i «sin llegar a la escalera, se arrojó a un patio interior, falleciendo en el acto». Si l’havien mort mentre el torturaven a comissaria o bé el llançaren allí mateix, no canvia el fons tèrbol de l’assassinat. Potser aprofite per a copsar el perill de la gentola de dirigia aquell règim criminal esmentar l’almirall Luis Carrero Blanco, aleshores vicepresident del govern, que en un discurs davant Las Cortes el 6 de febrer de 1969, justificava la imposició de l’Estat d’excepció del 24 de gener alertant de la subversió que comportava el moviment estudiantil. Amb frases així: «Una ulterior degeneración del estado de cosas a que habíamos llegado en las últimas semanas podría habernos conducido a un bache difícilmente salvable y quizás hasta situaciones extremas, como las que en Méjico desembocaron en encuentros armados en el que hubo que pagarse el precio trágico de centenares de muertos y heridos» (volia dir la mena d’encuentros armados en els que tots els morts cauen del bàndol de la població i dels estudiants). Per descomptat totes les culpes les carregava «una juventud que se ha entregado a las drogas, al ateísmo y al anarquismo, solo Dios sabe por qué medios». I sentenciava que «La Iglesia no es un lugar para hacer deportes, ni el circo un lugar para la ciencia, ni la universidad un lugar para la política».130 La mort de Ruano i l’Estat d’excepció mobilitzaren totes les universitats per a denunciar els fets que la dictadura pretenia encobrir: manifestacions, distribució de pamflets, escamots,131 etc. El PCE de la Universitat de València també es mobilitza per la detenció d’una part de la seua direcció «provincial» i de CCOO, i per les tortures que hi patiren, de manera que s’hi produeix una agitació constant.
Segons el testimoni d’aquella època de la militant estudiantil Amparo Ferrando, arreplegat per Benito Sanz,132 la «gran campanya d’aquestos anys va ser el procés de Burgos que va polaritzar multitud d’accions: pamfletades, manifestacions, assemblees en les facultats, etc. A partir de 1970 començaria el moviment contra la Ley General de Educación. Va culminar en la famosa «assemblea de Medicina» analitzada pel PCE com un salt qualitatiu en el moviment estudiantil. En realitat es tractà d’una assemblea massiva de tot el districte universitari que acabà amb l’assalt de la facultat per part de la Policía Armada amb tot el material antiavalots disponible, i va ser la primera volta que trobaren resistència entre els estudiants. En efecte, els milers d’estudiants concentrats comptaren amb l’ajuda inesperada de dos camions de repartiment de la Coca Cola aparcats en l’Hospital Clínic Universitari, que els van proveir d’inesperats i valuosos projectils: centenars d’ampolles de Coca Cola. Hi hagué diverses detencions malgrat la solidaritat dels metges i ATS de l’Hospital Clínic que amagaren totes les persones que pogueren en llits, armaris i serveis d’urgències». Els enfrontaments a Medicina desembocaren en un boicot als exàmens de febrer de 1972, amb un suport ampli del professorat, sobretot dels PNN. La Universitat va tancar al maig per la impossibilitat de controlar el moviment universitari. Hi hagué enfrontaments de la jerarquia acadèmica contra la política repressiva dels ministeris, i cal destacar-ne la negativa de la Junta de Govern a no renovar contractes de professorat ni gestionar sancions contra l’alumnat. Això fou el 4 de setembre de 1972, i com a conseqüència la Junta de Govern dimití en bloc, encapçalada pel rector Manuel Bartual Vicent. Des d’ací el nostre reconeixement a aquelles persones que no acceptaren el col·laboracionisme amb la política repressiva indiscriminada que practicava la dictadura de Franco.
Del 1971 Ferrando recorda la convocatòria del FRAP d’una acció unitària: «fer caure l’estàtua de José Antonio en l’actual avinguda Regne de València. Un escamot d’estudiants del PCE, la LCR, la UML, i el mateix FRAP la dugueren a terme amb èxit, aconseguiren tombar l’estàtua amb cordes i colps». I del 1973 esmenta una campanya important del moviment estudiantil amb anècdota violenta i de masclisme fastigós: «fou la campanya antirepressiva i contra l’ocupació de les facultats per la policia. En el marc d’aquesta campanya es va convocar una concentració en les facultats de Filosofia i Dret. En l’última “los guerrilleros de Cristo Rey” armats fins les dents massacraren els militants d’esquerra. Apallissaren Lluís Quiralte Asunción del PCE de Dret i un militant de la CNT, Eduardo Pin, a qui li badaren el cap i hagué de ser ingressat en l’hospital. “Los guerrilleros de Cristo Rey” abandonaren la facultat després d’amenaçar diverses militants d’esquerra de què serien violades, entre les quals es trobaven Concha Gisbert i Conxa Blat de l’LCR i Amparo Ferrando i Gertrudis Cortés del PCE. Tanmateix aquesta acció dels paramilitars feixistes marcaria el seu definitiu afonament a la universitat».133 Ve al cas recordar que el 6 de maig de 1966 el Consejo de Ministros va acordar la constitució d’una ponència «para estudiar las medidas que deban adoptarse con vistas a evitar nuevos incidentes estudiantiles en el próximo curso académico» que reunia els ministres de Governació, Educació, Informació, el secretari general del Movimiento, i més avant també el de Justícia. Un dels materials de treball de la ponència era la informació subministrada per la Comisaría General de Investigación Social de la Dirección General de Seguridad. Des d’allí editaven un Boletín Informativo de Actividades Estudiantiles que incloïa com a apartat fix la Sección de Antecedentes, que confeccionava sobre la marxa un registre detallat d’activistes, i ocasionalment dades sobre la «Estructura sindical autónoma y democrática impuesta de facto por el movimiento estudiantil español». Entre els números de maig del 66 (amb la inscripció en portada de «Confidencial» i la nota «Difusión restringida a Plantillas del Cuerpo Nacional de Policía, correspondientes a Distritos Universitarios y con ramificaciones escolares de aquellos») s’hi troba un «Nomenclatur [sic] de las organizaciones estudiantiles políticas» que atribuïa «als violents ultradretans de Defensa Universitaria “tendencias moderadas hostiles a los grupos marxistas e izquierdistas” i valorava la seua activitat dient que “no cuenta con gran número de miembros pero viene desarrollando una estimable labor de propaganda y de acción en los medios universitarios (para romper manifestaciones, retirar carteles, anti-propaganda, etc.)”».134 Aquesta Defensa Universitaria creada després de la desaparició del SEU, s’escindí més tard en el FRENS (Frente Revolucionario Español Nacional Sindicalista) i el PENS (Partido Español Nacional Socialista), més avant el Movimiento Social Español, i també cal comptar l’aparició dels Guerrilleros de Cristo Rey. Aquests grups petits d’ultradreta i feixistes tingueren presència irregular a la universitat, i estaven dirigits per algun estudiant d’extrema dreta, d’altres eren membres de la mateixa policia o bé persones alienes al món acadèmic, i la seua activitat buscava intimidar els demòcrates i l’estudiantat dissident, d’una banda, i també aprofitaven com a «agents provocadors» que iniciaven un conflicte i creaven la situació per tal que la policia entrara als recintes universitaris. «Els grups d’extrema dreta –PENS, el MSE i altres– estaran finançats i recolzats sempre des del govern civil de la província, així com per la BPS, i els grups falangistes i d’extrema dreta política. Accions com prendre la Facultat de Dret i llevar els cartells, o impedir l’eixida dels estudiants després d’una assemblea a Filosofia i Lletres, o accions d’aquest estil, provocaran enfrontaments violents, que obligaran a la intervenció dels “grises”, per a protegir els “provocadores”. La presència de l’extrema dreta era esporàdica, i sols en els moments de major tensió esdevindrà més habitual, enrarint un ambient ja prou tens».135
Entre el moviment universitari sovint existia un gran desconeixement de la realitat social, i això ajuda a explicar la inconsistència de la majoria d’organitzacions polítiques universitàries, afectades per un biaix elitista que tomba de tos, per molt revolucionàries que pretengueren ser. En part el seu tancament era induït pel perill dels confidents i els infiltrats de la policia, arriba un moment que tot està prohibit a la universitat i la vigilància és propera i contínua. I també ajuda a explicar la radicalització de les propostes i el dogmatisme amb què s’expressaven. Algunes persones que ajuntaven el pas per la universitat i la implicació política i social, prengueren llavors la decisió de «proletaritzar-se», viure i treballar com la classe obrera. Això els dugué a canviar la perspectiva de qui es prepara per a llocs tècnics i dirigents, puix passaven a ensenyar-se de l’organització i la consciència dels treballadors, i així rebaixaven la radicalització i adaptaven el programa