Els dèficits de la realitat i la creació del món. Ramon Lapiedra Civera

particular en aquelles destinades a exposar els fonaments de la MQ, a fi que no hi haja més dificultats de comprensió que les que implica la naturalesa del tema que s’hi aborda. Unes dificultats, d’altra banda, sempre superables per a qui, guiat pel seu gust, estiga disposat, unes voltes, a rellegir allò que en una primera passada s’ha resistit a la comprensió i, unes altres, a tirar-hi endavant, lliure per a tornar enrere quan la destresa adquirida possibilite una nova lectura més fructífera del paràgraf problemàtic. D’acord amb tot açò, he reduït l’aparició de qualsevol fórmula tant com he pogut, i encara més del que la meua intuïció d’autor m’aconsellaria, en captar al telèfon l’esglai d’un editor quan vaig insinuar que, potser i malgrat tot, alguna fórmula elemental seria present en el text. Trobe, per cert, que hi ha un malentés en alguns dels lectors de llibres de divulgació científica quant a la presència de fórmules matemàtiques en aquest tipus de llibres. Un malentés que es tradueix sovint en una inhibició paralitzadora d’aquests lectors, una inhibició que faríem bé de desactivar. En efecte: sovint les fórmules matemàtiques resulten incomprensibles per al no especialista, no per una presumpta incapacitat d’aquest ni per cap raó abstrusa o de difícil enteniment, sinó simplement perquè els símbols que hi figuren no li han estat prèviament definits, al marge de si aquestes definicions són més o menys complicades per elles mateixes. Per això, quan aquests símbols són fàcilment definibles i les operacions que els relacionen són les ben conegudes pel públic en general, una fórmula matemàtica pot ser una manera concisa, entenedora i eficient de dir a aquest públic allò que, altrament, la prosa ordinària fa dispers, reiteratiu i prolix.

      En qualsevol cas, en arribar ací, el to de la dissertació que continua, i que espere que siga el pertinent, ja està decidit. No voldria defraudar les expectatives ni la curiositat del lector; això –es pot ben creure– em resultaria frustrant, ja que, en la redacció d’aquest llibre, m’he esforçat tant com he pogut a fer-lo amè i engrescador. Només em resta ja convidar el lector curiós perquè inicie aquesta singladura amb l’esperança que el viatge li resulte intellectualment excitant i plaent alhora.

      El contingut del llibre es distribueix de la manera que segueix: en el capítol 1, al llarg de cinc epígrafs i de la mà de la MQ, exposem el més fonamental del que sabem avui sobre el comportament del món material, tot remarcant els punts on aquesta nova mecànica difereix de la física clàssica i on les seues previsions contrastades s’allunyen dels comportaments efectius del món de la nostra experiència ordinària. Així, comencem exposant el concepte de funció d’ona central en MQ; continuem amb les relacions d’incertesa i amb l’experiència de la doble escletxa, per abordar posteriorment la noció d’espín, aliena a la física clàssica, i acabar considerant la indiscernibilitat quàntica de les partícules idèntiques.

      En el capítol 2 abordem la qüestió de la interpretació del procés de mesura en MQ, un punt sobre el qual no hi ha encara un acord general de la comunitat científica del ram malgrat les nombroses confirmacions experimentals, d’una extrema precisió i sense excepció, que fins ara ha rebut la teoria quàntica. La qüestió és abordada mitjançant la consideració, en particular, de la famosa experiència imaginària dita del gat de Schrödinger, que des que va ser formulada fa més de huitanta anys, ha fet córrer veritables rius de tinta. Atesa la diversitat de parers que, com s’acaba de dir, estan presents en la comunitat científica en aquest domini de la teoria quàntica, la interpretació del procés de mesura que fem en aquest llibre no serà tal volta compartida per tots els físics actuals, però està d’acord amb el nucli dur del que podríem anomenar, amb una certa imprecisió, la interpretació ortodoxa de la teoria. En tot cas, aquest autor, al costat d’altres autors, la troba indefugible, com m’esforçaré a argumentar al llarg dels propers capítols.

      El capítol 3 conté la formulació definitiva i raonada de les tesis bàsiques d’aquest llibre quant al realisme i el determinisme i des de les quals abordem després certes qüestions relatives a la vida, la consciència i la història en el capítol 4, i a la creació primordial en el capítol 5. En el capítol 3 presentem els experiments tipus Einstein-Podolsky-Rosen, també les desigualtats deduïdes per Bell per als resultats de mesura d’aquests experiments i la violació experimental d’aquestes desigualtats. Analitzem les implicacions d’aquesta violació per a la pervivència del realisme local i en mostrem la fallida; i, defugint l’extremisme d’un idealisme epistemològic radical, salvem allò que es pot dels mobles en assignar a la realitat física uns dèficits ontològics indefugibles que la redimeixen d’un descrèdit generalitzat innecessari.

      Tornant al capítol final, el capítol 5, la descripció de la creació primigènia, és a dir, la descripció de l’autocreació del món, va precedida, per una banda, d’una descripció de l’Univers actual i, per una altra, del model que a hores d’ara sembla descriure’n millor l’evolució des de poc després dels seus orígens fins ara mateix. Aquest model, que rep el nom de model del Big Bang, ha de fer front a certes dificultats ben conegudes que exposem, alhora que exposem també l’intent de superar aquestes dificultats conegut com el model inflacionari, que corregeix i completa el model del Big Bang. A continuació fem referència a les darreres dades observacionals que donen suport a aquests models i a l’existència d’una constant cosmològica, fins fa ben poc purament hipotètica, i ens endinsem finalment, per acabar, en la peripècia de la creació primordial des de les fluctuacions de la mètrica de l’espaitemps que indueixen les fluctuacions quàntiques del buit.

      Unes breus consideracions finals tanquen el llibre. Hi ha també consignat al final un apèndix perquè el lector interessat puga trobar una demostració tècnica, encara que elemental, d’una de les diverses versions de les desigualtats de Bell; un apèndix que qualsevol lector pot ignorar sense que això supose la renúncia a la comprensió d’allò essencial que s’exposa al llarg de totes aquestes pàgines.

1. Sobre història de la física en general, vegeu Holton i Brush (2001) i Newman (1969). Sobre història de la física quàntica, vegeu Sánchez Ron (2001).