idees de fons més utòpiques, en principi, del seu escrit. Però són propostes que diuen molt sobre l’època en què el llibre fou concebut, sobre el pensament social i polític del propi Herzl, i sobre el públic destinatari. Planteja una gran empresa de tipus colonial, emmarcada en el cicle d’expansió territorial europea de la segona meitat del segle xix, però amb alguns trets específics: l’apel·lació a una mobilització de masses en funció d’una «Idea», i el caràcter modern, tecnològic i progressista de la iniciativa, malgrat l’estabilitat de la relació de classes que dibuixa, i que tant pot sorprendre vist retrospectivament. Presenta un pla de liquidació d’actius i d’adquisició de terres, una emigració ordenada, els pobres per un costat, els rics per un altre, amb preservació de les comoditats anteriors, tot net i endreçat, i manteniment de l’ordre, amb la creació d’un exèrcit laboral amatent. La realitat seria, sens dubte, bastant més caòtica, deutora de mil contingències... i respondria a l’emergència de forces socials imprevistes, prou més radicals i d’una gran capacitat mobilitzadora, com ara el moviment obrer jueu, el sionisme socialista, el sindicalisme i l’enfocament col·lectivista dels pioners. Tot molt allunyat del quadre idíl·lic que pinta Herzl –del qual tanmateix se’n salva potser la negativa a fer servir mà d’obra «esclava» no jueva, com fóra el cas en una economia de plantació sense base social comunitària pròpia, que volia crear com a part de la idea nacional. Però Herzl tampoc no preveu el context altament conflictiu en què es desenvoluparial’experiència, en relació amb les autoritats i amb la població prèviament establerta al país. D’altra banda, i de cara a negociar amb les potències europees, presenta l’empresa com a funcional al designi colonial i «civilitzador» d’Europa, seguint el guió propi del seu temps, que troba ací una formulació d’una sinceritat desarmant: els jueus emigrats d’Europa durien el progrés a l’endarrerida regió de l’Orient Pròxim, on farien de lloc d’avançada enfront de la barbàrie asiàtica...
Quan Herzl publicà el seu llibre i dirigí els primers passos del moviment sionista, Palestina encara formava part de l’Imperi otomà. Només arran de la Primera Guerra Mundial es transformà en un mandat britànic. D’entrada, doncs, calia negociar amb les autoritats otomanes i afavorir amb discreció l’emigració de jueus cap aquelles contrades. És el que promovia una certa filantropia de l’alta burgesia jueva, amb el baró Edmond de Rotschild al capdavant, que va finançar l’establiment de colònies agrícoles, amb la idea de formar una pagesia de propietaris, com la que hi havia a França i que tanta estabilitat social hi aportava. Herzl havia debatut també amb el baró Maurice de Hirsch, fundador de l’Associació Jueva de Colonització, i que afavoria l’emigració dels jueus d’Europa oriental cap a l’Argentina i altres llocs d’Amèrica. Però cap d’aquestes iniciatives resoldrien el problema, segons Herzl. Com un reflex poderós de les controvèrsies de l’època, en aquestes pàgines hi trobarem una crítica esmolada i les raons argumentades que movien cap a una solució política i nacional del problema jueu, una «solució moderna», com indica el subtítol, en sintonia amb el cicle de renaixements nacionals i d’independències que s’estaven preparant pertot arreu a l’Europa de les nacions oprimides i que enllaçaria la primerenca independència de Grècia amb el seguit d’alliberaments nacionals derivats de les guerres balcàniques i de la Primera Guerra Mundial, un procés que conegué un rebrot i la culminació, per ara si més no, després de l’ensorrament de la Unió Soviètica el 1991.
La Primera Guerra Mundial alterà els paràmetres de la situació en aquest sentit. I comportà un nou context que donà lloc, per part britànica, a la Declaració Balfour de l’any 1917, que reconeixia la conveniència de l’establiment d’una llar nacional jueva a Palestina. Aquest territori controlat ara per Gran Bretanya es convertí en escenari d’una complexa pugna entre notables àrabs, la comunitat jueva organitzada, que anava creixent en nombre, i les autoritats britàniques. El sionisme tenia i havia tingut de sempre rivals importants entre els jueus, com ara l’emigració individual o familiar especialment cap a Nord-amèrica, l’intent d’assimilació a la societat circumdant, incloent-hi la conversió religiosa, el bateig, o la radicalització sociopolítica, la integració en moviments revolucionaris que «canviarien el món de base» i que suprimirien per elevació la qüestió jueva. Cada una d’aquestes opcions és analitzada i descartada, de vegades obertament, de vegades de manera més aviat implícita o sumària, per Herzl. Al llarg de les dècades posteriors a la publicació d’aquest manifest i després de la mort del seu autor, als anys vint, trenta i quaranta del segle passat, arribaria per al sionisme l’hora de la veritat, la confrontació amb els fets i la gran aposta de dur endavant un projecte d’independència a contrapèl de poders molt importants, i en un context, val a dir-ho, que va fer empal·lidir les pitjors previsions quant a la sort dels jueus a Europa. La història decidiria el paper i el destí de les diverses opcions.
Després del pla de partició territorial aprovat per l’Assemblea General de l’ONU el 1947, la comunitat jueva organitzada de Palestina, amb una base social, una orientació de conjunt i unes formes organitzatives (de caire més aviat socialista) molt diferents de les què havia imaginat Herzl, després d’una pugna ben aspra, que inclogué la lluita armada contra els britànics, i sota l’impacte emocional sense parió de l’Holocaust, declarà la independència. El 1948 es fundava l’Estat d’Israel. En l’acte de proclamació del nou Estat hi penjava un retrat de Theodor Herzl. El vell somni que havia alenat enmig de les humiliacions i la persecució, es feia realitat, i començava la tasca de construir un Estat modern a partir de la comunitat jueva organitzada i les seues institucions, la qual cosa comportà solucions originals i noves, divergents en molts aspectes, i com no podia ser altrament, de les què havia entrevist Herzl. Algunes de ben radicals i carregades de conseqüències, com ara pel que fa la qüestió de l’idioma, en què es va optar per la modernització de l’hebreu i la seua transformació en llengua nacional.
S’obria llavors també una nova pàgina de conflictes, un cicle de guerres, on hi han confluït una gran varietat de factors i interessos de la política contemporània –derivats de l’estratègia de les grans potències, de la influència de determinades lectures del projecte sionista o de les peculiaritats del món àrab– i que encara no s’ha tancat, perquè resta pendent una solució justa del contenciós territorial que es va suscitar tot seguit i la reparació deguda als palestins.
Però aquesta és una altra història. Íntimament relacionada amb l’empresa d’alliberament en què s’inscriu el manifest de Theodor Herzl, sí, però d’una altra dimensió. Amb la creació del nou Estat, la «qüestió jueva», si de cas, es plantejaria en un pla radicalment distint. En poques generacions els jueus havien passat de la impotència del gueto, de la persecució i la masacre, del menyspreu altiu de la bona societat i de les masses populars, de la destrucció física als camps d’extermini, a disposar d’un Estat propi que es fa respectar (amb els excessos corresponents). El preu que hom va haver de pagar havia estat molt alt, certament. I les paradoxes de la història acudirien puntuals a la cita.
GUSTAU Muñoz
L’Estat dels jueus
PRÒLEG
La idea que expose en aquest escrit és molt antiga. Es tracta de l’establiment de l’Estat dels jueus.
Al món retruny la cridòria contra els jueus, i això fa revifar aquesta idea que romania adormida.
Jo no m’invente res i fóra bo que hom ho tingués ben present al llarg de tota la meua exposició. No m’invente ni les condicions històriques actuals dels jueus ni els mitjans per ajudar-los. Els elements materials de la construcció esbossada ací existeixen en la realitat, són ben tangibles; tothom se’n pot convèncer. Així doncs, si es vol caracteritzar amb un mot aquesta temptativa de solució de la qüestió jueva, no se n’hauria de dir fantasia, sinó a tot estirar «combinació».
D’entrada he de defensar el meu projecte i dir que no és cap utopia. Ben mirat, no faig una altra cosa amb això que posar en guàrdia els observadors superficials davant la beneiteria que podrien cometre. D’altra banda, tampoc no seria cap vergonya haver escrit una utopia filantròpica. I certament em seria més fàcil aconseguir l’èxit literari si hagués presentat aquest pla, per a lectors delerosos d’entretenir-se,