al Padre!5
Però és una revelació que no esgota el Misteri, tot i que ens en diu quelcom; es mou en la dialèctica de manifestació/ocultació i pateix la desproporció pròpia de quan allò infinit i etern es vol dir en allò finit i temporal: «L’eterna Paraula divina s’ha expressat en el llenguatge humà temporal: “L’Evangeli és la Paraula / de totes les cultures. / Paraula de Déu en la Llengua dels Homes!”. I va assumir aquest llenguatge amb totes les seves limitacions. La Paraula universal ha balbucejat en dialecte».6 Si Déu mateix, per a dir-Se en el seu Fill, hagué de patir limitacions, quantes més n’haurà de patir el poeta quan intenta pronunciar el Misteri?
D’altra banda, hom no pot perdre mai de vista –tant en la poesia com en la teologia– que no parlem directament de Déu, sinó de la nostra experiència de Déu; i això implica reconèixer un marge ampli de subjectivitat, de perspectivisme, de provisionalitat, de limitació, en definitiva; i tot això perquè, com avisava Sant Pau, «ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix» (1Co 13,12). En la provisionalitat del camí de la vida, li cal al poeta assajar el seu vers, amb la consciència, al mateix temps, del deure de salvaguardar la transcendència:
Voy a decir de ti
mi última palabra.
(Siempre penúltima
y mía siempre).7
I coneix bé la temptació constant de manipular Déu mitjançant els nostres discursos (poètics, catequètics, homilètics, teològics, magisterials…). Però m’atreveixo a dir que Casaldàliga va escriure poesia per poder (sobre)viure enmig de tanta mort. Com una necessitat vital, casi com un mecanisme de defensa. Els seus poemes són crits que retrunyen a les parets de la història injusta i travessen el cel, tot sacsejant i desvetllant Déu mateix. Constret i conscient, es pregunta:
¿Cómo dejarte ser solo Tú mismo,
sin reducirte, sin manipularte?
¿Cómo, creyendo en Ti, no proclamarte
igual, mayor, mejor que el Cristianismo?8
El desafiament és gran, sens dubte, com és gran la necessitat d’assumir-lo. Conscient d’aquesta tensió, el nostre poeta s’anima a trencar el silenci original:
Derramando palabras,
de mis silencios vengo
y a mis silencios voy.
Y en Tus silencios labras
el grito que sostengo
y el silencio que soy.9
És que hi ha un temps per a tot: temps de parlar i temps de callar (cf. Coh 3,7); el savi-prudent és el que sap discernir el moment oportú per a una cosa i per a l’altra. Estem fets de paraules, de gestos i de silencis; dels nostres i dels que ens venen de fora. Per al creient, ocupen un lloc privilegiat les paraules i els silencis de Déu, que ens acompanyen i conformen, que ens «afaiçonen», com diu el poema. I al poema «Señor Jesús» ho confessa com «Paraula dels meus crits, silenci de la meva espera».10 Encarnació de la Paraula en la paraula que tan sols es descodifica correctament en el silenci contemplatiu:
Otra vez hecho carne
de lectura
acontecía Dios
en mi silencio.11
Tot recapitulant i com a conclusió: tot llenguatge esdevé al mateix temps útil i limitat, quan intentem parlar de Déu. Però passa el mateix quan volem de-finir (= posar límits precisos) les veritats últimes: vida, mort, amor, (sens)sentit…, Déu! Descobrim que, en aquests moments, les paraules no hi arriben, queden curtes, diuen i no diuen, destaquen un aspecte però en deixen fosc un altre. És aleshores quan la poesia intenta apropar-s’hi més amb la intuïció que amb el concepte, amb la metàfora i el símbol més que amb la definició. Dissortadament, per a certa mentalitat científica moderna, aquest és un llenguatge ambigu i, doncs, poc vàlid. Conscient d’aquesta possible desqualificació avisa:
Te llamarán poeta
para reírse de tus razones
que desentonan de su razón;
para zafarse de tu Evangelio
que les cuestiona a su propio Dios.
Te llamarán profeta
para exigirte lo que no son,
para llevarte hasta la muerte
y darte un póster en su salón.12
Però les raons del cor –amb elles neixen i acaben, en definitiva, les de la fe–, es poden demostrar a mode d’un teorema científic? o només es poden mostrar? La poesia, com la fe, es mou en el registre de la raó cordial, que té la seva pròpia racionalitat (i no implica irracionalitat!). Des d’ací, i com a místic que és, el nostre poeta es descalça, per beure en l’abisme del Misteri i deixar-se afaiçonar:
Delante de tu Gloria, Amor celoso,
no hay más gesto posible que descalzar el alma.
Tú eres. Tú nos haces.
Calcinándonos,
el Viento de tus llamas nos liberta.
Tú nos amas primero, en todo caso.13
Només llavors, abrandat i alliberat, i com a resposta a aquest Amor primer, Casaldàliga pronuncia la seva paraula poètica per, tot seguit, altra volta, tornar al silenci contemplatiu davant d’Allò que ens sobrepassa:
Servir bajo el día a día.
Creer contra la evidencia.
Decir siempre una palabra última
de lucha, para
caer luego de rodillas
en silencio.14
Noteu l’ordre dels verbs, que marquen tot un itinerari, amb prioritats clares: servir (praxi) – creure (fe) – dir (paraula) – caure (silenci). Apropem-nos, doncs, a la paraula del poeta que brolla de la vida-viscuda dins de l’horitzó de la fe, per a ser reconduïts tot seguit al silenci sapiencial del Misteri.
__________
1. «Oración a San Francisco en forma de desahogo», a: CEL, p. 37.
2. Cf. J. B. METZ, Por una mística de ojos abiertos. Cuando irrumpe la espiritualidad. Barcelona: Herder, 2013.
3. «Él se hizo uno de tantos», a: SNP 24-25.
4. EL, p. 124.