Gonçal López-Pampló

D'Ors a Fuster


Скачать книгу

Des del principi, doncs, aquest exordi funciona com a captatio benevolentiae per la via del descàrrec: Nosaltres, els valencians és un llibre que li «agrada d’escriure», però alhora l’hauria preferit «veure escrit per altri» (1997: 13), en la mesura que no es reconeix com la persona més preparada per a fer-ho. Així, s’hauria estimat més que se n’encarregara «algú que hi posés en joc més competència i més intenció». Tanmateix, aquell «oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg»6 que Fuster reivindica no existeix o, si més no, no el troba: «¿Hi ha ara, avui, un sociòleg o un historiador valencians que puguin encarregar-se de la feina? Sincerament: no els veig enlloc. Parlo sense petulància, amb una punta de melangia i tot» (1997: 19). Davant d’aquesta mancança, del que Fuster obertament anomena «la inhibició dels altres», ell pren el seu «estímul» i escriu el llibre «perquè ningú no l’ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l» (1997: 19). Si Fuster demana la concurrència d’un centaure de sociòleg i historiador és per la magnitud del tema, que formula explícitament en el títol i enuncia en el prefaci, una altra de les seues funcions prototípiques: «El meu tema serà solament el que anuncia el títol: “nosaltres, els valencians”, en la nostra restringida configuració, a part i definits» (1997: 21).

      [Que] si ja el titulo Nosaltres, els valencians, calcant l’expressió primitiva amb què l’historiador gironí volia batejar la seva Notícia, és ben deliberadament. Hi busco un paral·lel, i perdoneu-me l’audàcia. Un paral·lel: no pas en el pla ni en el criteri, però fonamentalment en la intenció última.

      Una primera revisió estructural de l’obra ens fa destacar la seua estructura tripartita. Si ens fixem en els intertítols, veiem que l’obra s’organitza en tres grans parts («Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes»), cadascuna de les quals es divideix al seu torn en quatre capítols d’extensió relativament homogènia i amb numeració romana, els quals també s’estructuren en un conjunt de seccions menors, no numerades, i encapçalades per títols temàtics. Aquesta estructura superficial revela l’organització textual de caràcter argumentatiu-persuasiu de l’obra, que tot seguim analitzem.