amb indignació i angoixa. Aquesta ordenança no tenia res a veure amb animals de companyia, ni amb joies, ni amb anar de compres. No tenia sentit. Per què les havia de voler, el govern, les seves noies? La Lea va passar el braç al voltant de l’Edith. La Margie Becker va mirar la Zena Haber i va arronsar les espatlles. Què més podien fer? L’Helena Citron va deixar de jugar amb l’Aviva, i va ullar la seva germana Ruzinka, més gran i casada. L’Adela i la Deborah Gross estrenyien les mans.
LA CIUTAT MÉS GRAN I MÉS PRÒSPERA de la regió oriental d’Eslovàquia és Prešov, no més de setanta quilòmetres a l’oest d’on les noies Friedman i les seves amigues eren palplantades, estupefactes per l’anunci que els havia de canviar la vida tot i la seva joventut. Prešov tenia la població jueva més nombrosa de la regió des de principis del 1600, i era la seu de la Gran Sinagoga, a prop del centre urbà. L’edifici era enganyosament auster per fora, però en dimensions rivalitzava amb la catedral gòtica de la ciutat, l’església catòlica romana de Sant Nicolau.
Entre avets platejats i pins negres, les espires de la catedral perforaven el cel damunt de la plaça, al costat d’una font que commemorava el dia que van permetre que els jueus visquessin dins els murs de la ciutat, cent anys abans aproximadament. A la font de Neptú, un regal de Marcus Holländer, el primer jueu a instal·lar-se dins el recinte emmurallat, li havien concedit un lloc d’honor, i s’havia convertit en un espai d’encontre popular entre jueus i gentils. Però ja no. En altre temps, quan tenia setze anys, a la Magda Amster li hauria encantat asseure’s a somiejar vora l’aigua corrent de la font, on podia trobar-se amb la Sara, la seva millor amiga. Ara, el parc i el centre urbà estaven prohibits als jueus, i la millor amiga de la Magda s’havia traslladat a Palestina.
AVUI, AL CAPDAMUNT DEL CARRER HLAVNÁ, que encara és l’artèria principal que desemboca a la plaça, hi ha una cruïlla molt transitada amb quatre carrils i un dispositiu de semàfors complicat. A la dècada de 1940, aquesta cantonada era l’emplaçament del mercat, on els cavalls arrossegaven trineus o carros, i els venedors trotaven per davant de jueus i gentils per igual. Maldant per localitzar alguna reminiscència del passat, la filla de la Marta F. assenyala en direcció a aquesta carretera atrafegada. Hi ha un pas zebra on abans hi havia la casa on havia viscut la seva mare, amb la família nombrosa i ampliada. En una foto en blanc i negre esvaïda, la Marta F., de tretze o catorze anys, es veu a peu dret sobre la neu, mirant amunt cap a un passatge estret. S’assembla d’una manera esfereïdora a l’actual carrer Okruzná, que encara va cap al centre jueu de Prešov. La Marta somriu tímidament a la càmera, amb el seu millor vestit de sàbat, i podria molt ben ser que es dirigís a la sinagoga.
Avui en dia resulta confús recórrer els carrers recargolats de l’antic sector jueu de Prešov. Un mur atrotinat, marcat per artistes de grafit eslovacs, té quatre rengs de filferro espinós subjectes a uns posts de ferro rovellats al llarg del caire superior. A dins del tancat, sembla que hi ha més edificis en ruïnes amb la pintura espellifada i les finestres tapiades amb filferro, i es fa difícil imaginar aquest recinte quan acollia tres sinagogues, una escola infantil, un pati de jocs per a la canalla, una carnisseria kosher i una casa de banys. Mentre les filles de la Marta F. i de l’Ida Eigermann ronden pel pati, nosaltres localitzem la casa del cuidador de la sinagoga i truquem a la porta. Ve a obrir un home cepat de cara amable. El Peter Chudý té uns ulls enfonsats molt tristos, però gairebé no parla anglès. L’Orna li explica en un eslovac rudimentari que les seves mares eren de Prešov i anaven al primer comboi.
—La meva també! —exclama ell.
Al cap d’uns instants, som a casa seva, mirant fotografies de la Klara Lustbader, amb trenes i uniforme escolar. La imatge és d’una foto d’escola amb la Magda Amster.
Al cap de poc ja tenim accés a la Gran Sinagoga, una prova arquitectònica de la vitalitat de la comunitat jueva que en altre temps vivia i retia culte a Prešov. Aquest edifici allargat de dues plantes, i les seves dues torres, s’enlaira sobre el recinte enderrocat. A dins, el temple és tan bonic que talla l’alè. Sota un sostre de volta blau pàl·lid, amb una vora pintada amb dibuixos geomètrics i abstractes intricats d’estil moresc, penja una aranya de llautó cisellada. Formacions estel·lars decorades i estrelles jueves d’or contemplen des de les altures les feligreses assegudes a la galeria de les dones. Al terra principal, els homes resaven davant d’una Aron Hakodesh o Arca de la Torà de dos pisos d’alçària.
Klara Lustbader
(1808; Chudy)
Aquest és el museu jueu més antic del país, i els turistes que visiten la Gran Sinagoga, a dalt al sector de les dones, poden veure aparadors de la Col·lecció Bárkány, amb artefactes de la diàspora jueva medieval. Va ser aquí on el Giora Shpira es va plantar a la bimà (taula sacramental) i va llegir la Torà per celebrar el seu bar mitsvà; on la mare de l’Orna Tuckman, la Marta, potser resava a la galeria de les dones juntament amb l’Ida Eigermann, la Gizzy Glattstein, la Lenka Hertzka, la Magda Amster, i 225 dones joves més a punt per marxar de Prešov deportades.
També hi ha un llibre amb la llista de noms de les famílies de Prešov que no van sobreviure a l’Holocaust. Mentre en contempla les pàgines, la cara de l’Orna Tuckman, a peu dret, es reflecteix al vidre de l’expositor dessota l’estrella jueva.
—Això ho fa real —diu quan troba el nom dels seus avis, intentant contenir les llàgrimes—. Van existir.
COM QUE PROVENIA D’UNA FAMÍLIA DE CLASSE ALTA, la Magda Amster no era la mena de noia que s’havia d’encarregar d’anar a comprar menjar els dies de mercat. El dia de mercat, tanmateix, era una ocasió social vital, i després de la borrufada, tothom devia sentir-se una mica inquiet i anguniós, i amb ganes de sortir al carrer. La Magda Amster baixava del turó de casa seva tan feliç que desarmava la gent (amb les galtes delicades d’un rosa pàl·lid a causa del fred, i el coll llarg que s’acabava en un mocador teixit a mà), per anar a trobar la Klara Lustbader i unes quantes noies més que havia conegut a l’escola.
Ara que cap jueu o jueva de més de catorze anys podia assistir a l’escola, el dia de mercat era una de les poques ocasions que nois i noies podien trobar-se sense gaires adults que vigilessin les seves converses. El Giora Shpira, el germà de catorze anys de la Sara, la millor amiga de la Magda, era un sagal estudiós que s’agradava de la companyia de la Magda perquè el tractava com un germà petit. Les ulleres amb muntura negra del Giora encerclaven uns ulls lluents i intel·ligents, però ara, sense l’estructura formal de l’educació, el Giora i el seu germà petit, l’Schmuel, es passaven moltes hores estudiant a casa o fent feines ocasionals, i mirant d’evitar les malifetes. Els nois sabien el grau d’intel·ligència de cada una d’aquelles noies i en quins estudis excel·lia. Coneixien les seves famílies i els seus germans i germanes, i havien crescut jugant a la pesta amb aquelles noies, que ara s’afanyaven cap a la vida adulta.
A la plaça jueva davant de la Gran Sinagoga, els neologs (jueus reformistes), els ortodoxos i els hassids, que haurien d’haver estat travessant la plaça gelada lentament per començar la Mincha (pregàries de tarda), conversaven sobre el rumor. A Prešov, no s’havia anunciat formalment, encara. I per més que les notícies viatgen de pressa, no ho feien prou perquè un poble sabés què passava en un altre el mateix dia. A l’Eslovàquia Oriental, les notícies depenien dels pregoners.
No gaire lluny del centre, el sector jueu de Prešov era una fondalada poc profunda, protegida del vent de les muntanyes. Uns quants membres joves de la Gran Sinagoga ja havien fet cap a l’ajuntament per veure si hi hauria cap proclama. El Giora i l’Schmuel van tenir la mateixa idea, i van passar pel costat dels homes, apressats cap a la plaça.
Costava de creure que, just dos mesos abans, el Giora havia celebrat el seu bar mitsvà al grandiós edifici de dues plantes, i també la seva majoria d’edat a casa de la Magda Amster amb quaranta dels seus millors amics i companys d’escola, nois i noies. La família Amster sempre es mostrava generosa, i els vincles entre els pares del Giora i els de la Magda encara eren més estrets, a causa de l’amistat íntima de les seves filles.