Gil-Manuel Hernàndez i Martí

La festa reinventada


Скачать книгу

roges, anarquistes, valencianes i republicanes.

      Araceli apuntava: «El arma favorita de la propaganda roja ha sido el ridículo», i es lamentava amb indignació de la «manipulación» de la festa dels Reis Mags. Això li feia exclamar: «¡Qué satánica finalidad la de los rojos al pretender modelar a su antojo las tiernas conciencias de los niños!», raó per la qual, tot seguit, anunciava un món futur en el qual la «tradició» tornaria a recuperar-se, en vista de les transformacions operades pels «rojos»:

      Habrá que llevar a cabo, en su día, un total enderezamiento de las conciencias y de las almas infantiles para las que más de dos años de horror y de impiedad no habrán transcurrido en vano.

      Tota una declaració programàtica de la totalització de la festa en un sentit oposat al republicà, el del nacionalcatolicisme, que tan efectiu es faria després de la victòria franquista.

      La festa sorgida a partir del 18 de juliol es va posar al servei únic del cos ideològic i polític dirigent del procés revolucionari (anarquistes, comunistes i d’altres), fet que es va plasmar en una instrumentació exclusivista, excloent i de lectura doctrinària que, de la mateixa manera que s’apreciava en el bàndol republicà, s’estava configurant alhora en el dels revoltats. És a dir, ambdós fenòmens no constituïren més que les dues cares de la mateixa moneda: la radicalització i apropiació unilateral de la visió de la festa, la totalització ideològica d’aquesta, la totalització festiva en suma. Basant-nos en les referides tensions acumulades progressivament en la societat i reflectides en el calendari festiu, entre una tendència secularitzadora, racionalitzadora i de tall progressista, i una altra de conservadora, tradicional i catòlica –ambdues amb incidència social– es pot afirmar que el que va ocórrer a partir del 18 de juliol de 1936 fou que els enfrontaments latents esclataren en un conflicte dins el calendari festiu, i que aquest s’erigí en reflex d’altres problemes socials, polítics i econòmics irresolts.

      En els anys anteriors a la guerra, hi havia diverses visions o concepcions ideològiques de la festa, però sempre dins un context de pugna plural i democràtica. Ambdues concepcions podien competir i alternar-se, com l’exercici del poder; però, amb l’esclat de la guerra i tota la intransigència i uniformització d’idees que aquesta va comportar, la festa va ser redefinida totalitàriament. Aquest procés implicava la desqualificació rotunda de la visió alternativa, acusant-la precisament d’actituds totalitzadores que l’acusador també estava posant en marxa. Dit d’una altra manera: amb la totalització festiva, la festa es posa al servei de la guerra, i en la postguerra passarà a subratllar la victòria. Sols a partir de les transformacions socioeconòmiques dels anys seixanta i setanta, la totalització festiva anirà deixant pas al pluralisme, consolidat en el temps de la transició.