Milers, milions de joves americans fent la seva motxilla i emprenent la ruta...1
La darrera llibertat del caminador és més rara. És un tercer grau, després del retorn a les joies simples i la reconquesta de la bèstia arcaica. És la llibertat de qui renuncia. Heinrich Zimmer, un dels grans savis hinduistes, ens explica que en la filosofia hindú es distingeixen quatre etapes en el camí de la vida. La primera és la de l’alumne, de l’aprenent, del deixeble. En el matí de la seva vida, essencialment es tracta d’obeir les ordres del mestre, escoltar les seves lliçons, sotmetre’s a les crítiques i conformar-se amb els principis. Cal rebre. En una segona etapa, l’home, ja arribat a adult, a la meitat de la seva existència, esdevé un amo de la casa, casat, encarregat d’una família: gestiona com pot la seva fortuna, ajuda al manteniment dels sacerdots, exerceix un ofici, se sotmet a les restriccions socials i les imposa als altres. Accepta de dur les màscares socials que el lliguen a un rol en la societat i la família. Més tard, quan els infants estan preparats per prendre el relleu, a la tardor de la seva vida, l’home pot rebutjar de cop els deures socials, les càrregues familiars, les metes econòmiques, i esdevé ermità. És l’etapa de la marxa cap al bosc, on, mitjançant el recolliment i la meditació, caldrà aprendre a familiaritzar-se amb allò que, des de sempre, s’ha mantingut immutable en nosaltres i que espera de ser, en nosaltres mateixos, despertat: aquell Jo etern, que transcendeix les màscares, les funcions, les identitats, les històries. I el pelegrí finalment succeeix a l’ermità, en allò que ha de ser la interminable i gloriosa tarda d’estiu de la nostra existència: una vida des d’ara feta d’itinerància (és l’etapa del mendicant errant), en què la marxa infinita, una mica pertot, il·lustra la coincidència entre el Jo sense nom i el cor pertot present del Món. Llavors el savi ha renunciat a tot. És la més alta llibertat: la del despreniment perfecte. Ja no em sento implicat, ni amb mi mateix ni amb el món. Indiferent al passat i al futur, no soc res més que l’etern present de la coincidència. I, com es veu en els quaderns de pelegrinatge de Swami Ramdas, és en el moment en què es renuncia a tot quan tot ens és ofert, és en el moment en què ja no es reclama res que tot ens és donat, profusament. Tot, fins i tot la intensitat de la presència.
Aquesta llibertat feta de renúncies s’entreveu bé en les caminades llargues. Quan camines durant molt de temps, arriba un moment en què ja no saps quantes hores han passat, ni quantes en calen encara per arribar a la fi, se sent sobre les espatlles el pes de l’estrictament necessari, et dius que ja n’hi ha de sobres —si és que de veritat cal res més per insistir en la vida— i sents que podries continuar d’aquesta manera durant dies, o segles. Llavors amb prou feines si saps on vas i per què, però això no és més important que el teu passat o que l’hora que és. I et sents lliure, perquè, quan es tracta de recordar els signes antics del nostre contracte amb l’infern —nom, edat, professió, carrer—, tot, absolutament tot, sembla irrisori, minúscul, fantasmagòric.
1. Jack Kerouac, Els pòtols místics.
PER QUÈ SOC TAN BON CAMINADOR?
(Nietzsche)
Estar el mínim temps possible assegut: no creure en cap pensament que no s’hagi format a l’aire lliure, en el moviment lliure del cos —en cap idea en què els músculs no hagin participat també en la festa—. Tots els prejudicis provenen de les entranyes. Repeteixo que ser un cul-de-plom és el veritable pecat contra l’esperit.
FRIEDRICH NIETZSCHE2
Les ruptures, escrivia Nietzsche, són difícils, perquè el vincle que es trenca fa patir. Però al seu lloc ben aviat ens neix una ala. La vida de Nietzsche estava feta d’aquests despreniments, d’aquestes ruptures, d’aquests aïllaments: el món, la societat, els companys de camí o de treball, dones, amics, parents. Però cada augment de la solitud significarà un aprofundiment de la pròpia llibertat: cap compte per rendir, cap compromís que ens obstaculitzi, la visió clara, alliberada.
Nietzsche va ser un caminador remarcable, tenaç. Sovint en fa esment. La caminada a l’aire lliure va ser com l’element de la seva obra, l’acompanyament invariable de la seva escriptura.
La seva existència es resumeix en quatre grans actes.
D’entrada, els anys de formació: des del seu naixement (1844) fins a la seva nominació com a professor de filologia a la universitat de Basilea. El seu pare és pastor, un home dret i bo, que mor jove. A Nietzsche li agrada imaginar-se com l’últim graó d’una línia de noblesa polonesa (els Nietzski). Amb la mort del seu pare (quan ell només té quatre anys) es converteix en la promesa de la seva mare, de la seva àvia i de la seva germana. L’objecte de la seva més gran sol·licitud. Molt intel·ligent, l’infant continuarà la seva escolaritat a l’institut de Pforta, famós i dur, on rebrà una formació clàssica. Allà serà sotmès a un règim de ferro, del qual més endavant reconeixerà la grandesa, segons l’equació grega: per saber manar cal saber obeir. La seva mare creu en ell i hi bolca tota la seva admiració, mentre espera que posarà tota la seva brillant intel·ligència al servei de Déu. El voldria teòleg. Està dotat d’una salut excel·lent i només pateix una gran miopia, que, sens dubte, va ser molt mal corregida. Segueix estudis brillants de filologia, primer a la universitat de Bonn i després a Leipzig. Amb vint-i-quatre anys va ser nomenat professor de filologia a la universitat de Basilea, després de ser-hi recomanat pel savi Ritschl. És un fet excepcional per a la seva edat. S’obre el segon acte.
* * *
Durant deu anys ensenyarà filologia grega, deu anys difícils i de fracassos. El treball és enorme: a més de les classes a la universitat, n’ha de donar al gran institut de la ciutat (el Pedagogium). Però Nietzsche vol ser un simple filòleg? Durant molt temps havia estat temptat per la música, més endavant va viure fascinat per la filosofia. La ciència filosòfica li obre els braços. Ell l’abraça amb el cor una mica empetitit, perquè no és la seva darrera vocació. Com a mínim li permet de llegir els grecs: les tragèdies (Èsquil, Sòfocles), els poetes (Homer, Hesíode), els savis (Heràclit, Anaximandre) i els historiadors (Diògenes Laerci l’apassiona perquè —diu— hi veu els homes més enllà dels sistemes). El primer any el passa de meravella: treballa amb fervor preparant els seus cursos, experimenta l’èxit amb els estudiants, fa nous col·legues, amb un dels quals es farà amic íntim i fidel: Franz Overbeck, professor de teologia. L’amic de sempre, aquell a qui es recorre quan necessites ajuda, el que l’anirà a buscar a Torí després del desastre. L’any 1869 Nietzsche fa un viatge a Lucerna, i després se’n va a Tribschen, on fa una emotiva visita al Mestre (Wagner), al seu immens i monumental casalot. Allà es deixa fascinar per Còsima, a qui, en les seves cartes de bogeria, es referirà com «la meva princesa Ariadna, la meva estimada. Un prejudici vol que jo sigui un home, però certament els he freqüentat llargament».3
L’entusiasme, l’ardor del treball universitari, la salut perfecta són, malgrat tot, de curta durada. Els accessos i les crisis es comencen a multiplicar. El cos es venja de malentesos pesats.
Malentès professional. Esclata amb l’aparició d’El naixement de la tragèdia, l’any 1871, que desagradarà i fins i tot enfurirà els filòlegs d’ofici. S’ha plantejat d’escriure un llibre d’aquesta mena? Un llibre no tant de recerca seriosa com d’intuïcions vagues, metafísiques: l’etern conflicte entre el caos i la forma. Malentès pel que fa a les amistats, també. Regularment va a Bayreuth amb motiu de la trobada anual amb el Mestre, torna a Tribschen, es converteix en company de viatges per Europa, però s’adona que Wagner, atrapat pel seu dogmatisme fanàtic, la seva arrogància, representa tot allò que ell refusa i que, sobretot la seva música, no convé al seu estómac: el fa emmalaltir. La música de Wagner ofega —escriurà—, és un naufragi, s’hi ha de nedar contínuament, submergeix com