ha transmutat, davant la impassibilitat de l'Administració, en un anyellet d'anunci de detergent. Un mastodont sense idees ni tremp, que dedica un seixanta per cent del seu pressupost de trescents milions d'euros a cobrir les despeses de personal, que aixopluguen les retribucions d'uns nombrosos càrrecs directius afavorits amb uns sous que estalonen el del mateix president de la Generalitat.
La producció o adquisició de productes de qualitat i de potencial popularitat es gestiona, en tot cas, a les postres, amb els rosegons sobrers. Simultàniament, alguns polítics i gestors que amb les seves polítiques nefastes neguen l'accés a la llengua a bosses cada cop més grosses de població, es lamenten a les xarxes socials, amb una indignació filològica digna d'esment, de la pèrdua accelerada de mots i locucions, i de la interferència lingüística que observen al seu entorn. Com si l'esvaïment dels referents audiovisuals no hi tingués res a veure, o com si fos possible matar elefants amb una escopeta de balins.
I és que la CCMA és un cas singular, mereixedor d'una auditoria exhaustiva, en què el manteniment de la hipertròfia salarial passa per sobre dels interessos de la llengua comunitària. Que a bona part dels executius de TV3 els amoïna tant la llengua com a tu la fauna endèmica de Kuala Lumpur, ho demostra el fet que no hagin vist l'oportunitat d'invertir el sou d'un sol treballador —un de sol de dos mil tres-cents, un 0,04% de la plantilla— a mantenir una corresponsalia a la Catalunya del Nord; o que, en deu anys, i malgrat les peticions insistents i les evidències que era sociolingüísticament urgent, hagin estat incapaços de recuperar un canal per a adolescents i amants de l'anime japonès en general; o que, durant molt temps, no hagin invertit ni un cèntim a incentivar l'aparició de youtubers i influenciadors que fessin desembarcar la llengua als àmbits informals dels instituts i universitats; o que s'hagin carregat, demolint-lo a consciència, l'antany totpoderós Club Súper3, un club que compta amb més massa social que el mateixíssim Futbol Club Barcelona, i que avui dia anota un paupèrrim 0,5% d'audiència, que es correspon amb la població infantil amb uns pares prou militants per estirar l’orella dels seus plançons al mateix temps que els fan mirar un canal que, per dir-ho amb correcció política, no els imanta en excés. A hores d'ara, el Súper3 és un canal amb uns dibuixos que mai no són objecte de conversa al pati de l'escola, que mai no inspiren les figures de la mona de Pasqua de l'any següent, que mai no apareixen als cromos que la mainada es bescanvia i que mai no protagonitzen cap mena de marxandatge que vagi més enllà del ninotet de llana. Per a més inri, l'esperpent es veu coronat amb una bona part de la programació que és emesa en una llengua universal: la muda.
Te'n recordes, nostàlgic i mitòman com ets, del Tom i Jerry, La Pantera Rosa, el Pingu i altres sèries silents dels vuitanta i noranta, que és com dir les dècades prodigioses en què els pares veien les taques rogenques a la closca de Gorbatxov, les martellades al mur de Berlín o Freddie Mercury cantant al costat de la Caballé? Doncs sí: per demencial que et sembli, el 2020 el mastodont encara en projecta reposicions d'allò més cridaneres i, no prou cofoi amb això, té l'amabilitat d'obsequiar-vos amb animacions mudes d'última generació: El xai Shaun i En Grizzy i els Lèmmings en serien dos fantàstics exemples. Una graella que, no cal lluir un màster en comunicació per adonar-se'n, contribueix entre poc i gens a la normalització de la llengua entre la mainada.
La pirateria i la difusió furtiva esdevenen, per consegüent, l'única sortida per a aquelles minories que volen veure continguts en català tant sí com no, o que senten melangia d'uns temps —idealitzats— en què una programació de qualitat per al segment no-adult sí que era considerada estratègica. L'únic canal infantil de tota la catalanofonia, que malviu en l'abandó, es veu fins i tot empetitit per la tasca inestimable de cantautors com Dani Miquel, Dàmaris Gelabert o El Pot Petit, que sí que connecten amb la seva audiència natural. Mentrimentres, la resta de canals espanyols públics i privats monopolitzen l'interès dels menuts i fan allò que saben fer i pel que van ser creats: castellanitzar a tota pastilla, amb excel·lència.
En conclusió: que la Corporació hagi privilegiat a consciència un target d'audiència encanudit ja dona comptes de la consistència del seu projecte per a la llengua. I és que la senectut nostrada, per tant com ha patit i per haver-nos salvat els mots, és d'una altíssima respectabilitat i es mereix tones de glòria i honor, però no està cridada a ser, en principi, el relleu intergeneracional de la llengua. Llevat que es produeixi, mutatis mutandis, un poc probable miracle a la Benjamin Button. I què és una llengua sense relleu intergeneracional, sinó un holograma cadavèric amb un epitafi ja escrit?
Capítol a banda mereixerien, si en algun moment haguessin mostrat una mica d'ambició i potencialitat, les altres corporacions públiques dels territoris de llengua catalana: À Punt Mèdia i IB3 Ràdio Televisió. L'una i l'altra sempre entrebancades tant per la manca de finançament com de voluntat normalitzadora, estant com estan totes dues interrelacionades. No hi ha cap altra manera d'explicar, si no, el fet que només disposin d'un únic canal de televisió en què tan sols els informatius són competitius de debò —i encara des d'una òptica subsidiària—, que bandegin la producció de ficció autocentradora i exportable a televisions estrangeres o a plataformes de contingut, o que hagin estat incapaces de crear una sola ràdio musical pública (mig milió d'euros?, un milió?, xocolata del lloro pressupostària, en tot cas) que donés a conèixer els meravellosos grups musicals d'aquests territoris.
I, això, anant bé i quan operen sota l'ègida governamental dels anomenats partits «progressistes», essent aquest adjectiu només garantia de polítiques no exageradament tricòrniques a l'Espanya del territori assimilat d'aquell famós mapa. Partits Janus que de tant en tant s'insinuen «autoctonistes», però només la punteta i amb una autocontenció fora mida, no fos cas que una desviació excessiva del putaramonetisme irrités l'amo mesetari. Perquè, tan bon punt assalten el poder els partits més carcundiosos i pancastellans, s'instaura als únics canals i ràdios que emetien més o menys en llengua pròpia als territoris respectius una orgia (de malbaratament criminal, però també de continguts kitsch i d'un bilingüisme amb propòsit monolingüitzador) que ni als passatges més obscens del Decameró de Boccaccio.
Ara bé, i tu, com a ciutadà conscient, què hi pots fer, a banda d'indignar-te amb la negligència envers aquestes malaguanyades estructures d'Estat, que tenen tot l'aire d'acabar com la indústria automobilística de Detroit? Butxaqueja: sí, tens una arma. És més: tens l’arma del futur, el telèfon mòbil, que ja s'ha demostrat capaç de congriar ciclogènesis explosives a diverses latituds. Tant si ho vols com si no ho vols, vius en una societat líquida en què el real i el virtual han abandonat el seu antic antagonisme i tendeixen a amalgamar-se. Fes de la necessitat virtut, i sigues tan actiu com puguis a les xarxes socials: difon sense arronsar-te el teu món i les teves idees, i celebra que "un degenerat" (Màrius Carol, desesperat, dixit) va crear Twitter, Facebook i Twitch per empetitir el poder de La Vanguardia i altres mitjans llepanatges de l'oficialitat.
Només que t’entrevegis un àtom de talent, disposa't a crear continguts originals i de qualitat. Fent el cabra com un saltimbanqui o més encarcarat que una efígie, però adreçant-te preferentment al target més exigent i estratègic: el juvenil. Els adolescents són nens que, a còpia de bufar espelmes, s'han independitzat de la tutela parental en l'elecció dels continguts (ja no s'hi val a estirar l'orella) i que poden esdevenir tant els hereus garants com els hereus escampa del llegat cultural que han rebut. Llança't a l'arena de la creació, però amb el benentès que no et cal practicar cap mena de transvestisme lingüístic. Alguns joves amb ínfules de gran Gatsby fantasiegen amb la idea megalomaníaca que, com més es distanciïn de la llengua en què els van criar els seus pares i iaios, més fàcil ho tindran per a ser alguna cosa en aquest maremàgnum de productes i egolatries que és la contemporaneïtat. Els més visionaris fins i tot es veuen habitant una mansió, primer a Pozuelo de Alarcón, i encabat a Beverly Hills o Palm Beach, i d'oca en oca i em mudo perquè em toca. El destí és, però, un corró implacable, i mai no avisa el rei de la seva nuesa: com més excelses són les expectatives, més fortament retruny la patacada del ridícul. Posats a fer-lo, que sigui sense perdre-hi l'ànima.
Està demostrat científicament: contra el pessimisme de la raó, un optimisme de la voluntat herculi pot arribar a moure la muntanya cap a Mahoma. Perquè la