d’escriptor en què em centro en aquest llibre. «Les idees em venen com ocells que veig de reüll», dic als periodistes, «i pot ser que intenti enfocar millor aquells ocells o pot ser que no». Les idees són la mena de do que més aprecio, i és per això que en aquest volum breu i senzill dedico una mica de temps a suggerir maneres de mantenir la ment oberta i receptiva a idees. Després descric el meu propi mètode informal i lliure per deixar que una idea determinada es desenvolupi fins a formar un conte o un llibre.
Si alguns vells mercats per al relat s’han tancat, també se n’han obert d’altres. L’Omni de Nova York, per exemple, aquesta revista setinada i oberta a les idees, està centrada en escriptors i lectors d’imaginació i fantasia. També hi ha la televisió, amb la seva proliferació de canals i la seva inclinació creixent per les dramatitzacions de contes i novel·les. A França acaben de comprar tretze dels meus relats més foscos i/o divertits; cada adaptació tindrà un director diferent i durarà gairebé una hora. Aquests relats els van triar de quatre volums de contes meus, amb com a mínim deu peces cadascun. Dos o tres dels relats són dels quatre que vaig escriure durant els caps de setmana en un apartament de Roma, que era elegant –un autèntic palazzo, de fet– però tan sorollós que a la nit amb prou feines podia dormir. De dilluns a divendres treballava en The glass cell, una novella de què parlo llargament aquí. Em va costar molt escriure-la, i retallar-la després. També me la van rebutjar almenys una vegada abans que me l’acceptessin. Alguns dels meus relats han començat amb la més subtil de les idees. No se sap mai què pot donar un conte memorable, un conte clàssic.
Una cosa és segura: el públic, els lectors, els espectadors de televisió, volen que els entretinguin, volen que els absorbeixi una història. Volen una cosa inusual que puguin recordar, que els faci estremir i riure, que puguin descriure i recomanar als amics. Entre el germen d’una idea i un gran públic receptiu hi ha un camí llarg. Arran d’això, aquí descric algunes dificultats econòmiques que he tingut, també físiques (soroll, altra gent). També parlo dels esforços que ha de fer l’escriptor per publicitar-se, perquè no sempre pot comptar que els farà el seu agent. Els agents, com qualsevol persona, poden ser ganduls, sobretot amb els clients que no guanyen gaires diners. Sovint li toca a l’autor espavilar-se i empescar-se maneres de promocionar el seu talent.
Cada ésser humà és diferent dels altres, com demostren la cal·ligrafia i les empremtes dactilars. En conseqüència, cada pintor, escriptor o compositor té alguna cosa diferent dels altres a dir (o l’hauria de tenir). Un Rembrandt o un Van Gogh és identificable a distància i a l’instant. Jo crec en la individualitat, en el fet de ser un mateix i de fer servir el propi talent al màxim. El que tracta aquest llibre és precisament això. Al cap i a la fi és el que el públic adora: una creació especial i individual.
Abril de 1988
1
EL GERMEN D’UNA IDEA
La primera persona a qui hauries d’intentar complaure, en escriure un llibre, és a tu mateix. Si et pots divertir durant tot el temps que cal per escriure un llibre, ja hi haurà temps, després, perquè vinguin els editors i els lectors.
Tota història amb un plantejament, un nus i un desenllaç té suspens; se suposa que una història de suspens en té més. En aquest volum faré servir les paraules suspens i intriga tal com es fan servir en el gremi editorial per referir-me a històries amb una amenaça d’acció física violenta i de perill, o al perill i l’acció en si mateixos. Una altra característica de la història de suspens és que proporciona entreteniment d’una manera dinàmica i normalment superficial. No esperes trobar-hi pensament profund, ni parts llargues sense acció. Però la bellesa d’aquest gènere és que l’autor pot escriure pensaments profunds i deixar algunes parts sense acció física, si li ve de gust, perquè el marc és una història essencialment dinàmica. Crim i càstig és un exemple perfecte d’això. De fet, em sembla que la majoria dels llibres de Dostoievski es considerarien llibres de suspens, si es publiquessin avui per primera vegada. Arran dels costos de producció, però, li demanarien que els retallés.
EL DESENVOLUPAMENT DELS GÈRMENS D’UNA HISTÒRIA
¿Què és el germen d’una idea? Segurament és tota mena de coses per a tota mena d’escriptors: un nen que s’entrebanca a la vorera i li cau a terra un gelat de cucurutxo; un home d’aire respectable en un supermercat que, d’amagat però com si cedís a una compulsió, es fica a la butxaca una pera madura sense pagar-la. O pot ser una breu seqüència d’acció que tot d’una ens apareix al cervell a partir del no-res, sense que hàgim vist o sentit res especial. La majoria de les meves idees germinals són d’aquest últim tipus. El germen de la trama d’Estranys en un tren, per exemple, era el següent: «Dues persones acorden assassinar l’enemic de l’altra, cosa que els permet crear la coartada perfecta». La idea germinal d’un altre llibre, L’equívoc, no era tan prometedora i va costar més de desenvolupar, però va demostrar força de voluntat mantenint-se’m viva a la meva ment durant més d’un any, i burxant-me fins que vaig trobar una manera d’escriure-la. Era la següent: «Dos crims són sorprenentment semblants, malgrat que les persones que els han comès no es coneixen». Aquesta idea no interessaria a gaires escriptors, em sembla. És una idea insípida. Necessita ornaments i complicacions. En el llibre que en va sortir, vaig fer que el primer crim el perpetrés un assassí més o menys decent, i el segon, un amateur que intenta copiar-lo perquè pensa que el primer assassí ha quedat impune. I hi hauria quedat, de fet, si no hagués estat per l’esforç maldestre del segon home a imitar-lo. A més a més, el segon home ni tan sols porta el seu crim fins al final, sinó que el deixa a mitges, en un punt en què la semblança amb l’altre és prou notable per atreure l’atenció d’un inspector de policia. Així, una idea insípida pot tenir les seves variacions.
Algunes d’aquestes idees mai no es desenvolupen pel mètode partenogenètic, sinó que necessiten una segona idea per desplegar-se. Un exemple de germen d’història inefectiu va ser el primer de This sweet sickness: «Un home vol fer calaix amb el vell joc de l’assegurança: assegurar-se a si mateix, fer veure que mor o desapareix i embutxacar-se els diners al final». Hi ha d’haver una manera, vaig pensar, de donar un gir nou a aquesta idea, de presentar-la d’una manera fresca i fascinant en una mena nova d’història. Hi vaig dedicar setmanes de feina durant els vespres. Volia que el meu heroi-criminal s’instal·lés en una altra casa amb un nom diferent, una casa on pogués fer el trasllat definitiu quan el seu jo real se suposava que era mort i enterrat. Però la idea no va cobrar vida. Un dia va aparèixer la segona: en aquest cas es tractava d’un mòbil molt millor que el que tenia pensat fins llavors, un mòbil amorós. Tal com va sortir la història, l’home es creava aquella segona llar per a la noia que estimava però que no havia conquistat mai. No li interessaven ni les assegurances ni els diners, perquè de diners en tenia. Era un home obsessionat amb els seus sentiments. A la llibreta, sota totes les meves notes infructuoses, hi vaig escriure: «Tot això de dalt no val per a res», i vaig començar a explorar aquelles idees noves. De cop i volta tot plegat va cobrar vida. Va ser una sensació esplèndida.
LA IMAGINACIÓ DE L’ESCRIPTOR
Una altra història que va necessitar dos gèrmens per cobrar vida va ser «The Terrapin», un conte que va guanyar un premi del Mystery Writers of America i que des d’aleshores ha estat inclòs en antologies. El primer germen provenia d’una història que em va explicar una amiga sobre algú que coneixia. Una no espera que tals històries siguin gèrmens fèrtils, perquè no són pròpies. La història més emocionant explicada per un amic amb el comentari fatal de «Sé que en trauràs un relat boníssim, d’això» segurament no tindrà gens ni mica de valor per a l’escriptor. Si és una història, ja és una història. No necessita la imaginació d’un autor, i la imaginació i el cervell de l’autor la rebutgen artísticament, de la mateixa manera que la seva carn rebutjaria un empelt de pell d’una altra persona. Una anècdota famosa sobre Henry James diu que quan un amic seu li va començar a explicar «una història», ell el va