i la negror absoluta de l’interior del cotxe, ell sabia que la dona no el mirava. Es va adormir.
El silenci el va despertar. S’havien aturat. La porta es va obrir, i quan els ulls se li van adaptar a la llum esmolada com una navalla, va veure que li demanaven que baixés. Havien viatjat mig dia pel cap baix, però si havia de jutjar pel paisatge, semblava que no s’haguessin mogut ni un dit: la mateixa extensió de terreny pla i infinit, la mateixa monotonia opressiva. El cotxer havia desmuntat per abeurar els cavalls, que escumejaven de tanta calor. Els altres homes, drets i en fila, buidaven la bufeta, tots menys l’home gras, que s’havia acostat al carruatge i probablement oferia els seus serveis a la dona. Sense ni tan sols asseure’s, els homes van menjar galetes salades i botifarra negra. La dona no es veia enlloc. Amb la boca encara plena, els genets van tornar a muntar els cavalls i el cotxer va tornar al pescant. En Håkan va pujar al carruatge amb l’esperança que es dirigirien cap a l’est. No li importava res més.
Feia més fred. El sol ja es devia pondre. De cop i volta, les branques van començar a esgarrapar els costats del cotxe. Semblava que l’estepa monòtona s’havia acabat. Després d’un llarg i tortuós tram per un terreny irregular, el carruatge per fi va parar. Van tornar a fer baixar en Håkan. Aquesta vegada la dona també va baixar i ho va fer tapant-se els ulls amb un vel negre que li arribava fins a la barbeta.
Els raigs pàl·lids del sol del vespre s’escolaven entre les capçades còniques de les pícees i dels avets, es filtraven entre les fulles lleugeres dels ginebres i els troncs blancs verdosos dels trèmols i finalment es posaven, com si fossin boira, damunt de la cua de guilla, la molsa i els líquens. Aquestes eren les primeres plantes que en Håkan veia des de feia molt temps, a banda de l’omnipresent artemisa tridentada. En una clariana al peu d’un tossal s’aixecava un petit poblet de sis o set cases que eren, cadascuna a la seva manera, versions anguloses del bosc que les envoltava: l’edifici més sòlid era una cabana de troncs; hi havia unes quantes barraques fràgils fetes amb fustes unides amb morter d’argila; d’altres, que semblaven rais cúbics, eren una combinació rudimentària de taulons irregulars i tela encerada lligats amb cordes de cànem. Al centre del llogarret s’alçava un munt de plançons i branques tortes amb fulles seques. Semblava un munt de llenya per fer foc, però estava apuntalada amb pilars i taulons. Des d’aquest refugi rudimentari, una colla de criatures assegudes en soques miraven els nouvinguts aguantant les seves pissarretes i els seus llibres. Vora l’escola improvisada, una dona havia parat de batre mantega, mentre una altra que acabava de treure un perol del foc es fregava les mans al davantal, i una tercera, al fons de tot, a poc a poc i maquinalment tenyia una troca de fil. Totes tres dones tenien la vista clavada en la colla que acabava d’arribar. A pesar de l’aspecte precari, a en Håkan li va semblar que allò era una colònia harmoniosa i pròspera. Les pells posades a assecar al voltant de l’adoberia, els dibuixos que s’anaven teixint en el teler, el fum que sortia d’una xemeneia de fang i s’enlairava suaument entre les fulles, els porcs blancs d’aspecte saludable al tancat, els sacs de xarpellera plens a vessar de gra: tot suggeria el tarannà ordenat, diligent i resolut dels colons. Les dones i les criatures transmetien una sensació de calma i bondat. A en Håkan li va fer vergonya anar vestit d’aquella manera.
Com de costum, l’home gras va activar el seu mecanisme intern (es va allisar la pitrera de la camisa, es va estrènyer el nus de la corbata, es va passar la mà pels cabells i es va aclarir la veu), i el resultat va ser un somriure que només va emfatitzar la impaciència que, d’entrada, havia de dissimular; aleshores va començar a deixar anar un discurs pompós dels seus. Quan tot just havia pronunciat quatre paraules solemnes, com si les agafés amb pinces, la dona va fer un pas endavant i va alçar la mà sense mirar-lo.
—Caleb! —va dir, en un to autoritari sense a penes obrir la boca i llançant una mirada fulminant als colons.
En Håkan es va adonar que feia una eternitat que no sentia ocells, perquè en el silenci tens i expectant que hi va haver després del nom pronunciat per aquella dona, el bosquet es va omplir de cants desconeguts.
La dona que tenyia el fil va fer un pas endavant eixugant-se les mans blaves i va dir que en Caleb no hi era.
—Doncs el faré venir —va respondre la dona del vel, i llavors, xiuxiuejant, va dir alguna cosa a l’home gras, el qual va donar una ordre breu al militar.
El vell soldat va anar darrere el carruatge i al cap de no res va reaparèixer amb una bossa de cuir que es bellugava. La dama va assenyalar la construcció de fusta i tela encerada més allunyada de l’escola. El soldat se n’hi va anar tot xano-xano, va obrir la bossa i va abocar el líquid de dins al voltant de les parets, va encendre un llumí i el va llançar en uns dels bassals que s’acabaven de formar. L’aire es va arrissar, els rulls es van transformar en ones blaves i les ones blaves, en flames grogues. Les dones van anar a buscar corrents les criatures i les van treure de l’escola rudimentària, que ara no era sinó una pila de llenya que l’espurna més petita del foc de la vora encendria en un no res. Seguint les instruccions de la dona del vel, el soldat de cavalleria va conduir les dones i els seus fills a la cabanya de troncs, a recer del foc, i va apostar dos sentinelles a la porta. Mentrestant, la casa encesa s’havia convertit en una esfera llisa de foc que feia l’efecte que girava sobre si mateixa, alhora que les flames es caragolaven per la punta i es tornaven a encendre per sota en una roda cada vegada més potent. En Håkan va mirar al voltant buscant aigua, anant amunt i avall amb neguit als ulls. Va trobar un bugader ple de roba posada a estovar i així que es va posar a arrossegar-lo cap al foc, un dels guàrdies el va aturar i el va escortar fins on era la dona. Ella va somriure, com si s’hagués commogut davant la desesperació i bona voluntat d’en Håkan, i li va acariciar breument la galta. Les flames xiulaven a l’aire. Per damunt de la bola de foc en giravoltava una altra de fum, com una mena de reflex negre de l’incendi. Una ràfega de vent va convertir el xiulet en rugit i va escampar el fum, que de primer es va enroscar cap amunt i després es va esllanguir i caragolar en tirabuixons que s’arremolinaven en un seguit de circumvolucions que finalment es van dissoldre en el cel foscant.
Una colla de genets bruts de sutge per culpa de la conflagració van baixar al galop pel tossal. El cap del grup va clavar estrebada a la brida i, estirant amb fúria, va aturar el cavall al costat de la dona. Tant l’animal com l’home respiraven amb dificultat. Amb l’índex va manar als seus amics que es despleguessin. Després va abaixar la mirada cap a la dona.
—Has vingut —va dir ella, amb un somriure no gaire diferent del que havia fet a en Håkan.
En Caleb, que respirava amb dificultat, com si s’ofegués, va demanar per la canalla en un to eixut. La dona va assenyalar amb el cap la cabanya de troncs. Ell va desmuntar i es va posar a caminar descrivint petits cercles, amb la cara desfigurada per pensaments desesperats, fins que es va aturar per mirar la dona amb ulls plens d’ira. Una mena de tendresa es va filtrar pel vel de la dona. En Caleb va arrufar la boca i el front, però després va aconseguir calmar-se i, esforçant-se tant com va poder a parlar en un to que semblés sensat i raonable, va començar a donar una explicació. La dona no va dir res i va conservar aquell somriure afable que no corresponia al prec greu d’en Caleb, com si el traspassés amb la mirada i s’endinsés en un altre temps. Amb un esforç suprem, en Caleb va canviar de to. En un intent d’harmonitzar la seva entonació amb el capteniment d’ella, va semblar que evocava records agradables o que invocava un futur prometedor. Fins i tot va aconseguir somriure. Llavors, tot de sobte, ella es va treure una petita pistola ornamentada de la butxaca. En Caleb va mirar l’arma astorat, com si li ensenyessin un insecte gegantí. Va tornar a alçar la vista cap al vel, i la dona li va disparar entre els ulls. El cap d’en Caleb va caure enrere, seguit de tot el cos.
Aleshores es van sentir els crits de les dones i les criatures de la cabanya de troncs. El soldat de cavalleria i el seu grup de seguida van envoltar i desarmar els homes d’en Caleb. En Håkan no podia apartar la mirada de la cara de l’home abatut, un rostre que ja tenia la blancor de la mort. Estava atordit per la rapidesa amb què l’home havia deixat d’existir. Havia estat com per art de màgia.
Vora en Håkan, la dona del vel inspirava en breus intervals, com si només pogués agafar petites quantitats d’aire cada cop. Tenia la vista clavada en l’home que acabava d’anihilar.