Baixos meridionals (Flandes o Bèlgica).
A més del circuit bàsic, s’han de tenir en compte com a mínim dos circuits secundaris: el comerç mediterrani continuava sent molt important al segle XVI, sobretot en les rutes de Venècia a Egipte, d’una banda, i amb l’Alemanya del sud, de l’altra. El segon circuït secundari, però important, era el del Bàltic, d’on provenien matèries primeres amb forta demanda a l’Europa occidental, com cereals, fustes i altres productes per a la construcció naval (pega, reïna), a canvi de sal i productes de luxe: vi, espècies, manufactures… Tant via Egipte com cap al Bàltic, el comerç s’havia de saldar també amb fortes quantitats de plata.
2.2.2 El pas de la primacia europea als països del nord-oest
A partir del segle XVII el comerç europeu i l’explotació de la resta del món van experimentar canvis substancials. En primer lloc, l’abundància de plata en provocava una pèrdua de valor que es traduïa en una alça dels preus (la revolució dels preus del segle XVI), mentre que obtenir-la resultava cada cop més car, tant perquè el mineral s’havia d’extreure d’una profunditat més gran com perquè la sobreexplotació havia fet desaparèixer gran part de la mà d’obra indígena. Per tant, els rendiments econòmics de la mineria van caure i la producció va disminuir. Però, precisament quan les arribades de plata a Europa s’estancaven, les sortides van començar a créixer ràpidament. La raó principal és la ruptura de l’anterior monopoli transoceànic de Castella i Portugal en favor dels països del nord-oest: Holanda, Anglaterra i França.
A partir de la Pesta Negra, tant Anglaterra com els Països Baixos havien experimentat un creixement econòmic superior al de la resta d’Europa, amb un fort augment del treball assalariat, de l’especialització i de la innovació, que feien que els seus productes fossin altament competitius, al mateix temps que les seves ciutats gaudien d’una àmplia autonomia organitzativa que els permetia adoptar institucions i polítiques favorables al desenvolupament econòmic (Van Zanden, 2009).
En aquestes condicions, les províncies del nord dels Països Baixos (Holanda), com a part de la seva revolta contra la política fiscal i religiosa de Felip II, van atacar les colònies portugueses (sota sobirania espanyola des de 1580), tant al Brasil com a l’Índic. Els principals avantatges dels holandesos foren el descobriment d’un camí més directe cap a les illes de les espècies, una millor ordenació del comerç i l’ocupació i explotació del territori, que contrastava amb la política portuguesa de factories mercantils.
Tant Anglaterra com França van imitar aviat la via holandesa. La major competència i les noves formes de gestió del negoci colonial van comportar transformacions importants. L’explotació de les colònies va quedar principalment en mans de grans companyies comercials privilegiades, que aviat es van convertir en societats de capitals (no de persones), o sigui, en les primeres societats anònimes. L’estat s’alliberava així de les despeses militars i d’administració i el negoci funcionava gairebé com un monopsoni i un monopoli, fet que permetia maximitzar els beneficis. Les principals companyies comercials privilegiades van ser les companyies holandesa i anglesa de les Índies Orientals.
Junt amb la creació de les grans companyies, l’instrument principal d’explotació colonial a partir del segle XVII va ser l’organització de la producció, sobretot mitjançant la creació de plantacions. La plantació és una gran explotació dedicada al monocultiu d’un producte amb demanda a Europa, produït amb mà d’obra esclava o subjecta. Els principals productes de plantació foren en el primer moment el sucre, el cacau i l’anyil; més tard, el tabac i el cotó. Com diu Hobsbawm (1983), el vell sistema colonial, basat en l’extracció, va ser substituït pel nou colonialisme de les plantacions.
A Amèrica, la irrupció dels conqueridors havia provocat una gran davallada de la població indígena, a causa de les lluites i les malalties, fins a provocar l’extinció d’ètnies senceres; d’altra banda, els indígenes americans, acostumats a economies poc exigents en treball, resistien malament la feina forçada a les plantacions, de manera que aquestes van dependre del tràfic d’esclaus africans. La quantitat d’africans capturats va ser d’uns vint milions, als quals s’han d’afegir els nascuts a Amèrica de mare esclava. Les principals destinacions van ser el Brasil i les colònies angleses i franceses del Carib, i més tard les colònies de l’Amèrica del Nord. El tràfic d’esclaus era al segle XVI un monopoli portuguès, que els holandesos van trencar al principi del segle XVII i anglesos i francesos a la segona meitat del mateix segle.
A Àsia, les plantacions serien molt més tardanes, però la Companyia Holandesa de les Índies Orientals organitzava també la producció en profit propi: assegurava l’autoritat dels reietons locals a canvi de forts tributs, de manera que els indígenes no eren privats de la propietat de la terra, però quedaven sotmesos a impostos tan elevats que només podien satisfer conreant i venent més espècies, el preu de les quals fixava la mateixa Companyia. Amb aquest sistema, els indí-genes eren pràcticament esclaus sobre la seva propietat i la Companyia obtenia el doble benefici del tribut pagat pels reietons i de la compra d’espècies a baix preu. Amb l’organització de la producció a les colònies, el comerç mundial es comença a basar més en la quantitat venuda que en els guanys per unitat: és l’inici del comerç massiu.
D’altra banda, al segle XVII, holandesos i anglesos, al mateix temps que s’introduïen en el comerç transoceànic, ho feien també en el comerç mediterrani: portaven gra del nord, pesca salada, teixits barats i espècies. La producció i venda de productes de luxe mediterranis no podia competir amb el comerç de béns de consum massiu oferts pels anglesos, els holandesos i més secundàriament els francesos, de manera que la primacia europea, primer econòmica i a partir de mitjan segle també política, va passar definitivament del món mediterrani a mans dels països entorn del mar del Nord.
Holanda va ser la potència hegemònica els tres primers quarts del segle XVII gràcies al seu predomini sobre el comerç asiàtic, el quasi monopoli del comerç del Bàltic, la penetració en el món mediterrani, el paper de centre principal d’intercanvis, tant dels productes ultramarins com dels productes europeus, el domini del transport (la flota holandesa venia a ser equivalent a la suma de les flotes de les altres potències europees) i el paper de gran centre financer mundial, sobretot després de la fundació del Wisselbank (Banc de Gir, 1609).
Però cap a mitjan segle XVII el comerç asiàtic basat en les espècies patia per la caiguda dels preus europeus, que el feien cada cop menys remuneratiu, i s’havia de continuar saldant amb plata en una proporció superior al 80%. Per lluitar contra aquest esllanguiment del negoci asiàtic, Holanda (i també la Gran Bretanya) van actuar en dos sentits; d’una banda, diversificant els productes portats a Europa, afegint a les espècies i productes de luxe anteriors mercaderies més barates però prou remuneratives: te, coure, teixits de seda i sobretot teixits de cotó indis (indianes o callicoes, procedents de Calcuta) i, molt a les acaballes de segle, cafè. D’altra banda, per a limitar les sortides de plata d’Europa, es van dedicar al comerç i al transport entre territoris asiàtics, que permetia obtenir uns guanys amb els quals pagar part de les mercaderies enviades a Europa.
A partir de mitjan segle XVII, Holanda va deixar ràpidament de ser l’economia predominant, principalment com a conseqüència de les polítiques mercantilistes hostils de la Gran Bretanya i de França. El principal instrument van ser les Navigation Acts angleses (la primera i més important de 1651), que només permetien introduir mercaderies a la Gran Bretanya en naus angleses o del país de procedència dels productes, eliminant així el paper de transportistes dels holandesos; tampoc no es permetia als estrangers comerciar directament amb les colònies angleses ni transportar pesca salada (bacallà, congre, arengades) en naus que no fossin angleses. Com a conseqüència del malestar creat per aquestes mesures discriminatòries, es van produir tres guerres comercials entre la Gran Bretanya i Holanda. Per la seva banda, França va elevar els drets a les naus holandeses per atracar als ports francesos, i fins i tot va intentar envair Holanda. Holanda va poder resistir aquests atacs, però la seva economia se’n va ressentir fortament. El predomini comercial seria en endavant de la Gran Bretanya; Holanda quedaria fins i tot per darrere França, però Amsterdam continuaria sent la primera plaça financera mundial.
Els