d’allò més lligats a l’esfera profana i quotidiana de l’existència humana, però que alhora resulten tan enigmàtics i encisadors; no debades, han seduït a endevins, escriptors, pensadors, filòsofs...124 A tall d’exemple, l’ús d’aquesta mena d’utensilis —i encara dels seus succedanis— als que se’ls atribueixen poders màgics (aventurar el futur, advertir sobre esdeveniments, servir de porta a realitats prohibides i desconegudes...), es remunta, si més no, a l’Antiguitat clàssica.125 Tanmateix, potser els referents grecoromans queden un poc allunyats d’allò hodiern i en canvi a tothom li vindran en ment passatges de relats com ara el de La Blancaneu i els set nanets, el de La història interminable o d’A través de l’espill, segona part de les aventures d’Alícia. I és que l’abstracció de l’idea de l’espill, reinterpretada durant centúries, ha acabat per convertir-la en una constant dels relats de caire literari, filosòfic i científic propis del món occidental.
En eixe sentit, tot i que la noció del mirall, en tant que artefacte màgic, sobrevisqué durant l’edat mitjana o va ser rescatada en el Quattrocento —posem per cas la Faula de les amors de Neptuno y Diana126— el ben cert fou que el gènere del speculum durant centúries va estar d’allò més sobreïxent. D’eixa manera, van veure la llum tractats de les més diverses confeccions disciplinàries, el quals feren de l’espill l’instrument conceptual de referència en el procés de construcció del coneixement a l’Europa medieval i moderna, ço és el mecanisme modèlic d’accedir a l’essència d’alguna vessant del saber.127 I és per això que hem volgut arreplegar allegòricament el testimoni —tot suprimint el recurrent demble moralitzador— en un intent per comparar breument el cas de la vila i honor de Corbera amb altres episodis semblants de resistència a la justícia o d’acolliment de bandolers.
Tanmateix, el primer escull es presenta tot just en començar, puix que investigadors i divulgadors de diverses disciplines, nacionalitats i tradicions historiogràfiques sovint no han anomenat o conceptualitzat de forma equivalent fenòmens semblants o que, ben pensat, podien guardar algun tipus d’analogia.128 I en eixe ordre de coses, no sempre les fautories han estat —conscient o inconscientment— considerades com a tals. Segurament, d’això n’han tingut part de culpa també les fonts. A tall d’exemple, sembla que per molt que escodrinyem les fonts valencianes de la repressió de la violència, trobarem que els termes «fautor» o «fautoria» rarament van ser usats abans de la segona meitat del segle XVI a l’hora de referir-se’n a l’individu o l’acció de prestar auxili o d’encobrir bandolers; no debades el present diplomatari n’és una bona mostra. Tanmateix, res no lleva perquè els citats vocables, i d’altres de la mateixa família lèxica, no hagen de definir aquestes realitats.
Amb tot, les dificultats no s’aturen ací, sinó que sorgeixen al pas altres entrebancs. Així doncs, tot i que disposem d’una casuística bastant ampla, ço és, hi documentem un bon grapat de casos en els que la informació és substanciosa i susceptible de ser acarada, cal assenyalar que en un nombre majoritari d’ocasions s’hi aprofundeix vagament o gairebé poc en certs aspectes que podrien resultar d’allò més transcendents, cosa que succeeix sobretot quan les referències documentals es redueixen a acusacions formulades a posteriori; la veracitat de les quals pot arribar a ser dubtosa en entremesclar-se amb assumptes de promoció institucional (membres de la Cancelleria, jutges de la Reial Audiència...).129
Car, en aquest punt cal advertir que si bé l’acollença de parents, amics, vassalls, clients i tota mena de persones afins —açò és, el que es diu bandolers130— va esdevindre una pràctica quotidiana, alhora que punida, arreu de l’Europa dels segles XVI i XVII, es compten per poques les vegades en les quals les ocultacions van ésser detectades immediatament; permetent, si esqueia, que l’aparell repressiu actués sobre els encobridors i els bandits. En efecte, la major part de les receptacions van deixar una reguera, més aviat, escurçada i inassolible a l’hora d’haver-se d’encausar i castigar. I conseqüentment, val a dir que hi van haver cops en què bé per manca de proves, bé per desinterès o per la poca transcendència de l’acolliment, es va desestimar fins i tot el seu enjudiciament.131
Això no obstant, quan les circumstàncies precipitaven o aconsellaven la localització i l’encalç dels perseguits, la qüestió es podia engrevir mitjançant la resistència a la justícia reial: ara per omissió d’ajut, ara per oposició activa a l’autoritat competent. També hi havia, però, d’altres agreujants, posem per cas, que algú d’entre els implicats estiguera separat de pau i treva; que s’hi fos reincident pel que fa a crims de lesa majestat, o que se n’afegiren més faltes, com ara, furts, assalts, assassinats, rebel·lia...
Al capdavall, tant se val! Es mire per on es mire, el ben cert és que la fautoria de Francesc de Borja i els «successos de Polinyà», posats al davant de l’espill i acarats amb el ventall d’exemples a l’abast, presenten considerables similituds amb la resta, alhora que dissemblances pel que fa a la percepció del delicte i el rigor de la pena. D’entrada, tal i com s’ha mencionat més endalt, ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència s’atreviren a acusar formalment de fautor el IV duc de Gandia, sinó més aviat al contrari. Resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent importunar-lo, quant més tractant-se d’un fidel cortesà i parent de l’emperador, el qual fins feia poc havia estat virrei de Catalunya, maldant per reprimir el bandolerisme català. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un procés sumari contra els vassalls del duc, conseqüència de l’avalot. I finalment, tot i que aquest enjudiciament —no exempt d’irregularitats i controvèrsies— costà la vida a tres d’ells, va ser el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove Felip, el que acabà per obrar que s’absolgués i prengués a mercé gairebé a tots els súbdits del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.
Això no obstant, reflexionem-hi. Segurament, hi estarem d’acord a l’hora d’afirmar que si bé el IV duc de Gandia no va ser acusat de fautor —el que, d’altra banda, ve a incidir sobre la desigual aplicació del dret dintre de les societats de l’Antic Règim— l’acolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera va estar obra seua. No s’entén d’altra manera, sinó que oficials i pobletans de Polinyà l’esmentaren com el factor d’un suposat guiatge dels bandits. Altrament, s’haurien atrevit a embrutar el nom de Francesc de Borja? I el que ho fa més evident, es van fer aplegar i arrenglar com a sometent, tot no sabent ben bé al que s’enfrontaven? Es tractà sols d’una confusió o fou un acte deliberat? Car cal tenir en compte que aquest tipus d’alarma podia esdevindre un instrument ambivalent al servei del duc, i de la Monarquia, sobretot a l’hora d’expel·lir presències no desitjades arribades de la Mediterrània però també d’altres contrades terra endins. Per tant, no se’n podia fer ús individual o particular, fora dels casos establerts per l’autoritat senyorial.
En eixe sentit, en clau de lectura i de manera succinta, potser s’haurien de fer unes quantes apreciacions. En primer lloc, caldria recordar que el conjunt dels habitants de les baronies d’Albalat i Corbera sabien que a casa seua s’ocultaven pròfugs d’Alzira. Llavors, val a dir que no constituïa cap secret, sinó més aviat era vox populi. En segon lloc i per addició, açò ens permet descartar que la fautoria fos iniciativa particular d’un grapat de vassalls —tal i com implícitament ens ho presenten les fonts— altrament i per ventura, hagueren cercat de romandre d’incògnit. I, per acabar, caldria mencionar que hi ha seriosos motius per pensar que l’avalot no fou cap malentès, sinó que —repassant