camí que ha traçat la natura ha estat aquest i no un altre.
Abans no entrem de ple en els detalls del llibre, voldria deixar clara la meva posició sobre la possibilitat de vida en altres indrets del cosmos. Soc optimista de mena, i formo part del col·lectiu que creu que la vida no és propietat tan sols de la Terra. I ho crec, i desitjo, simplement pel fet que si la natura ha marcat el camí, entre molts d’altres que haurien fet impossible la vida, i el resultat ha estat un planeta que bull amb milions d’organismes diversos, la feina ja està feta. Era improbable, la vida, però vet aquí que la natura ho ha aconseguit almenys un cop. Així, doncs, per què no, també, en altres llocs de l’univers?
A més, crec prudent recordar que la història ens ha donat contínues plantofades d’humilitat sempre que ens hem cregut especials i únics. Per què aquest immens univers ha de ser per a nosaltres sols? Per què hem de negar que en altres mons la natura hagi jugat el mateix joc de la vida, fins i tot perfeccionant-lo i millorant-la?
De fet, la vida simple podria ser ben abundant allà fora. Aquest és el pensament d’una part important de la comunitat científica, i no es pot descartar que la tinguem ben al costat, flotant als núvols de Venus, sota la sorra de Mart o dins el gel d’Europa, un dels satèl·lits de Júpiter. Certament, el descobriment d’organismes elementals, ni que fos en estat fòssil, donaria ales al raonament que defensa la ubiqüitat de la vida.
És veritat que una altra cosa és la vida evolucionada, el que denominem animals i plantes. El desenvolupament de la vida elemental fins a donar lloc a organismes complexos és com jugar en una altra lliga. En aquest cas les probabilitats són molt menors, ja que a qualsevol de nosaltres se’ns podrien acudir mil i una formes d’eliminar la vida senzilla molt abans no arribés a transformar-se en formes de vida més evolucionades. Així i tot, la presència de vida complexa allà fora tindria opcions, simplement per l’enorme quantitat de planetes que hi ha dins la nostra galàxia. I de galàxies en el nostre univers.
Per finalitzar aquesta introducció, no voldria defugir una qüestió que probablement tots ens haurem fet, més o menys intensament, en algun moment de la nostra vida. Estem davant el pla premeditat d’una entitat superior, que ha col·locat les coses en ordre i ha fet possible la nostra existència?
Evidentment, cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui, només faltaria. Però en aquest punt vull deixar clara la meva posició personal. I crec convenient fer-ho perquè al llarg del llibre, igual que faig sovint en les meves xerrades, empro un estil comunicatiu en què li dono personalitat a la natura, i parlo d’ella com si fos un ens que hagués realitzat el gran i magnífic disseny de l’univers que observem, i que a més va planificar el desenvolupament dels esdeveniments perquè avui fóssim aquí. M’agrada utilitzar aquesta retòrica perquè crec que és inspiradora i impactant. Però res més.
És molt complicat debatre les qüestions de fe amb ciència, i acostumo a evitar aquesta discussió perquè fe i ciència parlen idiomes diferents. Com deia anteriorment, que cadascú pensi el que cregui convenient. Però em permeto apuntar que, al llarg de la història de la humanitat, la creença en l’obra d’éssers superiors de vegades ha estat promoguda per fets inexplicables i extraordinaris, però que anys (o segles) després el desenvolupament científic ha aconseguit explicar de forma contundent. Així, per exemple, ens podem imaginar el que devia significar la contemplació d’un eclipsi solar en l’antiguitat. Encara avui en dia es tracta d’un dels espectacles de la natura més impactants i emocionants, tot i que sabem perfectament les causes que el provoquen.
En aquest sentit, penso que pot ser útil pensar en una possible solució a la sorprenent i aparentment inexplicable perfecció del nostre univers. Com és possible que s’hagi arribat a un disseny tan acurat per a la vida si, com anirem veient al llarg del llibre, petites variacions en molts paràmetres fonamentals de la natura haguessin donat lloc a un cosmos erm i estèril? Com pot ser que s’hagi desenvolupat una perfecta cadena d’esdeveniments casuals que són clau per a la nostra existència? Només hauria calgut eliminar un esglaó, un esdeveniment que no hagués succeït o que ho hagués fet de forma diferent, i no hi hauria vida.
Imaginem per un moment que poguessin existir altres universos, amb altres paràmetres fonamentals, altres lleis físiques, altres condicions. Amb quasi tota probabilitat, la majoria d’aquests altres universos no permetrien l’existència d’àtoms, o d’estrelles, o de planetes, o de vida. Si el nombre d’universos fos molt gran, potser en un d’ells l’atzar hauria llançat els daus i hauria guanyat el premi. Com més universos, doncs, més senzill seria acceptar, si més no des d’un punt de vista probabilístic, que almenys en un les condicions són les perfectes per a la vida.
És natural que la possibilitat que hi hagi un nombre (quasi) infinit d’universos faci arronsar les celles al lector, però no pel fet de ser una hipòtesi extraordinària ha de ser impossible. Els multiversos podrien existir. Fa a penes un xic més d’un segle pensàvem que l’univers era etern i que mai no havia nascut. També estàvem convençuts que la nostra galàxia, la Via Làctia, era tot l’univers. A finals del segle XX, per tant fa molt poc, hem descobert amb enorme sorpresa que el cosmos s’estira de forma accelerada. I no tan sols l’astronomia. Agafem qualsevol altre àmbit de la ciència o de la tecnologia i imaginem què pensaria una persona rescatada del passat recent, ni que fos provinent d’unes poques desenes d’anys, i transportada a l’actualitat.
No estic defensant els multiversos, simplement intento posar sobre la taula una possibilitat excitant, per més que confusa per a la nostra limitada ment, que podria relaxar el fet improbable de la vida. I com aquesta, n’hi poden haver d’altres. M’agrada pensar que si poguéssim contemplar l’univers des de fora (si és que hi ha un fora), en aquell moment ho entendríem tot. Per exemple, no sabem, no podem, imaginar un univers sense espai ni temps. I malgrat la nostra incapacitat, creiem que el Big Bang, el moment zero del nostre cosmos, va ser el punt en què es van crear aquestes entitats, l’espai i el temps. Ho comparo al problema que tindríem si un ésser quadridimensional ens intentés explicar com és i funciona la seva quarta dimensió espacial, per ell tan fàcil i quotidiana. Impossible, per a nosaltres, visualitzar-la. I espero que el lector coincideixi amb mi que aquesta limitació, merament atribuïble als humans, no eliminaria pas la possibilitat que existeixin altres dimensions.
A pesar de la nostra humilitat, afortunadament ens fem preguntes. Volem saber, i explorem, i aprenem. És l’avenç de la ciència el que ens ha portat a ser conscients justament de la nostra humilitat, del nostre lloc irrellevant a l’univers. També ens ha dut a disposar d’electricitat, de vacunes, de potents comunicacions, i d’un munt d’altres coses que conjuntament conformen el que anomenem benestar i progrés.
Estem sols a l’univers?
Potser estem a punt de contestar aquesta qüestió. En qualsevol moment podríem captar un senyal provinent de l’espai que, de forma irrefutable, ens parlés sobre alguna altra civilització. I aquell dia canviaran moltes coses, ja que la detecció representarà una veritable revolució en tots els aspectes. Em pregunto si estem preparats, però, per a tot el que significarà el descobriment.
En qualsevol cas, mentre esperem seguirem explorant Mart, dissenyant les futures missions als principals satèl·lits de Júpiter i de Saturn, i escombrant amb els nostres radiotelescopis les insondables profunditats de l’univers a la recerca d’intel·ligència.
I continuarem fascinant-nos pel magnífic experiment que és la vida, del qual tots nosaltres formem part.
UN UNIVERS PERFECTE
Si tinguéssim a les mans la possibilitat de crear un univers sencer des de zero, ens veuríem obligats a decidir sobre multitud de paràmetres que acabarien fixant no tan sols com naixeria el cosmos sinó també com seria la seva evolució posterior.
Com que aquesta tasca d’elecció segurament ens resultaria molt complicada, contractaríem el típic consultor especialista en creació d’universos, perquè ens anés guiant en el procés. I, com acostumen a fer els consultors, ho faria a