moltes altres coses.
Esmentem una darrera nota, sorprenent a primera vista, però que tindrà la seva explicació quan detallem la composició sociodemogràfica i altres aspectes nòmics del col·lectiu: justifiquen una mica més que la mitjana poblacional l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el suïcidi i la inseminació artificial (són els que més la justifiquen), però, en canvi, menys que la mitjana, una aventura fora del matrimoni.
La seva baixa implicació social els fa individualistes. Tenen un individualisme calculador, poc interessat per la consciència col·lectiva i encara menys per la solidaritat. És un perfil que econòmicament s’inscriu dins dels paràmetres ideològics del neoliberalisme, en els aspectes tant de mercat com socials. El seu individualisme, d’altra banda, no és gens anòmic, sinó pragmàtic: procuren pels seus propis interessos i són raonablement hedonistes (pels temps que corren), però tenen clar que el plaer i la posició social requereixen esforç, i estan disposats a esmerçar-lo per tal d’arribar a les seves fites, que són viure bé i, probablement, tenir un cert estatus social. Desconfien de les funcions de l’Estat i de l’Administració pública, excepte quan els reclamen ordre (fins i tot establint mètodes altament repressius) i garanties de protecció del mercat lliure. La seva predilecció per l’ordre els connecta amb els neoconservadors, mentre que la seva confiança en l’esforç com a mitjà de consecució de finalitats els vincula sobretot als neomoderns. Però el seu exacerbat individualisme, el seu rebuig a tot allò relacionat amb valors col·lectius o amb el comunitarisme, els seus horitzons hedonistes i el seu liberalisme, tant de mercat com de drets i en els costums, els converteixen en més aviat postmoderns. No postmoderns purs, com els del clúster 2, però sí tendencialment postmoderns (tot i que, això sí, postmoderns relativament integrats –que no vol dir implicats– socialment, i més o menys responsables d’ells mateixos). És a dir: postmoderns pragmàtics.
És el clúster on hi ha una major proporció de dones: 56% enfront del 51% del total de la població. La seva estructura d’edats ens mostra una sobrerepresentació de persones entre els 25 i els 44 anys, i moltes menys de 65 anys en endavant. És a dir, una població de mitjana d’edat inferior a la del conjunt poblacional, composta majorment per adults joves amb un nivell mitjà d’estudis i, d’altra banda, per menys retirats i jubilats que la mitjana, gairebé al mateix nivell que en el clúster 5, el més jove de tots (i justament en el qual hi ha més persones nascudes a Catalunya).
Són els qui, de manera destacada, tenen menys confiança en les altres persones. Sostenen que mai no s’és prou prudent en les relacions amb els altres, cosa que té a veure (no sabem si n’és causa o efecte) amb la seva demanda d’ordre i amb el seu profund rigor en el tractament a qui incompleix les normes. Respecte a la feina, destaquen, per una banda, perquè consideren que la situació de les persones amb necessitats bàsiques es deu a la seva pròpia mandra i manca de força de voluntat, i, per l’altra, perquè pensen que la gent que no treballa es torna mandrosa. És el col·lectiu que, en un grau més alt, defensa que, quan hi ha pocs llocs de treball, els empresaris han d’afavorir els autòctons abans que els immigrants.
En la dimensió religiosa se situen pràcticament al costat dels components del clúster 4: són molt menys religiosos que els del clúster 1 (que recordem que es diferencien molt notablement a l’alça respecte a tots els altres), però clarament més que els dels clústers 2 i 5. Després dels membres del clúster 1, són els més familiars de tots. Afirmen que “un nen necessita un pare i una mare per créixer feliç”, “el deure dels pares és procurar el millor per als seus fills, fins i tot a costa del benestar propi”, etc., potser perquè al grup hi ha una forta presència de dones. Quant als valors que cal inculcar a les noves generacions, apunten la importància del sentit de l’economia i de l’estalvi, i de l’obediència, de manera que subratllen amb un altre indicador la informació que ja coneixíem sobre el seu sentit de l’ordre i la importància que concedeixen a l’economia.
Manifesten poc interès per la dimensió política, on es posicionen, clarament, més a la dreta que la mitjana, tot i que no tant com en el clúster 1. En les seves intencions manifestades de vot mostren preferències pel PP, C’s i CiU. Són els que estan més insatisfets per la manera com es desenvolupa la democràcia en el seu país i, juntament amb els components del clúster 4, també sobre “el desenvolupament de les coses” respecte al sistema de govern a Catalunya. Destaquen en la seva apreciació crítica la forma com funciona el sistema econòmic i les dificultats per mantenir l’ordre públic. Però no hem d’entendre el que acabem de dir com un rebuig al sistema democràtic, que prefereixen abans que qualsevol altre (com tots els clústers), sinó com una queixa particular sobre el problema de l’ordre en el govern concret de Catalunya.
El seu catalanisme segueix la mitjana poblacional, encara que la mitjana d’aquest clúster 3 pot ser una mica enganyosa, atès que, tot i que destaquen pel fet d’afirmar que Catalunya és Espanya “i res mes”, també hi ha un percentatge superior al del conjunt poblacional que defensa la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol. Probablement la major presència de persones properes tant a CiU com al PP expliquen aquestes divergències.
Com tots els col·lectius, assenyalen la llengua catalana com la més important i la que triarien en primer lloc per educar els seus fills. Destaquen sobre la resta de clústers per la importància que donen a la llengua anglesa.
Són els qui tenen més prevencions contra els immigrants i els que sostenen amb més força que caldria posar límits estrictes al nombre d’estrangers que puguin venir. També són els qui creuen en major proporció que hi ha massa immigrants a Catalunya i diuen que de vegades se senten estrangers a la seva terra (a diferència dels membres del clúster 2, que, tal com hem assenyalat més amunt, destaquen pel fet de ser els que menys se senten preocupats pels problemes dels immigrants). En general, els membres d’aquest tercer clúster denoten un retraïment superior al de la mitjana poblacional respecte als problemes dels altres.
Clúster núm. 4. 24,4% de la població. “Individualistes cívics”
No hi ha un tret específic i concret pel qual els components d’aquest quart clúster sobresurtin respecte als altres. Els del primer clúster, els que hem anomenat “neoconservadors”, destaquen pel seu gran rebuig a comportaments com ara l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, etc., alhora que per la màxima confiança en les organitzacions de control social, com ara la policia, els mossos, l’Església, les forces armades, etc. Els del segon clúster, que hem etiquetat com a “individualistes egocèntrics”, sobresurten amb força en la seva constitució com a col·lectiu propi pel fet de menystenir en gran manera, dins les seves vides, la feina i la família (i pràcticament tot), i per la seva actitud oportunista que els fa justificar en un grau notablement major el suborn, mentir per propi interès, enganyar l’Administració, etc. En el tercer clúster, amb l’etiqueta d’“individualista pragmàtic” ho diem tot: són persones que no dubten a justificar la pena de mort i els maltractaments als detinguts per tal de mantenir l’ordre social, malgrat que són liberals a l’hora de jutjar conductes privades, i són els més propers als bancs i caixes d’estalvis i a l’àmbit econòmic en general.
Quan ens apropem a la configuració del quart clúster de la nostra tipologia, constatem que no el defineixen un o dos trets, sinó quatre i amb escasses diferències entre si. D’una banda, els membres d’aquest grup mostren menys confiança que la mitjana poblacional en el Parlament, el Congrés dels Diputats, l’Administració pública i els ajuntaments, i són els que en mostren menys en la Generalitat, el Govern d’Espanya i els partits polítics. Per tant, senten un gran distanciament respecte del govern. De fet, també valoren menys que la mitjana poblacional la política (i la religió). Tanmateix, a la vegada és el col·lectiu que mostra més civisme en determinats comportaments públics, atès que són els que en un grau més alt rebutgen reclamar beneficis indeguts a l’Estat, rebre un suborn en el compliment de llurs obligacions i, en major grau que la mitjana, enganyar en el pagament d’impostos, mentir per propi interès, viatjar sense pagar en un