fre del procés autonòmic valencià i afirmació del victimisme provincialista. Si en un principi, les tesis blaveres s’havien recolzat en l’aparell de poder franquista (i, com aquest, estava destinat a desaparéixer), el gir polític de la UCD capitanejat per Abril Martorell féu revifar aquest moviment populista. Com defensava Alfons Cucó en el seu estudi sobre la transició valenciana (2002: 360):
Als darrers anys setanta, per reeixir en la tasca projectada, a l’equip dirigent d’UCD no li calia sinó potenciar i ampliar els àmbits d’actuació d’un anticatalanisme parafeixista, i d’un populisme primari i antiintel·lectual que s’havia covat en ple franquisme, clarament estimulat pel règim, als moments aurorals dels primers textos ideològics fusterians. Amb la connivència dels governs civils; amb la col·laboració de Fuerza Nueva, del GAV i d’altres «partides de la porra»; amb la cobertura i l’estímul d’un elevadíssim percentatge del conjunt dels mitjans de comunicació (dels quals el diari Las Provincias fou sempre nau capitana), es va crear una «cultura del no»: una barreja d’inanitat intel·lectual, de «regionalismo (sovint de provincialismo) bien entendido», i d’histèria col·lectiva localista, que probablement constitueix un dels fenòmens de masses més espectaculars i tòxics de tota la història valenciana del segle XX.
A l’altra banda se situà una esquerra eminentment jove i dèbil, organitzada –quan ho estava– al voltant de la Universitat, els sindicats i alguns partits polítics en creació.
El blaverisme aconseguí, amb el pas dels anys, un fort arrelament, sobretot entre les velles classes mitjanes valencianes conformades per petits comerciants i artesans de l’àrea metropolitana de València i els agricultors petitburgesos enriquits amb el comerç de la taronja, fonamentalment a les comarques centrals: des del sud litoral de la província de Castelló, el litoral de la província de València i algunes localitats del nord de la província d’Alacant. El 1977, només el partit d’extrema dreta Alianza Popular incloïa elements anticatalanistes en el seu programa electoral, però a partir de 1978, ja la UCD i els mitjans de comunicació més pròxims a aquest partit els convertiran en el seu element unificador intern i de desgast de l’esquerra del País. Segons explica Alexandre Crespo en la seua tesi doctoral (2003: 34),
la divisió no estigué, des del punt de vista sociològic, en la dialèctica esquerra-dreta, sinó, més aviat, en funció dels orígens social i de la tradició política-cultural de cadascú dels individus. El nou nacionalisme fusterià arrelà, predominantment, entre les noves generacions d’universitaris progressistes procedents de zones rurals valencianoparlants, de bona posició social i familiarment d’adscripció ideològica conservadora. Pel que fa a l’anticatalanisme, aquest tingué un component de populisme interclassista i es manifestà, majoritàriament, entre sectors socials de mitjà o baix índex intel·lectual de la ciutat i l’Horta de València.
La constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, el 4 d’agost de 1977, rebé un suport enorme amb la històrica manifestació d’octubre del mateix any, amb més de cinc-centes mil persones pel carrer de la capital –o això es diu– exigint el restabliment dels drets dels valencians com a poble. La multitudinària manifestació representà el punt més àlgid de les reivindicacions valencianistes però també ajudà a despertar la dreta. La consciència valencianista creixia a un ritme desconegut, animada pels nous temps de llibertats. Mig milió de persones demanant l’Autonomia i un Estatut digne per als valencians era massa gent per a una dreta que començà a moure la seua maquinària al voltant d’una ideologia-moviment capitanejat per grups retardataris, nostàlgics i ultradretans que veien agressions en el procés de democratització del país. L’anticatalanisme es féu fort en les diputacions provincials i els ajuntaments de les capitals de província, en partits postfranquistes com Alianza Popular i, posteriorment, ja amb la derrota electoral minant els seus peus, en la UCD, un partit fins aleshores dividit que s’unificà al voltant del conflicte fictici contra el moviment cultural valencianista (per a ells, catalanista) personificat en la política pels partits d’esquerra.
És aleshores quan cobren protagonisme personatges com Abril Martorell, Emilio Attard o Manuel Broseta. Mesos després, a l’abril ja de 1978, es constitueix el Consell preautonòmic com a òrgan de govern provisional. Un ens consensuat i amb la representació repartida segons el percentatge de vots obtinguts en les primeres eleccions. La presidència recaigué en el socialista Josep Lluís Albiñana. Les intencions teòriques manifestades per tots els partits polítics a través del consens autonòmic (obtenir la màxima autonomia per als valencians i per la via més ràpida) queden en un no-res en la pràctica, perquè les diputacions controlades pels poders conservadors afins al règim anterior es negaren a transferir funcions al Consell i obstaculitzaren els seus treballs mitjançant el bloqueig econòmic. Quan se solucionà la problemàtica amb la celebració d’eleccions locals, la situació era ja ben diferent, sotmesa a paràmetres polítics i socials irreversibles. És llavors quan s’allunyen totalment les decisions electorals de la ciutadania i la conformació del govern valencià. Malgrat tot, l’hegemonia de les forces polítiques d’esquerra seguí vigent com a resultat de les primeres eleccions generals i municipals celebrades en 1979. PSOE-PSPV i PCE sumaren entre ambdues formacions 15 escons (13 i 2 respectivament), mentre que la UCD, amb tota l’ofensiva espanyolista al darrere sols pogué igualar els resultats socialistes. Tanmateix, la formació de centre-dreta aconseguí adjudicar-se l’important control sobre les diputacions d’Alacant i Castelló, que acabarien reportant-li un poder clau en els següents mesos, bloquejant políticament el Consell del País Valencià, en impedint-li desenvolupar les seues escasses competències. El funcionament del Consell estigué durant uns quants mesos en situació de bloqueig per diferents aspectes de la vida política i social, tant valenciana com espanyola. El govern central no transferí les competències pactades a l’ens autonòmic fins al juny de 1979, quasi un any després del que es preveia, en matèries com turisme, agricultura o urbanisme. Tanmateix els recursos del Consell, en l’àmbit econòmic, eren molt limitats. Un exemple significatiu és que les diputacions provincials comptaven amb més de set mil milions de pressupost anual, mentre que el Consell no superava els cent dotze milions. El Consell també hagué de recórrer a la legislació per obligar les diputacions a fer la transferència de competències.
Abans dels comicis electorals, l’ofensiva popular de l’esquerra contra el règim franquista no tenia precedents. Les contínues accions del moviment en forma de vagues, protestes o assemblees foren ràpidament secundades per les reivindicacions sociopolítiques que demanaven majors llibertats i drets, i posaven de manifest que la societat no permetia de cap manera la continuïtat del franquisme. El nomenament de Suárez, la Llei per a la Reforma Política i el referèndum acceleraren el procés en favor de la via reformista. Igual que havien fet altres comunitats autonòmiques «no històriques» per accedir a la via ràpida de l’autonomia –com s’ha dit–, al País Valencià també s’inicià el procés d’adhesions de les administracions locals. El 88% dels ajuntaments alacantins, el 93% dels castellonencs i el 99% dels valencians mostraren el seu suport a la iniciativa del Consell presidit per Josep Lluís Albiñana. Cercaven aconseguir, com s’havia aprovat al Consell del País Valencià del 25 d’abril de 1979, el major grau d’autonomia possible per al poble valencià. Signaren ràpidament la proposta les ciutats grans governades per l’esquerra, mentre que les ciutats mitjanes i els municipis menys poblats amb administracions governades per les forces de dreta es mostraren poc proclius i sols s’incorporaren a la iniciativa quan ja es trobava força avançada. El procediment va finalitzar al mes d’octubre de 1979, dins del termini legalment fixat, d’una manera semblant a com havia ocorregut també a Andalusia i Canàries. Albiñana presentà els documents per accedir a l’Autonomia per l’article 151 el 17 de desembre en el Ministeri de l’Interior, però la UCD argumentà que no s’especificava la via d’accés i cancel·là el procediment proposat. La conseqüència primera fou la dimissió del president del Consell i la retirada dels socialistes d’aquest organisme. La por monopolitzà un camí autonòmic que acabà a les mans de Madrid, finalitzant el «café per a tots» per donar pas a una via lenta que afectà el País Valencià. La manca de consideració de «comunitat històrica» alentia els passos.
La modificació de la llei sobre la composició de l’ens autonòmic permet que la majoria