desaparèixer la limitació al creixement demogràfic. Les dues observacions són importants i encertades, però cap no afecta el fons de la qüestió: tant si el repartiment de la renda és menys desigual com si augmenta la capacitat de producció d’aliments, el sostre maltusià s’allunya, fins i tot temporalment es pot perdre de vista, però continua existint.
La tesi de Malthus té una segona part: les societats humanes tendeixen al sostre maltusià, però no hi arriben perquè, quan s’hi acosten, comencen a funcionar una sèrie de controls o frens que desacceleren el creixement de la població i fins i tot en poden significar temporalment una disminució en termes absoluts. Aquests controls, explica Malthus, són de dues classes: controls o frens compulsius i controls o frens preventius (quadre 1.2).
QUADRE 1.2
Funcionament dels frens compulsius i preventius
Font: elaboració pròpia a partir de Livi-Bacci (1990).
Els frens compulsius funcionen automàticament: l’alimentació insuficient priva el cos de defenses davant les malalties i incrementa la mortalitat, limitant així la població: durant un cert temps, la mortalitat pot arribar a ser fins i tot superior a la natalitat, sobretot si es produeix una mortalitat catastròfica. En canvi, els frens preventius minoren i poden arribar a parar el creixement de la població mitjançant la disminució de la taxa de natalitat. Els principals instruments d’aquesta disminució són històricament l’endarreriment de l’edat del matrimoni i l’augment de la solteria definitiva; només en temps relativament recents han adquirit importància les pràctiques contraceptives. En qualsevol cas, es tracta de decisions personals o familiars en què tenen, però, un pes decisiu la situació econòmica i els costums dominants en cada societat.
Encara que frens compulsius i frens preventius actuen conjuntament i que els frens preventius són el resultat de decisions personals o familiars, el predomini dels uns o els altres ve determinat per creences i costums. En les societats en què la norma és el casament universal i jove, predominen els frens compulsius. En canvi, els frens preventius són més potents en les societats en les quals no s’acostuma a accedir al matrimoni si no es disposa de mitjans de vida adequats: aquesta situació, a l’època preindustrial, era gairebé exclusiva de l’Europa occidental. Hi ha una altra forma tràgica de fre preventiu, l’infanticidi, en especial femení, utilitzada sobretot en societats de l’est asiàtic.
Com que els frens preventius comencen a actuar abans que els frens compulsius, les societats que els utilitzen queden més lluny del sostre maltusià, són societats de baixa pressió demogràfica, i per tant no arriben als nivells de pobresa de les societats on la mortalitat (fre compulsiu) és la causa principal de la limitació de la població, societats considerades d’alta pressió demogràfica.
2.2 Les grans etapes de l’evolució de la població preindustrial europea
Fins a l’època estadística, que a molts països no s’inicia fins a la segona meitat del segle XIX, no tenim dades que ens permetin conèixer amb una certa fiabilitat el nombre i l’evolució de la població. Així i tot, disposem d’unes xifres estimatives (quadre 1.1), d’acord amb les quals a partir de l’any 1 d. C. la població hauria tardat més de 1.500 anys a doblar, però després ho hauria fet en menys de 300, i d’una manera cada cop més accelerada a partir de 1800, fora ja de l’època que ara estudiem. Aquest creixement no ha estat, però, constant, ni tampoc ininterromput: la població del 1400 era inferior a la d’un segle abans, i el creixement del segle XVII va ser molt moderat en comparació amb el del segle anterior i posterior.
A partir de la caiguda de l’Imperi romà (l’etapa anterior és molt més fosca), a Europa podem distingir tres cicles de creixement demogràfic. Partint d’un mínim de població cap a l’any 650, provocat per un segle de pestes i guerres, la població sembla haver crescut ininterrompudament fins a mitjan segle XIV: a les vigílies de la Pesta Negra (1348), la població europea havia multiplicat per 3,5 el mínim de l’any 650. Aquest llarg cicle de creixement (set segles) s’explica per una relació terra-població molt favorable: la densitat europea l’any 650 era d’uns 2 habitants per km2 i només arribava a 7 habitants per km2 a la primera meitat del segle XIV; però també per l’aplicació de millores tècniques i organitzatives, senzilles però eficaces.
La Pesta Negra, una epidèmia de pesta bubònica procedent de l’Àsia central, va afectar gran part d’Europa entre 1348 i 1351. Es calcula que va provocar la mort de prop d’un terç de la població europea, si bé d’una forma molt desigual. Tradicionalment es defensava que la difusió de l’epidèmia s’havia vist facilitada per la manca de nutrició suficient de gran part de la població, que es trobava perillosament propera al sostre maltusià avui, però, es tendeix a considerar les epidèmies com a fenòmens exògens sense cap relació directa amb la fam o la situació econòmica. Tanmateix, sembla que a les vigílies de la Pesta Negra la població europea estava a punt de tocar sostre; l’epidèmia no hauria fet més que magnificar un procés que s’hauria acabat produint igualment: hi ha indicis de desacceleració del creixement de la població cap al 1280. Les conseqüències de la pèrdua brutal de població que va representar la Pesta Negra sí que van ser, però, molt importants: l’estrall principal va ser el causat per l’epidèmia, però la població va continuar caient durant aproximadament un segle.
Després comença un segon cicle de creixement demogràfic: per al conjunt d’Europa, la població anterior a la Pesta sembla haver-se recuperat al darrer quart del segle XVI. Just a partir d’aquest moment es nota un estancament de la població als països mediterranis, on aviat van reaparèixer les epidèmies, seguides de guerres, com la dels Trenta Anys, que van delmar la població del centre-nord d’Europa (1618-1648). En conjunt, la caiguda de la població i de l’activitat econòmica formen l’anomenada crisi del segle XVII, que no va ser, però, ni tan general ni tan llarga com la del segle XIV.
A partir de mitjan segle XVII s’inicia un tercer cicle de creixement demogràfic, molt més ràpid que els anteriors, que començava a donar mostres d’esgotament cap al final del segle XVIII (és el moment en què Malthus escriu la seva obra); aquest darrer cicle, però, no va ser interromput per una nova crisi: les transformacions econòmiques contemporànies (la Revolució Industrial), juntament amb millores en la disponibilitat d’aliments, la higiene i la prevenció d’epidèmies, van donar lloc a un canvi qualitatiu, l’inici del règim demogràfic modern, que estudiarem en el capítol 4.
3. Característiques de l’agricultura tradicional
3.1 Treball i producció
Com qualsevol procés de producció, l’agricultura depèn de la dotació de factors de producció (terra, treball i capital) i de les tècniques disponibles. En tota l’etapa preindustrial el capital dedicat a l’agricultura era escàs i variava molt lentament, de manera que la producció agrària es considera que depèn bàsicament dels factors terra i treball i de les tècniques disponibles.
La terra, entesa com a espai apte per a l’explotació i el conreu, és una creació del treball de l’home, però és també limitada (l’argumentació de Malthus recolza sobre aquest fet) i no homogènia: el seu valor canvia segons la qualitat (terra bona o dolenta) i la ubicació (prop o lluny de les zones poblades, de l’aigua i de les vies de comunicació).
El treball és pràcticament indissociable de les tècniques disponibles, que van des d’eines més o menys adaptades a cada feina fins a una gran varietat de coneixements: les plantes aptes per cada clima i cada sòl, el moment oportú de sembrar-les i collir-les, les operacions que ajuden al seu creixement, les tècniques de conservació dels productes, les millors combinacions de conreus, les formes de conservar la terra i utilitzar l’aigua, i un llarg etcètera (Persson, 1998).
Naturalment