almenys, Maximilià Thous, era, o prompte ho seria, un valencianista convençut. Calgué esperar una conjuntura distinta, la dictadura de Primo de Rivera, perquè es convertira en un himne «oficial», i encara els seus avatars pel segle XX serien molt diversos. No pretenc negar el fet que, amb el temps, esdevingué, a la ciutat de València, un himne amb un cert grau de popularitat. Però, és igualment cert que de no haver estat per la manera com la Transició va anar, la seua conversió en tòtem (i tabú) de la identitat valenciana no s’hauria produït de la mateixa manera. Res de tot això, però, te a veure amb 1909. El fet que, un segle després, l’himne constituesca una de les peces principals, si no la principal, de la «commemoració» és, òbviament, sobre el que cal pensar. L’autor del llibre-catàleg esmentat, Fran cisco Pérez Puche, en descriure l’himne (i la primera interpretació en públic) diu, a propòsit del primer vers, que
era una definición inequívoca, característica: era todo un modelo de relación con la nación española de la región que estaba poniendo en marcha la Gran Exposición. Valencia y su Reino, entendían España así; y eso le diferenciaba de otras concepciones, ya presentes en la vida política, particularistas, egoístas o incluso nacionalistas.9
Efectivament, té raó Pérez Puche quan assenyala que l’himne, com en realitat tota l’Exposició, plantejaven una relació ben concreta entre la regió i la nació. El que l’autor oblida és que això es feia, també, en el marc d’un nacionalisme: l’espanyol. Perquè l’Exposició Regional de 1909 va tenir lloc en un pe ríode molt concret de l’evolució de la societat valenciana i espanyola. Fou al si del marc de la Restauració borbònica que va tenir lloc el procés de construcció identitària més poderós de la contemporaneïtat. Va ser el moment en què es van redefinir el nacionalisme espanyol i la identitat nacional espanyola, i la construcció –i «invenció»– de les regions i identitats regionals hi va jugar un paper decisiu. D’altra banda, com a la resta de l’Europa veïna. En el cas valencià, podríem dir que entre 1879 (data de la fundació de Lo Rat Penat) i precisament 1909, és quan té lloc la construcció dels imaginaris de la identitat regional valenciana moderna.10 Aquesta és, en definitiva, una de les funcions més importants, si no la més important de l’Exposició. En la meua opinió és precisament aquesta funció d’invenció d’una identitat «regional» el que fa que, cent anys després, siga commemorada i apropiada per la dreta valenciana.
Certament, l’Exposició Regional ha tingut mala premsa en la tradició del valencianisme polític de postguerra, i en gran mesura en el món intel·lectual i acadèmic des d’aleshores. Així, tot i que Joan Fuster amb motiu del cinquanta aniversari hi va dedicar alguns textos en què la seua valoració de l’Exposició era prou matisada –fins i tot al Nosaltres podem trobar una lectura un tant ambivalent–, el que n’ha quedat és la seua crítica més àcida. I no tant a l’Exposició en si, com al que representava: una burgesia carrinclona i una societat endarrerida. L’«agrarisme» ha estat el mot de la denúncia que ha fet més fortuna. A hores d’ara sabem que la societat valenciana de 1909 no podia caracteritzar-se d’una manera tan esquemàtica. L’Exposició regional va ser, així mateix, més complexa: ni era l’expressió de l’agrarisme –sense anar més lluny perquè els expositors comercials i industrials n’eren la majoria–, ni va ser l’aparador d’una «burgesia» tronada. O, en tot cas, no més tronada que qualsevol altra. En fi, l’Exposició era l’expressió –com el mateix Fuster va assenyalar en algun moment– d’una economia puixant i d’una ciutat que buscava canvis i creixement. Sense que resulte paradoxal, això era possible en el marc «regional», ja que aquest ha estat el vehicle de la «modernització» de la societat valenciana als segles XIX i XX –d’una certa «modernització», contradictòria i insuficient de vegades, potser, però no menys eficaç d’altres. Que no haja estat –ni siga– el model que el nacionalisme valencià, o que l’autor d’aquestes ratlles, desitjara, no ens ha de portar a equívocs. D’altra banda, si convé no menystenir aquesta lectura corregida és també pel fet que en cas contrari queda obert com a flanc que pot ser interpretat (completament al marge dels debats acadèmics o correccions de les interpretacions fusterianes) i apropiat per la dreta. És el que ha passat amb l’èmfasi reiterat en la «modernitat» que acompanyaria l’Exposició i la societat valenciana, explotat per les autoritats locals com a tòtem d’un discurs autocelebratori i que fa una lectura molt limitada del que cal entendre per modernitat i, no cal ni dir-ho, de les seues contradiccions.
En tot cas, l’Exposició de 1909 va ser una fita important de la València de la Restauració i d’un país contradictori i fragmentat que, almenys per una vegada, es va mostrar com un tot. Que això haja estat flor d’un dia o una flor pansida és una altra història, i no té sentit culpar-ne l’Exposició. Certament, si la dreta local intenta mostrar-se com a hereva directa d’aquesta Exposició i apropiar-se’n de la legitimitat que comporta, tampoc no s’ha de creure que aquesta és l’única lectura possible. Les commemoracions poden servir, o haurien de poder servir, per a la disputa i la discussió, i no només per a fabricar consensos. Qui fabrica i monopolitza un consens al voltant de la identitat (valenciana), prou sap què fa i per a què.
L’Exposició Regional va ser un esdeveniment important en l’evolució col-lectiva de la identitat valenciana contemporània. No va marcar cap necessitat històrica, cap herència indefugible, ni podia estar –aleshores com ara– al marge de la crítica i la contradicció. La seua commemoració (o la de l’himne) com a font de totes les virtuts és una operació d’abast molt concret. Seria un error tant caure en aquestes xarxes com, a l’inrevés, convertir-la en una expressió col·lectiva mancada i minimitzar-la.
Aquest volum recull treballs sobre la societat i la identitat valenciana del primer terç del segle XX que pretenen oferir lectures renovades i sobre alguns aspectes fins ara poc o mal treballats. La intenció no és altra que contribuir a donar més densitat al nostre coneixement de la realitat valenciana que va quallar el 1909 en la peculiar imatge-mirall-espectacle de l’Exposició. No em resta sinó agrair a tots els autors la seua col·laboració en aquest volum, i la seua participació en les jornades que l’han originat. Així mateix, he d’agrair al MuVIM i especialment a Vicent Flor que fera possible el desenvolupament de les jornades i l’edició d’aquest llibre. Una edició que sense l’habitual professionalitat de Publicacions de la Universitat de València seria impossible.
FERRAN ARCHILÉS CARDONA
Universitat de València
1 Els treballs més representatius són la crònica periodística que signa F. Pérez Puche: Valencia 1909. La Exposición Regional Valenciana, València, Ajuntament de València, 2009, així com l’obra-catàleg, amb un important volum d’il·lustracions, de R. Solaz: La Exposición regional valenciana de 1909, València, Ajuntament de València, 2009. Té un gran interés documental la reedició facsímil de la revista oficial de l’Exposició, Valencia y su exposición, aplegada en un volum.
2 Vegeu els diversos treballs recollits en El Ateneo Mercantil y la Exposición Valenciana de 1909. El espectáculo de la modernidad o la modernidad como espectáculo, València, Ateneu Mercantil, 2009; Economía, empresa y sociedad. La exposición regional valenciana de 1909, València, Cambra de Comerç, 2009. Tot i que no directament dedicat a l’Exposició Regional, cal destacar el treball dedicat a la família clau en l’organització de l’esdeveniment, comissariat per Justo Serna i Anaclet Pons: Trenor. L’Exposició d’una gran família burgesa, València, Universitat de València, 2009, que inclou a més importants estudis.
3 F. Vegas López-Manzanares: La arquitectura de la Exposición Regional Valenciana de 1909 y de la Exposición Nacional de 1910, València, Ediciones Generales de la Construcción, 2003.