El somni. Bernat Metge

cèlebres, incloent-hi una galeria de reines del casal d’Aragó que culmina amb l’elogi de Maria de Luna, muller de Martí l’Humà. Curiosament, Metge torna a prendre Boccaccio de model, però ara es fixa en un text molt més amable amb les dones: el De mulieribus claris. La segona tàctica consisteix a repassar una per una les faltes que Tirèsies ha atribuït a les dones i a demostrar que els homes cometen totes aquelles faltes tant o més que elles.

      Tanmateix, Bernat no aconsegueix convèncer Tirèsies, i Tirèsies, al seu torn, tampoc no aconsegueix que Bernat accepti la maldat de les dones. La solució que se li proposa, ara que ha abandonat les seves conviccions herètiques, és dedicar-se a cultivar els seus coneixements, servir Déu i deixar constància, perquè serveixi d’exemple a altres pecadors, d’aquest somni que l’ha apartat dels seus errors i de la condemna eterna.

      Quan s’emprèn la tasca de fer una versió moderna d’una obra com aquesta és inevitable plantejar-se algunes preguntes, com ara quin interès pot tenir El somni actualment i quina mena d’empatia poden sentir els lectors i les lectores d’avui amb un escriptor que va néixer en el temps de la Pesta Negra i va viure les turbulències polítiques i socials de la baixa Edat Mitjana.

      Per a molts, El somni potser no és més que un record tèrbol de l’època escolar; per a uns altres, una obra que només té interès per als experts i els estudiosos d’aquella època. Però aquesta opinió és insostenible després d’una lectura atenta —i aviat realment entretinguda i, en certs passatges, francament hilarant— de l’obra mestra de Bernat Metge.

      L’estil impecable i l’amenitat de Metge convencen de seguida, fins i tot quan els temes de què tracta han quedat reduïts a l’anècdota històrica. Si bé per a la majoria de nosaltres que l’esperit sigui immortal o no és un dilema menor, i la «barreja de persuasió i de fe» amb què el rei Joan defensa la immortalitat de l’ànima no ens inquieta gaire, la conversa de Bernat i l’esperit del rei sobre aquesta qüestió és un exercici de retòrica molt interessant i una mostra de la gran astúcia de l’autor: per una banda, el personatge de Bernat es mostra alternativament innocent i descregut per donar pas a tots els arguments que el rei li exposa amb una gran paciència, alhora que l’escriptor exhibeix els seus coneixements sobre filòsofs antics i teòlegs cristians. I encara que Bernat, després de molts dubtes i retrocessos, acaba reconeixent que l’ànima humana és efectivament immortal, la seva conversió és tan ràpida i sobtada que no podem evitar de sospitar que la nova fe de Metge és superficial i acceptada per conveniència.

      Més endavant, la descripció que Orfeu ofereix de l’infern i dels turments terribles que hi pateixen els condemnats compon un quadre esfereïdor que arrossega els lectors, testimonis atemorits, d’una cambra de càstig a l’altra, d’un dimoni malvat a un altre de més maligne encara, tots ells torturadors implacables i amb una imaginació realment pèrfida.

      I qui podria dir que només els experts i els estudiosos es divertiran amb els atacs de Tirèsies contra les dones, o amb la crítica —molt menys verinosa que la primera, tot s’ha de dir, però igual de còmica— de Bernat als homes? És cert que actualment —però potser es podria dir el mateix de l’època de Metge— és difícil que una dona es pugui veure retratada en moltes de les crítiques de Tirèsies, o un home en les de Bernat, perquè tant l’un com l’altre prenen com a model de les seves invectives la dona i l’home de les classes privilegiades; però és indubtable que tots els lectors d’ara, siguin homes o dones, no podran evitar de somriure davant la comicitat, la mala intenció i les tergiversacions interessades d’aquests atacs.

      El somni és una obra complexa i singular, capaç d’elevar-se fins a les idees filosòfiques més transcendents, però també de mirar-se de prop i amb un gran sentit de l’humor els aspectes més prosaics de la vida quotidiana. I si bé és lícit dubtar que Bernat Metge fos innocent de totes les culpes de què poguessin acusar-lo els seus «perseguidors i els envejosos», sí que li hem de concedir, sense cap mena de dubte, que El somni conserva, sis segles després, tota la capacitat de sorprendre’ns i de divertir-nos.

      Com a base per a la traducció he adoptat l’edició crítica de Stefano M. Cingolani (Barcelona, Barcino, 2006), però també he consultat l’edició comentada de Lola Badia (Barcelona, Quaderns Crema, 1999) i la traducció italiana corresponent (Torí, Edizioni dell’Orso, 2004). En la meva versió he intentat ser tan fidel com he pogut a l’estil i a les paraules originals de l’autor, refent només aquelles frases que podien resultar massa complexes per al lector d’ara. En algun cas, si no he pogut trobar un equivalent precís per al vocabulari de l’època he seguit el mateix criteri conservador. Per exemple, he mantingut «orpiment», un compost a base d’arsènic que es feia servir en cosmètica. Les definicions d’aquest mot i d’algun altre que he conservat es poden consultar a la majoria de diccionaris actuals de la llengua catalana. En els pocs casos en què he cregut necessari aclarir o matisar algun terme o fragment que podia resultar difícil d’interpretar per al lector actual, he fet un breu incís explicatiu en el text. Així, per exemple, he afegit que el ruibarbre és una planta medicinal.

      Quan hi havia risc de confusió entre diferents personatges, per exemple, entre els dos Escipions, l’Africà Major i el Menor, he introduït el nom complet del personatge en qüestió. També he optat per designar sempre els personatges històrics amb el nom amb què són més coneguts avui («Ciceró» en comptes de Tul·li), i he substituït francesos per «gals» o toscans per «etruscos» quan el context històric ho aconsellava. Per evitar confusions, quan convenia també he canviat el terme gentils per «pagans». D’acord amb les edicions modernes de la Bíblia, m’he referit al Primer i al Segon llibre de Samuel, i al Primer i al Segon llibre dels Reis, allí on Metge es refereix als quatre llibres dels Reis. En el cas d’alguns personatges històrics també he introduït alguna dada per facilitar-ne la identificació. Per exemple, quan Bernat, en la seva lloança de les dones, parla de «la reina de Pedralbes», he introduït el seu nom a continuació. En algun cas no ha estat possible donar totes les dades necessàries en un incís breu, i llavors he respectat l’original. És el cas d’Elionor de Prades, esposa de Pere de Lusignan, rei de Xipre, assassinat l’any 1369. Metge ens diu que Elionor «s’exposà a un gran perill per defensar el seu honor i per venjar la mort del rei», cosa que féu ordenant que matessin el seu cunyat, Joan d’Antioquia, per l’assassinat del rei.

       Alba Dedeu

I. EL SOMNI