lloc, la situació de les persones davant la llei: a Europa es disposa de lleis escrites, exigibles per a tots (si bé amb diferències de drets segons l’estament de cadascú), però modificables, fet que permetia una millor adaptació a les necessitats socials i econòmiques de cada moment. En segon lloc, formen també part del marc institucional un gran nombre de corporacions (urbanes, d’ofici, benèfiques...) que permeten àmbits de llibertat i de protecció mútua que faciliten el funcionament dels mercats, així com una certa limitació del poder de les monarquies.
Segons Van Zanden (2009), l’altre gran pilar que va afavorir el creixement europeu és el que anomena el model demogràfic europeu. Es tracta d’una variant de les poblacions amb frens preventius (per tant, de matrimonis comparativament tardans i no universals) amb l’afegit d’una llibertat individual més gran en l’elecció de parella, una disminució dels lligams familiars (respecte als pares), una major especialització i més participació femenina en el món del treball, factors que en definitiva conflueixen en una major acumulació de capital humà. Val a dir que en aquest punt l’argumentació de Van Zanden, en especial la seva reducció del model demogràfic europeu a la zona entorn del mar del Nord, no és prou conclusiva: aquí, sobretot al camp, hi continuava havent famílies troncals (un fill casat vivint a la casa dels pares), a tot arreu hi havia fadristerns, que gaudien de més llibertat d’elecció (a canvi d’una major pobresa), i gran part del treball femení era com a servei domèstic, fet que des del punt de vista econòmic no representa un gran avançament; i a la resta d’Europa hi havia igualment fadristerns, aprenents i minyones. Al nostre parer, en aquest punt el fet diferencial que cal tenir en compte és l’acumulació de capital humà, que depèn sobretot del grau d’urbanització i de la demanda de productes manufacturats: tant el percentatge d’aprenents com l’oferta de treball femení n’eren directament dependents i, sens dubte, com ja hem vist, la regió entorn del mar del Nord va saber conjuminar millor que el món mediterrani els factors de creixement econòmic.
No hi ha, però, cap dubte que la gran divergència no es pot reduir a una sèrie de canvis sobtats a la segona meitat del segle XVIII per a aprofitar factors fins aleshores poc rellevants que permetrien engegar el procés d’industrialització: les grans divergències havien començat molt abans, com a mínim als segles XIV-XV, i consistien més en diferències en els àmbits polític i social que no pas en l’econòmic.
Bibliografia
Bàsica
BERG, M. (1987): La era de las manufacturas 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Barcelona.
EPSTEIN, S. (2009): Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y los mercados en Europa, 1300-1750, València.
LANDES, D. (2000): La riqueza y la pobreza de las naciones, Barcelona.
MOKYR, J. (1993): La palanca de la riqueza: creatividad, tecnología y progreso económico, Madrid.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden / Boston.
Complementària
ALLEN, R. C., T. BENGTSSON i M. DRIBE (eds.) (2005): Living Standards in the Past. New Perspectives on Well-Being in Asia and Europe, Oxford.
BROADBERRY, S. i B. GUPTA (2006): «The early modern great divergence: wages, prices and economic development in Europe and Asia, 1500-1800», Economic History Review, LIX, 1.
CIPOLLA, C. M. (1967): Cañones y velas en la primera fase de la expansión europea, 1400-1700, Barcelona.
CRAIG, L. A. i D. FISHER (2000): The European Macroeconomy. Growth, Integration and Cycles 1500-1913, Cheltenham.
HOBSBAWM, E. J. (1983): «La crisis general del siglo XVII», dins T. ASTON (comp.):Crisis en Europa, 1560-1600, Madrid.
KRIEDTE, P., H. MEDICK i J. SCHLUMBÖHM (1986): Industrialización antes de la industrialización, Barcelona.
MADDISON, A. (2005): Growth and Interaction in the World Economy. The Roots of Modernity, Washington.
MENDELS, F. F. (1972): «Proto-industrialization: the First Phase of the Industrialization Process», The Journal of Economic History, XXXII, 1.
ORMROD, D. (2003): The Rise of Commercial Empires. England and Netherlands in the Age of Mercantilism, 1650-1770, Cambridge.
POMERANZ, S. (2000): The Great Divergence. Europe, China and the Making of the Modern World Economy, Princeton.
VRIES, J. DE (1982): La economía europea en un período de crisis. 1600-1750, Madrid.
– (1994): «The Industrial Revolution and the Industrious Revolution», The Journal of Economic History, 54.
VRIES, J. DE i A. VAN DER Woode (1997): The first modern economy: Success, Failure and Perseverance of the Dutch Economy, 1500-1815, Cambridge.
3. La Revolució Industrial
1. Què entenem per Revolució Industrial?
L’home, en la seva evolució, només ha provocat dues grans revolucions (Cipolla, 1969): la revolució agrària del neolític (a la qual ens hem referit en el capítol 1) i la Revolució Industrial, que tingué lloc a la Gran Bretanya entre 1760 i 1830, i que està a la base de l’economia i la prosperitat actuals.
Anomenem Revolució Industrial la mutació, l’inici d’un procés irreversible de creixement fort i autosostingut en la producció de béns i la productivitat dels factors, generat per la invenció i l’aplicació de noves màquines, l’ús d’energies noves, més potents, més versàtils i més barates, tant a la producció com al transport, i la introducció de canvis rellevants en els materials bàsics de la producció industrial i en l’organització del treball, que es concentra a la fàbrica.
La Revolució Industrial va ser una transformació ràpida (1760-1830), localitzada a la Gran Bretanya, concentrada en uns pocs processos industrials, preparada i sostinguda pel creixement agrari i amb el suport del poder de l’estat (O’Brien, 1993). El seu concepte central és la innovació, els orígens de la qual s’acostumen a associar amb el treball a la fàbrica, l’aplicació de l’energia de vapor i un ús intensiu del capital; però, abans de 1850, aquestes innovacions només afectaven uns pocs sectors.
La Revolució Industrial no va comportar, doncs, un canvi revolucionari en el creixement econòmic, només en va iniciar el procés amb una forta i autosostinguda acceleració, seguida d’un procés de difusió a altres sectors productius i a altres països, que rep el nom d’industrialització, i que culmina en la societat industrial quan la major part del valor afegit i de l’ocupació d’un país no prové del sector primari. La difusió de la Revolució Industrial es produeix a ritmes molt diferents i, en l’actualitat, molts estats encara no han assolit el nivell de societats industrials.
La societat industrial no ve definida pel sector secundari o industrial perquè, a la llarga, el sector terciari, el comerç i els serveis depassen el sector industrial. Però això és precisament efecte del creixement industrial en dos sentits: la indústria és capaç de produir més amb menys mà d’obra, i els beneficis i l’ocupació generats pel comerç i els serveis en gran part es basen en la producció industrial o tenen com a finalitat donar-li suport.
D’altra banda, la Revolució Industrial va ser més que una revolució tècnica: va ser una revolució econòmica amb importants efectes socials i polítics, que van representar el pas definitiu del feudalisme al capitalisme. Això significa que el factor capital, la inversió en màquines, edificis i matèries primeres, pren més importància que el factor treball; d’altra banda, el ritme de la producció ja no el marca l’home, sinó la màquina. El resultat a llarg termini va ser una transformació radical de les estructures econòmiques i socials: la societat industrial es diferencia a tots