criatura acabada de néixer als braços. Què se n’havia de fer, d’ella i de tots nosaltres?
Es va quedar sola aviat. Quan el pare va morir, la mare tenia trenta-set anys i havia donat a llum set fills. A la pràctica, que el pare faltés no es va notar gaire; havia estat malalt molt de temps, i, per a ella, potser era com una criatura més d’aquelles de qui s’havia de cuidar. Però la veritat és que no ho sé. No en parla mai, d’ell; en general, no en parla, la mare, dels homes. A les fotografies dels casaments sempre surt amb l’esquena ben dreta, orgullosa, al costat de la núvia, però mai no somriu. La mare veu tot el que té a veure amb els homes i el matrimoni com un mal necessari. En fi! Necessari, potser no; però inevitable, sí.
La mare. La que va haver de patir tant durant la revolució. La gent es pensa que, atès que els qui van a la guerra i, per tant, arrisquen la vida o la perden són els fills, els nois, una mare de set filles hauria hagut d’estar relativament tranquil·la. Però el cas és que, o bé vam anar a petar a una dècada que no tocava, o nosaltres no ho vam saber fer prou bé, perquè totes vam sortir als carrers a lluitar i, a les nits, la mare no aclucava l’ull. Ens esperava desperta, entre plors, i amb els punys serrats.
Unes setmanes. Sis mesos. Uns anys. Quina diferència hi ha? No n’estic segura. La diferència rau en el fet que tens més o menys temps, és clar. Però… És gaire important, això? Arribats a aquest punt, què coi en fas, del temps afegit? A part d’estar malalt, sentir-te sol i esperar que arribi la mort, què en fas, del temps, si no t’ha de servir per construir-te un demà? La veritat és que no ho sé, i aleshores penso que potser és per això. Que és per això que m’està passant precisament a mi. Que és per això que tinc càncer. Perquè no sé què fer-ne, ni del temps ni de la vida.
Hi penso i no ho suporto, així que m’aixeco i agafo el telèfon.
I marco el número. L’únic número al qual sé que puc trucar ara mateix.
—Sí?
Aleshores la veig, com si la tingués davant. Veig com es deixa caure al puf del costat del telèfon i com respira fondo abans d’agafar l’auricular. S’espera males notícies i es prepara per entomar-les, en defensa pròpia.
—Salam, mare.
M’empasso la saliva, i també tot el que tinc a dins i que lluita per sortir de mi, com l’aigua d’una presa a punt de rebentar.
—Nahid! Ets tu? Que va tot bé?
—Sí, sí, molt bé. És només que… us trobo a faltar.
—Ai, sí, filla! Però així és la vida, Nahid. Així és la vida.
Durant un instant cap de les dues no diem res. Després, però, ella em posa al dia, com acostuma a fer. Em parla dels veïns, del preu dels tomàquets, del reuma… I jo me l’escolto. La conversa és idèntica a la que vam tenir la setmana passada. Idèntica a totes les que solem tenir. Res del que ha passat avui hi influeix gaire, tret del fet que, mentre me l’escolto, jo m’encasto un coixí a la part baixa de la cara perquè ella no senti res si se m’escapa algun sanglot.
—Encara ets aquí, Nahid?
M’adono que si parlo em tremolarà la veu, i aleshores penjo. Ella es pensarà que s’ha tallat, tal com ens ha passat tants i tants cops al llarg dels anys. Quan li torni a trucar, segur que ni se’n recordarà, d’això d’avui.
Quan he alçat l’auricular altre cop, començava a fer-se fosc. No sé ben bé què ho ha fet, que després de trucar a la mare decidís trucar-li a ella. No ho sé, però he trucat a la Zahra, i m’ha anat d’allò més bé. M’ha anat bé saber que m’escoltava i que estava trista. Que plorava amb mi. Que em trobarà a faltar. La seva reacció m’ha reconfortat, i també saber que no passa res, si un reacciona com hem reaccionat nosaltres. Després de sentir un moment com plorava, he mirat de consolar-la.
—Va, tranquil·la. Al capdavall, he tingut una bona vida.
Després hem guardat silenci. Cap de les dues estàvem gaire segures que el que jo acabava de dir fos veritat, però hem callat. Ens hem dedicat a escoltar els nostres silencis, i amb això n’hem tingut prou.
—Ja l’hi has dit, a l’Aram? —m’ha preguntat després ella.
Jo he fet que no amb el cap.
—Nahid?
–Ai, perdona’m. No, no. Encara no en sap res. Només ho saps tu.
Aleshores m’adono que la Zahra fa que sí amb el cap pel fru-fru que m’arriba de l’altre costat de la línia.
—Vols que l’hi digui jo?
En sentir-la, deixo anar un sospir d’alleujament.
—Creus que podries?
—No ho sé. Ja ho veurem.
Llavors em pregunto què és el que puc esperar dels altres o exigir-los ara mateix. Tot, em penso. Si m’han de fer cap favor, ara és el moment. I no em poden dir que no.
—Si ho fas, t’estaré molt agraïda. Prova-ho, sisplau.
Sento que torna a plorar. M’ha de fer aquest favor. D’una manera o d’una altra, me l’ha de fer.
—Ara vinc —em diu, abans de penjar.
Llavors m’estiro de panxa enlaire al sofà i tanco els ulls. Setmanes. Sis mesos. Anys. Ara, però, val més que tanqui els ulls.
*
No només ve ella, sinó que es presenten totes. Les amigues. Jo encara jec al sofà i les observo amb els ulls mig clucs. Elles fan com si res. No diuen gran cosa, sinó que més aviat es limiten a fer-me companyia amb la barbeta recolzada en una mà. De tant en tant es miren entre elles i remenen el cap a poc a poc, tal com se sol fer quan alguna cosa trista és més trista del que sembla. O quan una sola tristor és la suma d’unes quantes tristors. Sé què pensen: que ja hem perdut molt, massa, i que per què ens torna a tocar a nosaltres. Jo hi estic d’acord. No se n’adonen perquè no gosen ni mirar-me. Però jo també hi soc. Ajaguda amb els ulls mig clucs. També remeno el cap de tant en tant, a poc a poc. Tal com se sol fer quan una sola tristor és la suma d’unes quantes tristors.
Es diuen Zahra, Leila, Anne i Firozeh. Hi són totes, i han trigat només una hora a plantar-se aquí després que he parlat amb la Zahra. En un tancar i obrir d’ulls, doncs. Em tornen a venir al cap les meves notes, les que guardo a les cistelles. Aquelles en què parlo de la meva soledat. Ara les hi ensenyaria i els preguntaria: «Com és, que heu aparegut ara? Per què no abans? Mireu que n’he estat, de sola!». Aix! No ho sé! Perquè també penso que potser valdria més que estripés totes aquelles pàgines en mil bocins. En realitat, tampoc no he estat pas tan sola. O sí? Ni idea, tu! Què és, però, la soledat? És soledat, el simple desig de sentir-te acompanyat? O és el que sents quan et diuen que et moriràs aviat? Potser sí, que en realitat encara no ho he estat mai, de sola.
Ara parlen fluixet. Primer no sento què diuen, però de seguida m’adono del que passa. Encara no n’han dit res a l’Aram. Llavors m’agafen ganes d’aixecar-me del sofà i començar a dir: «Quina barra! Per una cosa que us demano!». I tant que sí! Em moro de ganes de fer una escena. Però em continc. Sé prou bé que aquesta no és pas la primera cosa que els demano. I també sé que demanar-los el que els he demanat potser era demanar massa.
Llavors la Zahra s’aixeca i truca a algú. Però no és a l’Aram, no. Parla amb algú altre. La seva filla. Sento com li demana fluixet que parli amb l’Aram. Carai, tu! Mira que en som, de covardes, les revolucionàries! Cap de nosaltres té prou nassos. Potser és que, tard o d’hora, els nassos se t’acaben; potser és que vam exhaurir la nostra empenta als carrers ensangonats on ens manifestàvem. Em pregunto qui acabarà reunint el valor per dir a l’Aram que m’estic morint. Ves a saber! I tampoc no em penso aixecar del coi de sofà per esbrinar-ho!
Tot sovint m’acosto a la finestra