La veu del Regne. 600 anys de la Generalitat Valenciana. AAVV

difícils, no sols de repressió sinó també de provincialització i despersonalització, identificaren els problemes i les llacunes de l’experiència històrica valenciana, alhora que formulaven propostes de futur. La història, combinada amb la voluntat política, amb la decisió de futur.

      En aquest mateix sentit, tot i tractar-se el congrés que avui inaugurem d’un congrés d’història –una història que arriba fins avui mateix, ja que algunes de les ponències analitzaran els últims anys de govern autonòmic, i fins i tot la presència de la Generalitat i la història valenciana en els llibres de text–, la perspectiva no és historicista. En el discurs d’obertura de curs a l’Institut de París on exercia com a professor, al començament dels anys trenta del segle XX, Pierre Vilar explicava als alumnes que l’objectiu de la història no consisteix tant a acumular coneixements, i menys encara dates i noms, sinó a «ensenyar a pensar davant els problemes més greus del món». O, com diria trenta anys més tard Joan Reglà, aleshores catedràtic d’història moderna a la Universitat de València, a «comprendre el món». Un dels problemes d’avui és el de l’organització política de l’Estat i la redistribució dels recursos financers, com mostren l’agenda del Consell de la Generalitat Valenciana i la preocupació de totes les forces polítiques i, en general, de tota la societat valenciana pel finançament. La història no ho resoldrà, això. Però ajuda a com-prendre-ho, a comprendre com hem arribat fins ací. Espanya s’ha construït d’una determinada manera des del segle XVIII, fortament centralitzada i vertical, del centre sobre, o contra, les perifèries. Però podria haver-ho fet d’una altra manera, com ho intentaren les dues experiències republicanes amb què ha comptat, al segle XIX i al segle XX, com ho intenta des de fa quasi quaranta anys l’actual Estat de les autonomies o fins i tot com aspiren a aprofundir-hi alguns, desenvolupant el seu caràcter federal, enfront de les pulsions recentralitzadores d’altres, que pretenen revertir tot el procés i tornar als vells i bons temps en què tot es decidia a Madrid. Avui, que ens preocupen problemes tan apressants com, a escala mundial, l’aprofundiment en la democràcia i en la inclusivitat dels sistemes polítics, per fer front a l’increment de les desigualtats i la marginació dels més desfavorits, o, en l’àmbit espanyol, la consolidació d’una forma d’Estat més descentralitzada, més plural, més pròxima a la ciutadania, el millor coneixement del que van ser institucions com la Generalitat i la tradició legal i política durant els segles de règim foral pot ser d’un gran interès no sols per a la recuperació de la història valenciana, sinó també per a situar en perspectiva i contribuir a l’enfortiment i millora del sistema polític i institucional dels valencians, del qual depenen, al capdavall el seu benestar material i el seu desenvolupament social i cultural.

XIMO PUIG President de la Generalitat Valenciana

      El gran historiador Josep Fontana, investit doctor honoris causa per la Universitat de València en aquest mateix paranimf, acostumava a explicar que «La Història és una ciència que ens permet conéixer el passat, comprendre més adequadament el present, i tindre millors instruments per a tractar de conformar el futur».

      Avui s’obri un congrés que examinarà la llarga història de la Generalitat Valenciana, ara que es compleixen sis-cents anys de la seua constitució.

      Vull felicitar la Universitat de València, tant en la persona de la seua rectora, la doctora Mestre, com en la del president del congrés, doctor Furió, per aquesta magna iniciativa acadèmica, tan necessària i de tanta qualitat. Estic convençut que els organitzadors tenen l’ambició i el sentit historiogràfic que expressava el professor Fontana.

      La nostra realitat, individual i col·lectiva, està indestriablement vinculada a la nostra història, tant a la més recent com a la més llunyana, i això és especialment important en un poble com el valencià, que es configura com a singular gràcies al fet que, des del seu naixement, té una particular realitat legal, institucional i política.

      Les institucions d’autogovern de l’antic regne de València van contribuir decisivament a crear una identitat pròpia del poble valencià; però la societat valenciana, com totes les societats del món, mai no ha sigut uniforme, i la seua veu no ha estat sempre única ni ha sigut absolutament harmònica. El fet que el congrés celebre diferents sessions a València, Morella i Alacant reflecteix que avui la realitat valenciana és tan complexa i diversa que seria impossible perfilar-la amb unes poques característiques uniformitzadores.

      Nosaltres, els valencians i les valencianes d’avui, som el resultat d’una llarga convivència cívica i d’una política en comú que ens ha configurat al voltant d’institucions d’autogovern com les Corts, la Generalitat i el dret foral.

      El congrés s’emmarca en la commemoració dels primers siscents anys de la Generalitat, i el seu encertat títol emfatitza la seua condició de veu del regne. Una veu plural, que és el resultat d’un acord entre estaments diferents, amb interessos sovint contraposats. Malauradament, però, la seua activitat es va veure interrompuda per la força de les armes i el dret de conquesta.

      El seu valor simbòlic i referencial, però, va ser reivindicat quan va deixar d’exercir les seues funcions. Tant entre els il·lustrats del segle XVIII, com entre els romàntics del segle XIX o els impulsors de la Renaixença i del primer valencianisme. Sense aquesta perseverança no hauria sigut possible recuperar l’autogovern ni dotar-lo de la significació col·lectiva que ha tingut en les últimes dècades.

      En els darrers quaranta-dos anys ha tornat a ser la principal institució pròpia i la veu plural i diversa del poble valencià. L’autogovern i la voluntat de representació col·lectiva és l’element de continuïtat amb l’antiga Generalitat. Però l’actual no segueix les formes i els costums forals, sinó que es fonamenta en principis, valors i procediments propis d’una democràcia inclusiva, participativa i avançada com la nostra. Gràcies a això, la paraula i el sentit de la Generalitat transcendeix els historiadors, i forma part de la vida diària dels més de cinc milions de persones que formen part de la Comunitat Valenciana actual.

      Aquests dies hi intervindran persones de gran prestigi intel·lectual i acadèmic. Moltes van ser, de fet, protagonistes de la recuperació de l’autogovern i ens parlaran, de primera mà, d’uns anys convulsos i apassionants, de les dificultats que va trobar la reinstauració de la Generalitat; seran la connexió més tangible entre el passat històric i la realitat present. De fet, estic segur que hi posaran en relleu la vinculació de la Generalitat a una realitat sempre viva i canviant. Totes aquestes aportacions ens han d’ajudar a entendre el que va significar la Generalitat durant segles.

      Comencem, per tant, el congrés sent coneixedors que històricament al poble valencià sempre li ha anat millor amb canvis constants, tranquils i estables i, de vegades, ha patit molt intensament quan ha viscut regressions que buscaven tornar al passat, o quan s’ha vist immers en processos que han desestructurat la societat. Per això és tan important aquest congrés, perquè a nosaltres també ens és d’aplicació que conéixer la història és fonamental per no repetir els errors del passat.

      Amiga rectora, professora Mestre, necessitem el vostre treball per a continuar formant la nostra joventut, necessitem que continueu investigant perquè necessitem la immensa potència que teniu per a generar cultura. Sabeu que compteu amb la societat valenciana i que, per descomptat, teniu obertes les portes de la seua Generalitat.

      València

      21 d’octubre de 2018