Constel·lacions postmodernes. Enric Balaguer

       2.

      Així, la persona –en aquesta segona gran revolució individualista– ha posat el punt de mira en una sèrie d’atencions interiors. El subjecte s’ha d’explorar, s’ha de buscar i, en definitiva, ha d’estar atent a ell mateix. Però aquest individu, precisament per tot això, es veu obligat a fer un continuat capbussament psicològic –un perllongat striptease interior. Una operació que comporta sovint una debilitat d’acció, de pensament i de voluntat.

      La predisposició a estar pendent d’un mateix ofereix obsessions a dojo, perquè sovint es revela com un ego que mai no s’assacia. El joisme, en suma, va de la mà del neguit. En aquest subjecte que descriu Lipovetsky –qüestió de connexions neuronals– s’ha produït la substitució de l’homo politicus per l’homo psicologicus i ara dirigeix la seua mirada cap endins i s’hi observa en una mena d’estranyament perpetu. L’exemple d’aquesta realitat l’ofereix el cinema de Woody Allen –també Lipovetsky el troba il·lustratiu. La xerrameca interior que acompanya els personatges, en moltes pel·lícules del director americà, escenifica el desconcert personal, l’estat d’insatisfacció permanent, les mutacions d’ànim, els dubtes . . . La revelació del món interior té algun punt d’insuportable . . . Woody Allen plasma el deix neuròtic de voler i doldre, de ponderar les coses des d’una visió introspectiva, ço és interminablement dubitativa, quan sotmet a anàlisi la seua conducta.

      En haver de triar contínuament, a parer d’Anthony Giddens a Runaway World (1999), l’individu actual incrementa el neguit. I de retruc, aquest estat desencadena un conjunt d’addiccions i compulsions. «L’addicció entra en joc quan l’elecció, que hauria d’estar impulsada per l’autonomia, es veu trastocada per l’ansietat» –escriu el sociòleg. És el paper plenament actiu de l’individu en el seu món interior, el fet que haja de prendre decisions contínuament el que desencadena unes necessitats d’ajuda psicològica, teràpia, coachings o afins.

      Tot observant l’estat desolador on porta aquesta realitat, Ken Wilber veia en el famós quadre El crit de Munch la imatge representativa –avant la lettre, que se’n diu!– del subjecte postmodern. Es tracta de la visió sense perspectiva –en paraules de l’autor nord-americà– «d’un subjecte mirant-se a si mateix mentre tracta de mirar el món».

      En el fons, el quadre de Munch és l’expressió de la por de l’individu que es veu desterrat a un món essencialment aliè, desproveït de «consols místics» i de «pretensions racionals» –els termes són de Wilber. El personatge del pintor noruec és un home horroritzat, no sabem ben bé de què o per què. I com damunt es tapa les orelles, afegeix un element sonor a l’escena –una mena de música sorda.

      L’individu de què parla Lipovetsky, a despit de tot, expressa allò que sent i allò que pensa. En termes de l’autor, té la «vocació de discjòquei». La imatge pot semblar frívola, però és encertada. Si l’època moderna estava marcada per la producció i la revolució, la postmoderna està obsedida per la informació i l’expressió. «Tots som discjòqueis, presentadors, animadors . . . ». Poc importa que l’expressió siga buida o gratuïta, que un tinga coses a dir, missatges a comunicar o no. Al capdavall, del que es tracta és de la supremacia de l’acte de comunicació sobre la naturalesa d’allò comunicat, amb despreocupació pels continguts i donant pas, sovint, a una comunicació sense objectiu ni públic, o on l’emissor esdevé també el principal receptor. En tot cas, el subjecte diu, talment el xiquet en una arrancada narcisista: «mira què faig». O bé balbuceja, parla per no dir res. Ho fa pel simple plaer d’escoltar-se.

      Una mirada a alguns dels camps actuals, des de la literatura al periodisme, ens ho confirma plenament. Si observem el periodisme digital de l’actualitat, on cada lector pot deixar el seu comentari en els articles, sembla que hem arribat a un estadi on tot individu és, en potència, un autor, i en molts moments al llarg del dia en exercici. La comunicació en xarxa ha desestructurat els nivells de relació entre productors i consumidors, i ara cada persona pot opinar, informar, teoritzar com si fos un expert. I a més a més sense contrastar informació, sense argumentar, sense saber les bases del seu coneixement i del seu accés a la indagació. El fenomen dels blocs, Twitter, Facebook contribueix així mateix en gran manera a convertir tothom en creador, autor –discjòquei, com deia el pensador francés ara fa trenta anys.

       3.

      El 1979 l’escriptor Jean-François Lyotard, va publicar La condició postmoderna on constatava l’erosió o la crisi del que anomenava metarelats. Amb aquest nom designava el conjunt de relats emancipadors lligats a la idea de progrés i de futur. La idea de progrés, que articula la voluntat de futur, d’un determinat futur, havia estat el vèrtex de la modernitat. Si hom no tenia forces per a mirar el futur, o dubtava del progrés, què podia fer? Viure exasperadament el present, fer-ne un reialme absolut.

      Narcís és un amant del plaer, és individualista, és indiferent a les normes tradicionals de vida i practica una mena de culte al present, segons Lipovetsky perquè:

      Quan el futur es presenta amenaçador i incert, resta la retirada al present, la qual no deixem de protegir, arreglar i reciclar en una joventut infinita.

      El culte al present no admet treballar per a un termini llarg de temps. L’individu voldria la seua realització d’immediat. Pensar en el futur, planificar-lo, és un exercici que es deixa de banda, perquè ja no l’entusiasma cap iniciativa en aquest ordre. En moltes obres de la dècada dels vuitanta, tant literàries com cinematogràfiques, el futur es desdibuixa, talment apareix en pel·lícules com Blade Runner (1982), la mítica cinta de Ridley Scott que va suscitar rius de comentaris, com quelcom tenebrós. La visió nebulosa del futur no deixa de ser un paral·lel de la del passat, perquè com deia Walter Benjamin, «mai no comprendrem el passat sense voler el futur».

      Immers en la cultura consumista, en l’opulència de béns i de possibilitats que ofereix la societat, Narcís més que participar en projectes col·lectius, omple el seu carret al supermercat i ocupa el temps pensant on ha d’anar de vacances: platja?, muntanya? La disciplina i el sacrifici, que han estat alguns dels valors de la nostra societat en èpoques anteriors, són ara minimitzats i només s’entreveuen, paradoxalment, en funció de poder disposar de vacances i gaudir dels plaers. Sacrifici? Sí, però només per a pagar el lleure dels caps de setmana. És llavors quan Narcís esdevé Dionís.

      Més que ciutadans, som membres d’una societat de consumidors i d’usuaris de productes. Uns consumidors amb unes necessitats de comprar que no són diguem-ne fisiològiques sinó psicològiques. I en una societat que ha canviat antigues necessitats en rituals: la compra s’ha convertir en un espectacle de la mateixa manera que l’alimentació ha esdevingut gastronomia, la sexualitat erotisme, el descans oci . . . Aquest consumisme és ben a prop de les addiccions. El subjecte que ha substituït les necessitats pregones per productes, pot veure’s induït a una mena d’addicció que és la paga i senyal del subjecte –o així ho sembla– a l’esforç i al neguit, al desassossec i a la buidor vitals.

      Les addiccions caracteritzen el protagonista de la novel·la La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó, apareguda el 1989. Inicialment, els personatges duien noms de begudes alcohòliques (Bacardi, Marie Brizard . . . ), però després l’autor els va canviar per noms compostos i pomposos com els de les fotonovel·les. De l’alcohol va passar a la cocaïna. El crític Julià Guillamon comenta:

      La novel·la és plena de referències més o menys velades a aquesta substància, tot i que cap dels personatges en pren: el ritme accelerat, la sensació que el món és al teu abast, l’autosuficiència sense fatiga, les percepcions hiperlúcides, la nitidesa exacta amb què Ramon Maria enumera els objectes a la cambra de Maria-Eugènia i al consultori del doctor Riera-Zawacki, o com descriu els carrers de la ciutat des del taxi, absort i privat del sentit de l’oïda.