’ajust. I si podem elegir, hem de respondre de les nostres eleccions. En això consisteix precisament la responsabilitat, que no és sinó la capacitat i la necessitat que té l’home de poder donar compte i raó –respondre– de les seues decisions. I el conjunt de raons que s’entrellacen per a justificar una opinió o una acció s’anomena argument. Per això, diu Aristòtil, la naturalesa ha donat a l’ésser humà el do de la paraula (logos, llenguatge, raó), per a poder buscar, amb la resta d’homes i dones, coneixements basats en la veritat i per a poder elegir en l’assemblea normes justes que possibiliten la convivència a la ciutat.
Però la raó no és com un objecte que pot ser posseït en exclusivitat pel seu amo. El logos, és a dir, la raó-llenguatge, té una naturalesa volàtil i polimorfa. S’assembla més aviat a l’aire que respirem, que, sense ser de ningú, pot ser compartit per tots. I és que la raó humana és una raó lingüística, i és mitjançant la paraula que els éssers humans podem buscar raons per a dotar de sentit la nostra vida. Però aquestes raons es construeixen col·lectivament, mitjançant el diàleg. Ningú pot creure’s el portador únic de la raó, perquè aquesta transcendeix a cadascun de nosaltres i, quan la volem agafar per a «posseir-la», se’ns escapa entre els dits, com l’aire, perquè és amb l’obertura a l’altre mitjançant el diàleg com únicament podem trobar-noshi. I aquestes trobades sempre són provisionals, mai definitives, perquè el diàleg, on resideix la raó, i on es va formant al llarg de la història, és un joc sempre obert d’intercanvi de raons, en el qual ha de participar qualsevol persona que tinga alguna cosa a dir argumentativament.
L’argumentació és, doncs, un joc de llenguatge en què els participants busquen col·lectivament i mitjançant el diàleg arribar a acords vàlids intersubjectivament. Aquesta validesa intersubjectiva es fonamenta en la força de les raons ofertes. Els que argumenten es comprometen a fer servir la raó com a únic mitjà per a buscar i justificar la veritat dels coneixements adquirits o la rectitud de les normes proposades per a regular una conducta. No vull dir amb això que, de vegades, no calga deixar-se portar pels sentiments per a fonamentar les nostres creences i decisions; potser no sempre és necessari tenir bones raons per a mantenir una creença o iniciar una acció; possiblement, de vegades, un sentiment pot resultar una bona raó per a comprometre’s amb algú. Però el món dels sentiments ha d’estar travessat per la racionalitat i aquesta ha d’haver estat fertilitzada i enriquida per aquells. És simplement qüestió de prudència, és a dir, d’intel·ligència pràctica, que ha de tenir en compte la complexitat dels contextos en què vivim i en els quals es produeixen les nostres accions. Tots valorem molt positivament la capacitat de sintonitzar amb el patiment de l’altre, i considerem plausible un comportament solidari que es basa en aquest sentiment; però, amb tot, no voldríem ser operats per un cirurgià els sentiments del qual es veren tan alterats pel nostre dolor que afectaren negativament la seua eficàcia professional. Ningú et pot obligar a participar en el joc de l’argumentació, però en el moment en què pretens explicar o justificar la teua posició davant tu mateix o davant els altres, no tens altre remei que seguir les regles del joc, és a dir, les lleis de la lògica del diàleg, que constitueixen els criteris raonables per a avaluar els arguments. Potser en una ocasió determinada és prudent que tu seguisques el pressentiment que acabes de tenir, però no pots pretendre convèncer els altres que fer el mateix que tu és raonable pel fet d’haver tingut tu aquest pressentiment.
Una onada de misologia ens envaeix
Mai no s’ha escrit i parlat tant com en els nostres dies sobre el diàleg i l’argumentació. Però crec que, paradoxalment, vivim en una època de misologia, és a dir, d’odi a la raó i als raonaments. N’hi ha prou d’obrir el periòdic per a observar que encara continua sent la guerra el mitjà utilitzat per molts pobles per a resoldre els seus conflictes; que el terror és l’instrument que empren bastants grups per a intentar imposar les seues idees i els seus projectes; que el genocidi continua sent l’eina emprada per a eliminar l’altre, el diferent; que les aliances militars i les campanyes bèl·liques són presentades com a croades que tenen com a objecte aconseguir una justícia infinita o una llibertat duradora; que les dones continuen sent víctimes de la violència de gènere; que l’anomenat (des)ordre internacional, assentat en la racionalitat de la civilització liberal de mercat, està produint la fam, la pobresa i l’exclusió de milions de víctimes. D’altra banda, cada vegada és més freqüent l’espectacle de molts dels nostres representants públics que, en comptes de buscar amb arguments el que convé al bé comú, es dediquen a insultar-se, a desqualificar-se mútuament, a actuar només pensant en la rendibilitat partidista, i a oposar-se a qualsevol projecte que provinga d’un altre grup pel simple fet de no haver estat proposat per ells. Fins i tot en les meues classes de l’institut cada vegada costa més que els estudiants respecten disciplinadament les regles del diàleg argumentatiu: raonar suposa un esforç rigorós que pocs estan disposats a fer. I junt amb això, l’estesa creença que en qüestió d’opinions cadascú té la seua i que totes mereixen ser respectades: «És la meua opinió, i mereix respecte» és una expressió que es repeteix ben sovint, sobretot quan demanes a algú que justifique per què pensa d’una manera determinada sobre un tema. Però si fóra veritat que totes les opinions valen el mateix, llavors no tindria sentit dialogar, ni buscar bons arguments per a descobrir i donar suport a les millors. La persona que s’implica en un diàleg argumentatiu parteix del supòsit que val la pena esforçar-se per aconseguir coneixements vertaders o versemblants