i la seva situació amagada. S’han descrit diferents maneres d’arribar-hi, que segons el Gita poden resumir-se en dues. Una n’és la que correspon a l’home de pensament i és la de la meditació i les pràctiques religioses, la renúncia a la matèria i l’ascetisme, amb la qual cosa es pot arribar a modificar el camí de la consciència fins que deixi de ser egocèntrica i menyspreï el món material, el JO pot arribar a centrar-se amb la Base Divina. L’altra via correspon a l’home d’acció que ha d’obrar sense pensar en els fruits de l’acció, d’una forma completament deslligada del JO.
Tot això que hem dit, és molt més fàcil de dir que de fer, però un dels millors mitjans per aconseguir-ho és el que ens ofereix el dolor, perquè la desgracia educa la intel·ligència i crec que és el mateix Buda qui ens diu: “aquell que no ha sofert no sap res, no distingeix el bé del mal i ignora els homes i ell mateix”.
Desprès d’un gran dolor, si aconseguim acceptar-lo i superar-lo, ja res no és igual que abans i totes aquelles coses materials que abans tant ens preocupaven perden importància. Ens sentim més a prop de la humanitat, comprenem la immensitat del dolor que regna a tot el món i sentim la més gran compassió per tothom, per tot allò que té sensibilitat. Aquest és el veritable camí que més ens pot ajudar a connectar amb aquell pla superior i amagat que tots portem a dins, i en el qual resideixen la veritable saviesa i l’amor. Aquest crec que és el missatge i la gran lliçó que ens ofereix el llibre de l’Anji Carmelo.
Moisès Broggi
(*) Discurs de presentació d’aquest llibre realitzat pel Dr. Moisès Broggi, el dia 20 de juny de 2000, al centre AVES de Barcelona.
Un principal “perquè”
Aquest llibre té un principal “perquè”: poder alleujar l’aflicció de qualsevol persona que hagi sofert la pèrdua del que més estima en aquest món. Si pot aconseguir-ho, haurà complert la seva missió. No pretenc res més.
Només alleujar. Alleujar?, em preguntareu molt sorpresos: Quina pretensió! Si el que més costa en els moments després de la pèrdua és obtenir alleujament, ja que l’únic que pot alleujar-nos és el retorn de la persona que se n’ha anat. Ho sé…, però tinc alguna cosa al meu favor, tinc temps, moltíssima paciència, i seré aquí, amb totes las meves bones intencions quan em necessiteu.
I sé que no és una tasca fàcil, sé que als primers moments del dol i encara després, el sentiment de pèrdua no és alleujable… fins que vulguem. Però això només ve després de molts plors, després de molta tristor i després d’expressar i expressar el dolor que no semblar que hagi de remetre… mai.
També sé que en un moment determinat, en un futur imprecís (no hi ha un temps específic), el dolor deixarà de ser tan insuportable i permetrà que algunes paraules amb bons sentiments l’apaivaguin. I sé que el període de dol és únic per a cada persona i possiblement el pitjor i no comparable al dol de qualsevol altre ésser.
Necessitem entendre el que ens està passant, necessitem que ens ratifiquin que no ens estem tornar bojos i que aquesta desesperació en la qual estem sumits és transitòria, que en un futur, per més llunyà que sembli, hi haurà un alleujament.
Aquest llibre ofereix la possibilitat d’identificarvos amb el que us està passant. Podreu sentir a través d’ell la vostra ira, por, tristor, culpa, i veure reflectits aquests sentiments per adonar-vos que el que esteu vivint és molt normal i que no us esteu tornat bojos.
Us invito a ignorar qualsevol apartat del llibre que no trobi ressò al vostre interior i que no us ofereixi una comprensió del vostre procés. El dol és molt complex i personal, en el qual es viuen etapes molt puntuals i sentiments que estan d’acord amb el moment present. Intento reflectir tots els moments i variacions possibles, i és molt normal que no us veieu reflectits en tots. Tal com dic sempre a les meves xerrades i tallers, podeu deixar tot el que no us hagi d’ajudar a la primera paperera que tingueu a mà.
El dolor dels que hem perdut un ésser estimat és incomparable, intransferible i, encara que intentem expressar-lo de totes les formes possibles, sempre ens quedarem amb la sensació que les paraules no arriben ni són suficients. I en realitat és així: una simple expressió verbal mai no tindrà la profunditat de tots els nostres sentiments; hauríem d’inventar-nos paraules noves per a aquesta situació totalment nova que ens està esqueixant per dintre. Per molts dies que hagin passat, que semblen una eternitat, mesos, anys, mai no trobarem les frases necessàries per expressar el que realment ha significat aquesta pèrdua a les nostres vides, com ho passem de malament i com trobem a faltar a aquesta persona. Encara que el nostre dolor hagi remès molt i tinguem una nova vida, encara que haguem superat el sofriment inicial, mai no podrem expressar de veritat la profunditat d’una experiència que ens va deixar a l’altre costat de la nostra vida.
No existeix cap manera per preparar-nos per a la pèrdua d’un ésser estimat, excepte si hem viscut a aquesta persona com sentim que havíem d’haver-la viscut. Quan el forat que ha deixat l’absència necessita tornar-se a omplir, el que finalment ocuparà els buits que semblen surar al voltant nostre seran totes les vivències bones que hem compartit al llarg de la seva, per a nosaltres, sempre curta vida aquí.
Fa força temps que vaig aconseguir un canvi en la manera de veure les coses que va transformar la meva forma de reaccionar davant els esdeveniments de la vida. Sempre m’havia preguntat, perquè? Aquesta pregunta em desconsolava ja que havia d’identificar les raons per les quals jo mereixia aquest càstig tan gran. Òbviament, vivia els problemes i les “males” fortunes com a càstigs de passades actuacions, o pensaments, o sentiments que s’havien produït en algun moment del meu extens passat i no com a successos que podien fer-me creure una mica més. Aquest canvi de la interpretació pot donar-se quan substituïm el “per què?” per un “perquè?” Simplement, fent això ens alliberarem d’un passat en el qual no fèiem les coses tan bé com les fem ara, alhora que ens obre un present més capaç i un futur que pot guanyar en qualitat i amplitud si superem aquesta dificultat en la qual ens trobem. Amb un simple “perquè?” podem aprofitar el que està passant per ampliar una mica més les nostres capacitats i eines.
També espero que aquest llibre us ajudi a veure el perquè a les vostres vides i així poc a poc entreu en aquesta pregunta tan enriquidora que sembla obrir finestres allà on abans hi havia murs.
El dol és bo i necessari
Tot i que el dol, com tots els processos pels quals passa l’ésser humà, no pot definir-se d’una forma única i estricta, podem afirmar rotundament que és bo i necessari. És el moment precís que necessitem per poder ajudar-nos a aquesta nova vida que ha sorgit de sobte, sense invitació ni intenció, des del fred més polar que mai no havia existit i que ens ha deixat gelats.
Per als que estem passant per aquest període, la seva necessitat és més que òbvia. Ara, que sigui bona?, quan res ja mai no serà bo…; però ho és, i és important que aquells que m’envolten amb les més bones intencions sàpiguen que ho és, sàpiguen que ho necessito, sàpiguen que és l’únic espai que tinc per desfer tots els nusos que se m’han fet per dins.
Si puc viure bé el meu sofriment, si trobo la comprensió i la compassió tan importants per a mi, llavors algun dia podré recuperar la persona que vaig ser. I no només recuperar-la, sinó que la reprenem millorada, enriquida. La veritat és que ja mai no serem només allò que vàrem ser.
El dol té un temps i una profunditat únics per a cada persona
Una realitat constatada i que podem afirmar és que no existeix un temps fix per al desenvolupament del dol. Cadascú marca la duració d’aquest període tan important per a una vida posterior plena i sana. Una altra afirmació és que el grau de profunditat del dolor és totalment únic, no és quantitatiu ni mesurable, és personal i intransferible.
Normalment el temps escollit per a la majoria de cultures és d’un any, període mínim per a viure les dates que tenien un significat especial sense la presència de la