dir. No ho entenc gens. Només entenc que no puc menjar el que jo vull, que no puc dur els cabells i les ungles com jo vull, que no puc tenir l’habitació com jo vull i que no puc anar allà on jo vull. I per això ahir vespre vam discutir, ella i jo.
–Escolta –li vaig cridar–. No em deixes divertir i això em fa posar malalta. Et tinc sempre a sobre, vigilant-me i ordenant-me el que he de fer. Com és que a tu ningú no et diu el que has de fer i el que no has de fer, eh? Vinga, digue-m’ho!
–Annabel –em va dir–, quan siguis gran ningú no et dirà el que has de fer. T’ho diràs tu mateixa, i això a vegades és molt més difícil.
–Doncs a mi això em sona molt bé –li vaig contestar amargament–. Tu et pots dir d’anar a dinar amb els teus amics, i mirar la tele tot el dia, i menjar caramels de menta per esmorzar, i anar al cine de nit...
–I anar a la tintoreria, i a comprar, i cuinar, i fer les coses agradables al papa, i ser responsable per en Ben i per tu...
–I doncs, per què no em deixes que jo sigui responsable per mi mateixa? –li vaig preguntar.
–Ja t’arribarà, més aviat que no et penses –va dir.
–No tan aviat com jo voldria –vaig remugar.
–Ah no? –va dir–. Bé, molt bé, ja mirarem de fer-ho venir bé! –i em va deixar plantada.
2
Tot això explica per què no m’he sorprès gaire quan m’he despertat dins el cos de la mare, cosa que a la majoria de les persones les hauria deixades de pedra, oi?
Naturalment, una mica sorpresa sí que hi he quedat, però sobretot m’ha semblat que ma mare era extraordinàriament considerada. I amb molta imaginació. En lloc de castigar-me per ser tan mal educada, o de plorar com una gata maula com altres mares que jo conec, ha decidit fer-m’ho tocar amb les mans i que jo en tregui les conclusions.
I jo, de bon matí, em moria de ganes de començar. Tot el dia lliure per a mi. Faria un munt de coses fabuloses quan els nens se n’haguessin anat a escola. Oh, visca! I jo no hi hauria d’anar, visca! No és que no m’agradi, anar a escola. De fet, m’agrada. Bé, m’agrada la gent que hi ha, però quan no has fet els deures, la senyoreta McGuirk (que rima amb circ, amb corc i amb urc) es torna boja. I avui precisament era un d’aquests dies. No tenia res acabat, ni tan sols la redacció que em tocava aquesta setmana.
Així que m’he dirigit una rialla radiant a través del mirall i m’he recordat que la meva primera responsabilitat del dia era per a les nostres dents. Me les he rentades amb entusiasme. Oh, quina suavitat més plaent... un goig per a la llengua! He glopejat aigua fresca i he somrigut.
«Ets encisadora, ets preciosa. Soc preciosa», he pensat.
M’he tret els rul·los, m’he pentinat i m’he posat la bata de seda. M’he mirat altre cop al mirall. Encara més bonica. Però potser una mica pàl·lida, oi?
Els vint minuts següents els he passats amunt i avall, fent proves amb les pintures. El compacte de base, que en diuen, les pólvores transparents, el maquillatge TV Touch. Això últim és una mena de pasta que esborra les arrugues i jo em pregunto per què ho necessita. Realment, nosaltres no el necessitem. Llavors el pintallavis, i els tres colors per als ulls, la pasta per a les pestanyes i, finalment, el coloret. Us deveu demanar com he sabut manejar totes aquestes potingues. Doncs mireu, havia vist com es maquillava centenars, milers de vegades. Cada vegada que sortia de casa o que anava a una festa. I és fàcil.
–Apa, noia –he dit al mirall en veu baixa–. Sembles qui sap qui! Sí, una persona important!
Últimament ja n’estava farta, de la meva cara, i farta de sentir que la gent diu que m’assemblo a la mare. I la mare sempre diu:
–El seu pare i jo pensem que l’Annabel només s’assembla a ella mateixa.
I sabeu per què penso que ho diu? Doncs perquè és insultant per a ella dir que m’hi assemblo. I no seré jo qui la critiqui per a això. Si jo fos la mare i tingués una filla com jo, tampoc no m’agradaria haver d’admetre que se m’assembla. A més, no m’hi assemblo. I no és per falta de ganes.
Però aquest matí he pensat: «Bé, avui sí que m’hi assemblo! I és veritat que resulta una millora considerable!». He sortit de la cambra de bany i he entrat de puntetes al dormitori. El pare encara dormia. Li he clavat un cop de puny fluixet a l’espatlla per despertar-lo.
–Ep! –li he dit–. Estàs despert?
–No estic despert –m’ha dit–. Que somiava o és veritat que m’has clavat un cop ara mateix?
M’he adonat que segurament la gent gran no es clava cops de puny per despertar-se. El pare semblava que s’havia molestat per això.
–Devies somiar –li he dit–. Bé, ara que estàs despert, què et semblo?
–Què et fa pensar que estic despert? –ha contestat, i ha tornat a tancar els ulls i m’ha girat l’esquena–. Encara no m’he llevat. Encara no em vull llevar i no sé què dimonis fas, tu, llevada. Per cert, es pot saber què fas, llevada? Que passa res? –i ha obert un ull.
–No, no –he dit corrents–. Només estava rumiant si t’agrado així com estic.
Ha obert l’altre ull, s’ha incorporat sobre un colze i m’ha mirat amb els ulls mig clucs.
–Ellen, què et passa aquest matí?
Ellen, ha dit Ellen. Realment, s’ha pensat que soc l’Ellen. No us sembla meravellós, increïble?!...
–Naturalment –ha dit– que m’agrades així com estàs. Sempre m’agrades. Estàs molt bonica. Una mica massa empolainada per l’hora que és, però bonica.
–Et refereixes a la meva cara, Bill?
–Sí, a la teva cara. Generalment no t’empastifes abans de l’esmorzar, però estàs molt bé. Una cara preciosa, sí. M’agrada. D’acord? I ara, em puc tornar a adormir?
En aquell moment just ha tocat el despertador. El papà ha remugat i jo m’he esquitllat silenciosament cap a la cuina per preparar l’esmorzar abans que ell pogués dir res més. Tenia el pressentiment que fins que el pare no hagués pres una mica de cafè, tot el que pogués dir no seria gaire amistós. I en aquell moment just també m’he adonat que no seria gaire amistós ni tan sols després de prendre el cafè, perquè li donaria cafè soluble. És l’únic cafè que sé fer.
3
L’esmorzar no ha anat tan malament, sobretot tenint en compte que era el meu primer esmorzar. Per sort, el pare ha volgut ous ferrats, i jo, que fa temps que vaig aprendre com es fan, li he fet dos ous ferrats i torrades. També he de dir que he ficat una mica la pota.
–Perdona pel Nescafé, papa, però no en queda gens de l’altre –li he dit, i li he fet un petó amistós a la galta.
–Papa? Des de quan em dius papa? No m’ho havies dit mai, abans.
–No, Bill, i no ho faré mai més, estimat –li he dit, i m’he sentit tranquil·la perquè, almenys, no em faria una escena pel cafè. I me n’he anat corrents a la cuina a veure què volia el Cara de Mico.
–I tu, què voldràs per esmorzar, rei de la casa? –li he preguntat amb els braços encreuats i amb ulls innocents. Esperava que demanaria, com sempre, ous batuts.
–Em podries fer ous batuts, mareta, si et plau? –No us ho deia!
–No, és impossible –he contestat gairebé sense deixar-lo parlar–. No tinc temps per embrutar tants plats. Han de ser ous ferrats o res.
–Però a mi no m’agraden els ous ferrats, mare –ha dit.
Sempre he dit que la mare el mima massa, però que no esperi que jo faci el mateix!
–Doncs