Des dels segles X i XI les alienacions de boscos, pastures i altres espais incultes a favor dels poderosos començaren a convertir-se en quelcom corrent. Des de la mateixa època, aquestes alienacions començaren a incloure tant els drets fiscals més genèrics com aquells drets fiscals més específicament vinculats a l’explotació dels espais incultes. Al final del segle X, quan el comte de Barcelona va alienar el seu fisc de Vallgorguina, incloïa en la venda tot el cens, tribut i servei (censu et tributo atque servitia) que hi recaptava.[118] Els termes emprats són ambigus. Però l’alienació a catedrals i nobles de l’impost sobre la pastura del ramat està documentada.[119] L’any 1015 un particular fins i tot estava en condicions de vendre a Reixac del Vallès no sols un cinquena part del seu bosc, sinó també la cinquena part del pasquer que hi recaptava.[120] Aquesta alienació d’espais incultes i la seva apropiació particular va resultar paral·lela a un canvi en la consideració jurídica dels espais incultes i, concretament, del bosc. El terme, específicament jurídic, foresta es documenta des d’època franca, sobretot, en relació amb els boscos reials i amb un esforç per crear espais reservats a l’explotació del sobirà.[121] Sota els carolingis aquesta creació de forestes es considerà una prerrogativa del sobirà, el qual tenia la facultat d’aplicar-la a qualsevol element de l’incultum, prohibint, per exemple, a l’nterior d’uns espais ben delimitats, la caça, la pastura i la pesca a tots excepte al sobirà i als seus oficials. Des de molt aviat, tanmateix, sabem de forestes pertanyents a la noblesa i a les institucions eclesiàstiques, tingudes tant per concessió reial com creades per iniciativa pròpia. A la regió catalana foresta era un terme poc emprat. Però la realitat jurídica que expressava pot redescubrir-se a les devesas dels segles XII i XIII.
La gestió dels boscos i dels pastius senyorials va ser encarregada tant als batlles com a uns agents que les fonts anomenen foresters (forestarios) i el càrrec dels quals es designava com foresteria (forestaria). Els orígens d’aquests agents són en sí mateixos significatius. Els primers foresters apareixen a les fonts carolingies, vinculats a la creació de les forestes reials i desplaçant el tradicional custos saltuum regalium d’origen romà. Aquest forester carolingi va ser el producte de l’esforç de la monarquia per imposar un control sobre els boscos reials, un control que després es pretendria estendre sobre els boscos en general. Al nord-est català el forester apareix fins al segle XIII com un càrrec exercit per delegació d’un poder públic.[122] Tan sols a partir d’aquest segle podem documentar també l’existència de foresters com agents instituïts als boscos senyorials.[123]Les funcions concretes d’aquests foresters són difícils de precisar, tot i que hem d’imaginar que s’encarregarien de vigilar el bon estat dels erms senyorials, supervisar l’activitat dels caçadors, porquers i pastors del senyor i recaptar les exaccions (foresteria) i les multes (banna) que aquest podia pretendre dels que caçaven i pasturaven als boscos sense autorització del senyor.
6.3.1 Les exigències
Queda per estudiar el resultat i l’abast exactes d’aquest procés de patrimonialització de l’inculte, i, especificament, els efectes que va tenir sobre el dret d’explotació que tradicionalment s’havia atorgat als agricultors. D’entrada podem constatar que aquest dret quedava restringit en dos aspectes: d’una banda, per la imposició d’exaccions a canvi de permetre diverses formes d’explotació dels espais incultes; i, d’altra, per l’atribució als senyors de diversos drets que els permetien explotar en profit propi les terres incultes sotmeses al seu poder. Quant, a les exigències pot observar-se una doble evolució: per una banda, la patrimonialització dels tradicionals tributs públics i, per altra, la creació des del segle XI de noves exigències que semblen haver acabat substituint els tributs precedents i que es recaptaven fins i tot d’aquells que de dret hi havien estat eximits en virtut de les franqueses reials i comtals. Uns i altres han de ser considerats com exaccions que es feien efectives a canvi d’exercir el dret d’explotació de determinats recursos dels espais incultes. En aquest sentit, els diversos noms que rebien aquestes exigències expressaven tant un dret pels agricultors com un rèdit del senyor i un tribut reservat al poder públic.[124]Pel que fa aquest, ens consta que encara l’any 1063 el comte de Barcelona demanava el pasquer per la pastura dels porcs als boscos de la parròquia de Sant Martí d’Arenys, al Maresme.[125]La patrimonialització d’aquesta exigència, tanmateix, està documentada des de 1015.[126]En el segle XII ja no se l’esmenta i sembla ser que ha acabat essent substituïda per una diversitat de drets que gravaven tant la pastura com el trànsit del bestiar pels pastius i boscos del senyor (carnatge, herbatge, beuratge). Entre les exigències tradicionals figurava així mateix el lenarium. Aquest sembla mantenir-se durant els segles XII i XIII entre els usaticos lignis, així com entre els lignariis associats a les exaccions recaptades als masos. Almenys aquests lignariis semblen gravar el lignare, o sigui, la talla d’arbres i la recollida de llenya menuda. A la parròquia de Sant Quirze de Colera, el monestir homònim demanava el 1313-1314 de les seves masades garbes d’ordi pel tallium arborum.[127] Les exigències que gravaven la caça, per altra banda, es documenten des del segle XII. El 1145, per exemple, el monestir de Sant Cugat del Vallès es va reservar els usaticos venationum a les muntanyes ermes properes al monestir.[128] Fins el 1210 el comte d’Empúries comptava entre les seves prerrogatives les venationes de Colomers.[129]L’alienació de boscos i garrigues incloïa a vegades l’alienació de venationes et venabula. La pràctica de la caça, més que la recollida de llenya o la pastura, sembla haver-se imposat com un privilegi dels senyors i com una activitat que es portava a terme en espais clausurats (devesas).[130] Amb tot, sabem que la caça podia autoritzar-se expressament als ocupants d’un mas per part del senyor.[131] Altres exigències, finalment, que ens consten a partir del segle XII porten noms genèrics que fan difícil interpretar el seu sentit exacte. Això s’aplica, per exemple, als forestadges que el comte de Barcelona demanava al seu fisc de Vilamajor el 1151.[132]A Tagamanent ens consta que vers 1156 el comte recaptava en cereal les exidas de muntaga.[133]A Terrassa el comte rebia el 1152 la meitat de totes les eximentis de ipsis montibus.[134] Aquestes exigències semblen mantenirse durant el segle XIII pel que es dedueix de les raubas montanearum que l’any 1237 els batlles del monarca arrendaven a Terrassa.[135] Pel 1190, per altra part, ens consta que el senyor de Torroella de Montgrí es reservà el costum dels glans i del vermelló (consuetudine de glandibus et vermilio) enfront dels habitants de Torroella i Ullà.[136]Potser això fa referència a una taxa cobrada sobre la recollida dels glans i del vermelló.
6.3.2 Les deveses
Al costat d’aquestes exigències associades específicament a l’incultum, es pot observar també que l’autorització d’exercir el dret d’empriu podia estar condicionada al compliment de prestacions, com la jova, normalment vinculades al cultum. El 1287, per exemple, l’hereu del mas Guerau, de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità, reconegué als templers que acostumava a prestar una jova en temps de sembrada a canvi