paratges, on la cerealicultura queda descartada, l’olivera (com la vinya) està ben adaptada: amb els seus arrels s’introdueix en les esquerdes de les roques i penetra en el sòl fins assolir en els nivells més profunds la humitat que necessita.
2.4.4 Els altres arbres
Els arbres glandífers, els fruiters i les oliveres constitueixen el conjunt dels arbores domesticis, diferenciats dels arbores agrestis. Però la realitat és que resulta difícil traçar un límit clar entre una i altra de les categories esmentades. No hi ha dubte que els arbres de bosc, resinosos (les diverses espècies del gènere Pinus) i no resinosos (la surera, el roure, el faig), creixen de manera preferent i espontània en els sòls més o menys àrids i muntanyencs de l’incultum. Però, així mateix pot observar-se com aquestes diverses espècies constituïen, bé com arbres individuals bé com arbredes, una cultura més i una important font de recursos per als agricultors. Això pot dir-se amb major raó per als arbres de ribera, com els àlbers, els oms, els verms i els salces, que les fonts mostren dispersos entre les terres de llaurada. D’ells es pot aprofitar una fusta que generalment (però no sempre) és tova i fluixa i que servia per elaborar les estaques que sostenien els ceps. L’escorça d’aquests arbres podia emprar-se per la fabricació de cordes i les branques, que es regeneren amb facilitat, servien per l’elaboració de cistelles, eines i utensilis domèstics diversos. Les fulles d’aquests arbres, verdes o seques, adeqüadament conservades, oferien un excel·lent farratge, sobretot, per a les ovelles. Com plantació col·lectiva i portada a terme de manera expressa, l’albereda, l’omeda i la verneda no sòls servien per proporcionar matèries primeres. De fet, una de les funcions primordials que s’han atribuït tradicionalment a les arbredes de ribera, és la defensa de les cultures de les avingudes dels rius i rieres que tant abunden en les comarques mediterrànies i que poden ocasionar-hi destrossos importants.
2.4.5 L’arboricultura
Les diferents espècies d’arbres que hem anat presentant podien emplaçar-se a prop de les cases del mas. També es podien situar en les bandes agençades que separaven una parcel·la d’altra. Aquestes bandes reben en les fonts el nombre de margines. El fet que aquestes es descriguin repetidament com plantats d’arbres podria indicar que estem davant terrenys en pendent que els arbres ajudarien a fixar. De fet, el català marge pot designar la vora d’una terra i concretament el grau revestit de pedres i brossa amb el qual es separen dues parcel·les situades a diferent nivell, grau que serveix per evitar el corriment de terra que pot provocar l’aigua. (Amb la mateixa finalitat un marge podia emplaçar-se també entre una terra i la riba d’un torrent.) Crida, per últim, l’atenció la freqüència amb la que les vinyes limitaven amb marges. Això sembla indicar que els marges eren un sistema força difós d’agençar els vessants i les pendents dedicats a la viticultura.
Els marges representaven un cas específic d’una pràctica que pot constatar-se com un tret característic de l’agricultura del nord-est català: l’associació dels arbres amb altres conreus. De l’associació dels arbres fruiters amb les cultures de l’hort ja n’hem fet referència. Detinguem-nos, doncs, en l’associació d’arbres amb terras i vineas, una pràctica que, sigui dit, pot documentar-se des del segle X. Entre els diversos tipus d’associació que permeten observar les fonts enumerem: la combinació de terres i arbres glandífers i noguers; la combinació de terres i arbres fruiters; la combinació de terres i oliveres i ullastres; la combinació de terres i arbres de ribera; i, finalment, la combinació de vinyes i arbres. Les avantatges d’aquesta associació dels arbres a altres conreus eren diverses: la presència dels arbres protegia els ceps de les gelades tardanes i contribuïa a fixar els sòls i evitar l’erosió; l’ombra dels arbres reduïa l’evaporació en les cultures subjacents; i l’explotació dels diversos nivells vegetals sobre una mateixa parcel·la permetia obtenir almenys dues collites anuals de dos conreus diferents. Tanmateix, no tot eren avantatges: l’associació de cultures propiciava una competència pels nutrients, l’aigua i la llum; i la llaurada necessària per les cultures inferiors podia danyar els arrels dels arbres. Aquesta associació de cultures, per altra part, podia donar lloc a la pràctica de cultures mixtes, que s’han descrit com l’associació permanent del conreu del cereal amb les cultures de la vinya i dels arbres i com una manera original d’integrar la vinya amb les cultures herbàcies i arbustives.[66]Al nord-est català, tanmateix, no semblen haver-se difós aquestes cultures mixtes. El que aquí sembla poder observar-se és, per una part, una juxtaposició de cultures que es manifestava sobretot en la presència d’arbres en els camps de cereal. Aquí els arbres degueren emplaçar-se, sobretot, en els marges de les parcel·les. A més, quant més allunyat estiguessin aquests camps de cereal dels centres de residència més degué evitar-se plantar en ells arbres que requerien una cura intensiva i vigilància (fruiters). En contrapartida, degué afavorir-se en aquests camps la plantació d’altres arbres com la noguera i l’olivera. La juxtaposició de terres i arbres de ribera obeïa, per altra part, a criteris molt específics en la que l’explotació simultània de diversos nivells vegetals tan sols jugava un paper secundari: es tractava en aquest cas, sobretot, d’assegurar la consistència de les parcel·les emplaçades a la ribera d’una corrent d’aigua. L’exemple dels salzes plantats al llarg de les terres evidència així que la juxtaposició de les cultures dels arbres i del cereal podia realitzar-se de manera diversa en funció d’intencions també diverses.
Un altre tipus d’associació peculiar era el que reunia sobre una mateixa parcel·la arbres i ceps, associació a la que podien afegir-se a vegades alguns conreus hortícoles. Sobre aquestes parcel·les els arbres tenien bàsicament la funció d’exercir com sostenidor dels ceps. Per designar aquest últim tipus d’associació es fan servir a les fonts els termes trilea i viridiarium. Com arbores trilietani s’enumeren els arbres fruiters, les oliveres i les nogueres. Les trilles podien estar dotades de recs i de vegades apareixen associades amb el conreu de plantes industrials. Els termes viridiarios i verdegarios, per altra banda, deriven, respectivament, del llatí vulgar viridiarium i viridicarium, termes amb els significats de «vergel» i «hort». A les nostres fonts els vergers i verdeguers apareixen com parcel·les irrigades (verdegarios reganeis), emplaçades sovint al costat de aquas i casas. Aquestes parcel·les semblen associar-se als horts i ens consten plantades amb ceps de vinya i arbres fruiters, entre altres. La presència d’arbres i ceps explica que pugui considerar-se una trilla amb pomers i figueres com un verdegarium i que puguin documentar-se girs verbals com viridiario quod vocant triliam.
3. L’ORGANITZACIÓ DE L’ESPAI AGRARI
Les pertinences d’un mas representaven una diversitat de parcel·les dedicades a un policultiu que proporcionava una notable diversitat de recursos vegetals però que requerien també notables inversions de recursos i energies, així com uns esforços en matèries com la irrigació, la regeneració i la fertilització de les terres. Cadascuna de les parcel·les del mas estava ben delimitada i resulta probable que amb ocasió de l’atorgament contractual del mas el batlle del senyor hagi mostrat sobre el terreny els límits i les fites (fixurias, fitas, terminos, limites) de les diferents parcel·les al receptor que els desconeixia. Això explicaria el sentit d’un gir com mansus terminatus et fixuriatus.[67]
3.1 Les parcel·les
El vocabulari que utilitzen les fonts per referir-se a aquestes parcel·les és ric, particularment a partir del segle XIII. Amb tot ignorem en bona mesura els trets específics de parcel·les com els cellons (seyonos), els torons (toronos), les taules (tabulas) i els troços (trocios). Però, malgrat aquesta incertesa pot establir-se amb força seguretat que les distincions bàsiques entre aquestes parcel·les s’establien a partir tant de les seves característiques formals, com a partir de la seva dedicació econòmica. Els criteris per distingir les parcel·les en funció de la seva forma podien ser varis: la dimensió, la morfologia o l’existència d’una tanca al seu torn. Quant a les dimensions, diguem que el freqüent ús de diminutius (sortetas, peciolas, peciunculas) pressuposa una notable varietat quant la grandària. Tanmateix, els escrivans i notaris no acostumen a precisar la llargària dels quatre costats d’una parcel·la (terra mensurata).