que tinguera relació amb salut, tant del mateix Francesc de Borja com de la resta de corresponsals, de terceres persones o de la població en general.7
Hem tingut en compte la distància conceptual i cronològica que separa la medicina científica del galenisme renaixentista. Quatre-cents anys poden ser molts o pocs, segons la velocitat de canvi del fenomen a estudiar, siga biològic o cultural. Acceptem que les malalties del segle XVI són construccions socioculturals no equiparables a les del present.8 És evident que, en aquell moment, ni els malalts ni els metges parlaven de microbis o d’epidèmies en el sentit actual. Febres i pestilències eren termes usuals per descriure processos que hui sabem infecciosos. Als miasmes o al mal aire, hom atribuïa l’adquisició de certes malalties i les conjuncions astrals o el càstig diví podien ser invocats per explicar determinades epidèmies. Però els ulls nostres, els únics possibles, pertanyen al segle XXI. Així, no podem eludir del tot l’aproximació a la medicina renaixentista des de l’actualitat.9 Cal tenir en compte que, entre les dues èpoques, hi ha similituds i diferències, estabilitats i variacions. Per una banda, disciplines, com la paleopatologia, demostren la persistència d’algunes malalties al llarg de la història (Ribas, 2013). En aquest sentit, encara que el concepte de tercianes i quartanes era absolutament distint a l’actual, considerem lícit preguntar-nos si aquelles febres cícliques del segle XVI són equiparables al paludisme o malària d’ara i, en conseqüència, si algun tipus de Plasmodium afectava a la població d’aquella època. Al cap i a la fi, pels estudis evolutius dels éssers vius, sabem que, entre nosaltres, hi ha bacteris bàsicament semblants als seus ancestres de fa milions d’anys. Però, d’una altra banda, hem de considerar que la interacció entre bacteris d’animals i homes ha experimentat canvis al llarg del temps, com també el propi equilibri bacterià del cos humà, amb les conseqüències fisiopatològiques que se’n deriven (Wolf, 2007; Dethlefsen, 2007; Ayala, 2015: 268). A més a més, altres microorganismes, com els virus, gaudeixen d’una estructura, amb permanent mutació, que pot generar variants de capacitat patogènica diferent. Si aquesta variabilitat biològica i genètica d’alguns patògens, pot causar incerteses i alarma sanitària en el present, és fàcil imaginar la possibilitat de malalties i epidèmies antigues de difícil interpretació.10 Tot això, sense considerar els altres factors, distints dels estrictament biològics, que influeixen en les malalties, siguen o no transmissibles. Fora de les infeccions, hi ha altres exemples. Així, amb exàmens de restes humans, podem demostrar l’existència de gota en la població d’aquella època. No entendríem però el concepte antic de dita malaltia, sense considerar la teoria humoral, que també donarà sentit als procediments evacuadors emprats, com sagnies i porgues, tan volguts per la teràpia galènica.
En definitiva, hem intentat que la mirada a la salut del segle XVI siga sempre respectuosa i oberta al pensament d’aleshores. Per altra banda, l’anàlisi de la correspondència, ens ha permès estudiar la salut contada pel propi pacient o des del seu voltant. Es tracta d’una perspectiva que ens acosta al pluralisme assistencial i ens allunya de la visió habitual excessivament medicalitzada (Perdiguero, 2004).
EL TEXT
Hem estructurat el llibre en tres capítols. En el primer, es revisen les característiques dels documents, la salut i la malaltia en general així com les seues expressions clíniques. El segon compren la profilaxis, la teràpia, els metges i els hospitals. Les malalties han estat agrupades seguint un criteri de màxima proximitat als textos. Quan ha estat possible, com en el cas de la patologia digestiva, hem bastit grups assimilables a les classificacions actuals. En altres ocasions, com les febres, el conjunt respon més al pensament galènic. En algun cas, hem reunit grups petits per la seua proximitat anatòmica, com les malalties de la boca, orella i ulls. En canvi, hi ha mals que, per la seua ambigüitat, han quedat oberts a diferents interpretacions. Les epidèmies, pel seu caràcter col·lectiu i la seua repercussió, han estat tractades a part. Atenent al concepte global de salut, hem inclòs els danys per violència, que formen un llistat ampli, on estan representats els delictes individuals, la repressió institucional, les guerres o la Inquisició. Al costat dels metges, hi figuren, encara que amb poques notícies, altres agents sanitaris, com barbers i apotecaris. Al final del segon capítol hem destinat un breu apartat a la utilització simbòlica o metafòrica de la terminologia sobre salut. Al tercer capítol, es reflexiona sobre la salut del propi Francesc de Borja, amb una aproximació que intenta pal·liar l’absència d’estudis sobre el tema. La intenció inicial era corroborar o desmentir el perfil malaltís del personatge, que els primers biògrafs semblen reflectir, però la dinàmica del propi estudi ens va portar a un objectiu més global: millorar la comprensió de Borja des del seu cos. Les variacions en la seua salut i les distintes malalties que va patir, són comentades, a partir de l’emergència a les cartes i al diari espiritual. L’exposició segueix un ordre cronològic, però hem fugit de realitzar una «cronopatologia» del personatge en el sentit clàssic.11 Ens ha semblat més enriquidor i real, fer una exposició relacionada amb la biografia del personatge. Hem introduït alguns fets rellevants de l’època, per tal de reforçar el context i facilitar el seguiment. La redacció, per tant, respon a un caràcter biogràfic, amb la salut com a fil conductor. Són, precisament, els moments de malaltia o de benestar, de gravetat o convalescència, d’eufòria o depressió, circumstàncies de la seua vida quotidiana que poden ajudar-nos a entendre’l millor i, en alguns casos, explicar el seu comportament i les seues decisions.
Hem inclòs bastants textos originals, per oferir al lector l’oportunitat de gaudir directament de la paraula escrita dels personatges, amb la seua visió de la salut, pròpia o aliena. Encara que la major part de documents estan escrits en castellà, hi ha també alguns en italià, portugués, català i llatí. Atesa la fàcil comprensió de la resta, sols hem traduït els textos en llatí.12
AGRAÏMENTS
El present llibre es deu a una incitació de Josep Piera. El 2010, amb motiu de l’edició del seu llibre sobre Francesc de Borja, el poeta i amic em va convidar a donar un cop d’ull a la salut del duc sant. Uns mesos després, Vicent Olaso deixava a les meues mans el volum sisè dels Monumenta Borgia, una altra provocació llibresca que em va fer veure la importància de la salut en la correspondència.
Han passat sis anys, plens de lectures, dubtes, decisions, consells i crítiques estimulants. El treball feixuc ha esta compensat amb créixens pel gaudi de la recerca. Puc dir que lluny d’una acció individual estricta, l’estudi té un caràcter gairebé col·lectiu, atesa la diversitat i vàlua de les persones que m’han donat el seu desinteressat suport. Pot ser el llistat d’agraïments es quede curt i em deixe persones per nomenar. A tots i totes, les meues disculpes i el meu reconeixement.
Els amics Piera i Olaso no sols van estimular inicialment la meua curiositat, sinó que van continuar fent suggeriments segons avançava el projecte. Santiago La Parra i José Luis Fresquet han estat també al meu costat des del primer moment. He tingut la sort de la seua amistat i de la seua saviesa, el primer, com a historiador i especialista en els Borja, i el segon, com a historiador de la ciència i expert en la medicina renaixentista. Tots dos han realitzat aportacions i lectures crítiques impagables. He d’agrair a Joan Iborra la revisió meticulosa del text final amb indicacions formals i de contingut de gran vàlua. Carmen Barrios, la meua professora de llatí, m’ha ajudat a recuperar el contacte amb la llengua mare i a revisar els textos pertinents. L’ajut de l’amic Josep Sendra ha estat clau en els paràgrafs italians i portuguesos. He abusat de l’amistat de molts professionals que han atés els meus dubtes en qüestions puntuals. Entre ells estan els historiadors Ferran Garcia-Oliver i Francisco Pons Fuster, l’arqueòleg Josep Antoni Gisbert, el farmacèutic i professor de l’Institut Tirant Lo Blanc Vicent Puig, l’antropòleg mexicà Roberto Campos, l’historiador de la ciència Josep Bernabeu Mestre i el matemàtic Andreu Nolasco que, com en altres ocasions, ha supervisat l’anàlisi estadístic. Conxa Pellicer, pneumòloga, Vicent Carmona, ginecòleg, Juan Carlos Martín Baena, internista, Samuel Díaz, neuròleg i José María Paricio, pediatra, són alguns dels molts companys metges que han sofert estoicament la meua dèria per la salut epistolar borgiana. Les seues opinions i propostes han contribuït a una visió més plural i rica. A l’amic i també metge cirurgià Pasqual Molina he d’agrair la seua disposició