AAVV

Senyors, bandolers i vassalls


Скачать книгу

d’allò més lligats a l’esfera profana i quotidiana de l’existència humana, però que alhora resulten tan enigmàtics i encisadors; no debades, han seduït a endevins, escriptors, pensadors, filòsofs...124 A tall d’exemple, l’ús d’aquesta mena d’utensilis —i encara dels seus succedanis— als que se’ls atribueixen poders màgics (aventurar el futur, advertir sobre esdeveniments, servir de porta a realitats prohibides i desconegudes...), es remunta, si més no, a l’Antiguitat clàssica.125 Tanmateix, potser els referents grecoromans queden un poc allunyats d’allò hodiern i en canvi a tothom li vindran en ment passatges de relats com ara el de La Blancaneu i els set nanets, el de La història interminable o d’A través de l’espill, segona part de les aventures d’Alícia. I és que l’abstracció de l’idea de l’espill, reinterpretada durant centúries, ha acabat per convertir-la en una constant dels relats de caire literari, filosòfic i científic propis del món occidental.

      Això no obstant, quan les circumstàncies precipitaven o aconsellaven la localització i l’encalç dels perseguits, la qüestió es podia engrevir mitjançant la resistència a la justícia reial: ara per omissió d’ajut, ara per oposició activa a l’autoritat competent. També hi havia, però, d’altres agreujants, posem per cas, que algú d’entre els implicats estiguera separat de pau i treva; que s’hi fos reincident pel que fa a crims de lesa majestat, o que se n’afegiren més faltes, com ara, furts, assalts, assassinats, rebel·lia...

      Al capdavall, tant se val! Es mire per on es mire, el ben cert és que la fautoria de Francesc de Borja i els «successos de Polinyà», posats al davant de l’espill i acarats amb el ventall d’exemples a l’abast, presenten considerables similituds amb la resta, alhora que dissemblances pel que fa a la percepció del delicte i el rigor de la pena. D’entrada, tal i com s’ha mencionat més endalt, ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència s’atreviren a acusar formalment de fautor el IV duc de Gandia, sinó més aviat al contrari. Resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent importunar-lo, quant més tractant-se d’un fidel cortesà i parent de l’emperador, el qual fins feia poc havia estat virrei de Catalunya, maldant per reprimir el bandolerisme català. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un procés sumari contra els vassalls del duc, conseqüència de l’avalot. I finalment, tot i que aquest enjudiciament —no exempt d’irregularitats i controvèrsies— costà la vida a tres d’ells, va ser el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove Felip, el que acabà per obrar que s’absolgués i prengués a mercé gairebé a tots els súbdits del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.

      Això no obstant, reflexionem-hi. Segurament, hi estarem d’acord a l’hora d’afirmar que si bé el IV duc de Gandia no va ser acusat de fautor —el que, d’altra banda, ve a incidir sobre la desigual aplicació del dret dintre de les societats de l’Antic Règim— l’acolliment dels processats alzirenys a la vila i honor de Corbera va estar obra seua. No s’entén d’altra manera, sinó que oficials i pobletans de Polinyà l’esmentaren com el factor d’un suposat guiatge dels bandits. Altrament, s’haurien atrevit a embrutar el nom de Francesc de Borja? I el que ho fa més evident, es van fer aplegar i arrenglar com a sometent, tot no sabent ben bé al que s’enfrontaven? Es tractà sols d’una confusió o fou un acte deliberat? Car cal tenir en compte que aquest tipus d’alarma podia esdevindre un instrument ambivalent al servei del duc, i de la Monarquia, sobretot a l’hora d’expel·lir presències no desitjades arribades de la Mediterrània però també d’altres contrades terra endins. Per tant, no se’n podia fer ús individual o particular, fora dels casos establerts per l’autoritat senyorial.