Oda a la vida
L’estructura és un guany per a la vida.
Dues mans, dos ulls? Tot plegat té molt sentit!
La vida necessita ordre i alhora el crea.
El secret de la vida: amb sistema seràs ric.
Sol, aigua i aliment:
la matèria es transforma, d’un cuc a una vaca.
Néixer i morir, la vida és així.
Sense energia no es fa cap pas.
La vida es propaga alegrement,
colonitza fins al lloc més llunyà.
Dividir-se és un joc de criatures:
d’una en surten dues, de dues un munt.
Els secrets no s’oculten gaire temps,
la vida sap avui què passarà demà.
Els sentits esmolats com l’espasa d’un samurai,
la vida sap què s’hi cou.
Torres de fusta mil·lenàries,
la vida creix i no s’atura.
A pas de tortuga o de llebre,
el moviment la manté jove.
Panta rei,1 com deien els grecs.
La vida planteja tothora noves preguntes.
Tot flueix i està connectat.
La vida s’explora a si mateixa.
Madlen ZIEGE
1 Expressió que significa que tot flueix i que allò que és es troba en un esdevenir perpetu de generació i mort. No hi ha res absolut.
Introducció
TOTS ELS ÉSSERS VIUS ES COMUNIQUEN
Amb qui us heu comunicat avui? Amb la vostra parella, amb la vostra mascota o amb una planta d’interior? I ja que en parlem: com i per què us hi heu comunicat i quins missatges heu intercanviat? Paul Watzlawick, psicoterapeuta i expert en comunicació, ho va explicar ras i curt: «No és possible no comunicar perquè tota comunicació (no només les paraules) és conducta, i de la mateixa manera que no existeix la no-conducta, que és impossible no comportar-se, tampoc és possible no comunicar.»
Així doncs, no és estrany que intercanviem constantment missatges amb altres persones: familiars, amics o companys de feina. Però, què passa amb els altres éssers vius del planeta? El «no és possible» de Paul Watzlawick, inclou també bacteris, plantes i animals? Ells tampoc poden «no comunicar»? El terme biocomunicació resumeix de què tracta aquest llibre: tot el que és viu envia i rep missatges de manera activa i, per tant, és capaç de comunicar-se. Bio prové del grec βίος, que significa ‘vida’. El terme comunicació prové del verb llatí communicare, que significa ‘compartir’. La bio li va com anell al dit, a la comunicació, ja que calen éssers vius, plantes o animals, per rebre missatges de l’entorn i reaccionar-hi. Per tant, els éssers vius del bosc, des del fong més diminut fins a l’arbre més gros, també comuniquen coses. Qui pensi que al bosc impera el silenci no hi ha parat mai l’orella!
PER QUÈ ÉS NECESSARI AQUEST LLIBRE?
La natura és increïble
El meu entusiasme per la biocomunicació es va originar als boscos, prats, llacs i rierols del meu poble natal, al land de Brandenburg. Allà sentia cantar els grills, i bramar i grallar, i molt aviat vaig començar a entrar en contacte amb altres éssers vius del meu entorn. Els contes, els mites i les llegendes dels meus llibres preferits em donaven la raó: les persones podien parlar amb animals i plantes, la saviesa de la natura ajudava els herois a sortir airosos de situacions desesperades. Ara sé que en algunes cultures antigues com la celta era d’allò més normal comunicar-se amb la natura. Alguns habitants d’Islàndia i d’Irlanda encara demanen permís a la mare natura quan han de fer obres. Els ainus, un grup ètnic nadiu de Hokkaido, l’illa més septentrional del Japó, també contacten sovint amb animals i plantes per enfortir el seu lligam amb la natura. Per què voldrien parlar amb la natura si no n’esperessin cap resposta?
Què diuen els peixos?
Vaig estudiar Biologia a la Universitat de Potsdam i aviat vaig saber cap on volia tirar: volia ser etòloga! Volia saber per què els animals es comporten com es comporten i, sobretot, com i per què es comuniquen entre ells. M’interessaven especialment els gats, i per això el meu objectiu era investigar la conducta comunicativa d’aquests animals enigmàtics. Però, com passa molt sovint a la vida, les coses no van anar com em pensava i vaig anar a parar a Mèxic per fer la tesina. I sense gats. Els meus primers objectes d’investigació van ser uns peixos que no m’esperava. D’entrada, aquest pas en la meva carrera d’etòloga no em va entusiasmar gaire perquè, al meu parer, aquests animals no eren els objectes d’investigació més apassionants en qüestions de comunicació. Però els meus peixos eren ben diferents!
La Poecilia mexicana, un pecílid de l’Atlàntic, i l’Heterophallus milleri o gambúsia del Grijalva pertanyen a la família dels peixos vivípars, que tenen una vida sexual molt intensa. La majoria dels peixos no es relacionen gaire amb exemplars de l’altre sexe perquè practiquen la fecundació externa: les femelles dipositen els ous, els mascles neden al damunt, i llestos. En canvi, els vivípars com els pecílids de l’Atlàntic o les gambúsies es reprodueixen per fecundació interna. L’esperma del mascle ha d’entrar al cos de la femella per fusionar-se amb l’òvul. Evidentment, aquesta forma de fecundació demana molta més comunicació entre els espècimens dels dos sexes. Com si el diàleg entre mascles i femelles no fos ja tot un repte, els peixos que viuen en un banc formen part automàticament d’una gran xarxa de comunicació. Un mascle i una femella no estan sols gairebé mai i no es poden comunicar sense destorbs. Els altres peixos del banc també tenen accés als missatges que s’envien els dos amants, i sempre n’hi ha un o altre que mira o para orella. En la meva tesina em vaig interessar precisament per la comunicació en aquests triangles amorosos. Entre altres coses, vaig fer experiments per esbrinar si els mascles es comportaven de manera diferent en presència d’un altre mascle que quan no hi havia espectadors. S’interessaven per les mateixes femelles o canviaven d’estratègia a l’hora de lligar? En aquest llibre trobareu la resposta.
La Poecilia mexicana és un peix vivípar. Els mascles (imatge superior) trien una femella (imatge inferior) i la fecunden interiorment.
Els conills de bosc i els de camp no parlen dels mateixos temes
La meva fascinació per l’intercanvi de missatges a la natura es va mantenir un cop acabada la tesina, i el meu somni continuava sent investigar la conducta comunicativa dels gats. Al maig de 2010 vaig arribar a la Universitat Goethe de Frankfurt per parlar amb qui seria el meu director de tesi sobre un projecte d’investigació centrat en la comunicació dels gats. Un cop més, les coses no van anar com havia planejat. Aquell mateix vespre, mentre circulava pels carrers de la ciutat amb una bicicleta sense llum, un conill jove i inexpert va saltar de sobte al mig del carril bici. Vaig aconseguir evitar la topada a l’últim moment desviant-me cap a les bardisses d’un lateral. El conill i jo en vam sortir amb uns quants blaus i un bon ensurt, però em va sobtar veure aquell animal de bosc rondant per una gran ciutat com Frankfurt. L’endemà, el meu director de tesi