Sense entrar en matisos, podem afirmar que hi ha un assaig més prototípic i recognoscible, aquell que va inaugurar Michel de Montaigne i que, a casa nostra, ha representat per damunt de tot Joan Fuster. Un assaig lliure en la forma i en l’extensió, heterogeni pel que fa als temes i als punts de vista, però coherent a l’hora d’oferir una visió personal i subjectiva del món que ens envolta, sense renunciar a la possibilitat d’incidir-hi. A partir d’ací, trobarem unes altres formes d’assaig no tan prototípiques (l’article d’opinió, l’aforisme, les memòries...) fins arribar, per fi, a la frontera.
Precisament per tal de fer aquest camí amb més clarícia recordarem la noció de «camp literari» proposada per Pierre Bourdieu (1991, 1992). El camp literari és l’espai que socialment determina què és acceptat o rebutjat com a literatura. Els elements constitutius i condicionals de què parlàvem abans seran, en primera instància, els que possibilitaran l’entrada d’un text determinat al camp literari. Entre aquests últims jugarà un paper fonamental la recepció –la sanció– crítica i acadèmica. Així, si atenem a enquestes i històries de la literatura, una obra com Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora, ha estat considerada en l’àmbit de l’assaig com una de les aportacions importants de les dècades centrals del segle XX. Vol dir això que aquest llibre és assaig? Vol dir que és literatura? Sí i no. Des d’una perspectiva teòrica cal conjugar diversos factors per a donar una resposta satisfactòria, però una cosa està clara: la selecció crítica ha fet que entre al camp literari i és des d’aquesta posició que l’haurem de jutjar. Ara bé, segons com el llegim a hores d’ara, i com renovem aquesta sanció crítica, potser arribem a la conclusió que seria més adequat situar-lo en el «camp filosòfic», ni que siga en la zona fronterera amb el literari. De la mateixa manera, nombroses obres monogràfiques sobre art, política, llengua, literatura o religió no són, al nostre entendre, obres literàries, sinó treballs de divulgació que cal ubicar en el «camp acadèmic». Si a aquestes reflexions sumem l’etiqueta de «no-ficció», d’escàs rendiment per a la investigació, però usada a tota hora en llibreries i mitjans de comunicació en oposició a tot allò que és narrativa, ens adonarem que les entrades en el camp literari responen a factors ben diversos i sovint controvertits.
Siga com siga, al llarg del llibre tindrem molt en compte les fonts crítiques i de classificació (enquestes, premis, col·leccions, manuals d’història de la literatura, etc.) que proporcionen una pauta d’«entrada» al camp literari, al marge de l’opinió personal que cadascú en puga tindre. Les obres que en aquestes fonts figuren com a assaig (o etiquetes afins com literatura d’idees, memòries, etc.) tindran un protagonisme notable en la nostra ullada històrica al gènere. Això explicarà la preeminència d’uns determinats llibres en detriment d’altres, alhora que ens permetrà constatar, més enllà de les categories aplicades en cada cas concret, l’existència de dues classes d’assaig, una classificació que resulta d’allò més útil per a oferir una visió completa i assequible del gènere.
La primera classe d’assaig es podria anomenar divulgativa, ja que hi predomina el tractament in extenso d’un tema concret, sense que això implique renunciar a l’enunciació subjectiva ni a l’enfocament parcial de la qüestió abordada, com tampoc, per descomptat, a la voluntat d’estil. En certa manera, aquesta classe d’assaig tradueix, en clau literària, allò que es podria expressar en termes científics o acadèmics. Pensem, per exemple, en El descrèdit de la realitat, Nosaltres, els valencians o Literatura catalana contemporà nia, entre altres títols de Fuster. Pensem, també, en obres de Jaume Vicens Vives, Alexandre Plana o Maria Aurèlia Capmany, situades en els límits amb el discurs històric, crític o polític.
La segona classe d’assaig, molt més subjectiva, es podria anomenar deliberativa, atés que el protagonisme recau en la pròpia reflexió de l’autor, en la seua individualitat perplexa, més que no en l’objecte sobre el qual reflexiona. El dietari, amb exemples transparents i clàssics com El quadern gris, de Josep Pla o el Diari, 19521960 de Joan Fuster, representa una de les formes paradigmàtiques de l’assaig deliberatiu.
Aquesta distinció, simple i molt general, no és privativa de l’assaig en llengua catalana, i són uns quants els estudis –sobretot francesos– que arriben a una solució semblant (Glaudes i Louette 1993; Baar i Liemans 1999). Si ho plantegem en uns termes més planers –col·loquials fins i tot–, podríem dir que hi ha un assaig que va cap a fora, i se centra en la matèria objecte de discussió, mentre que hi ha un assaig que va cap a dins, i cedeix el protagonisme a l’individu subjecte de la reflexió.
La il·lustració de la pàgina següent ens servirà per a sintetitzar tot el que hem exposat fins ara. El requadre principal representa simbòlicament el camp literari, amb les fronteres amb el camp periodístic (més prop de la narrativa) i el camp acadèmic (més prop de l’assaig). Si prenem de Pierre Bourdieu (1992) aquesta mena de topografia, devem a Genette la divisió del quadre en quatre gèneres: la narrativa i el teatre ocupen la franja superior, perquè se situen sota el paraigua convencional de la ficció; l’assaig i la poesia ocupen la franja inferior, que correspon a la dicció. Al seu torn, la narrativa, el teatre i la poesia estan envoltats d’una línia més gruixuda, atés el seu caràcter constitutiu com a gènere literari, mentre que l’assaig està envoltat per una línia més fina, que revela el seu caràcter condicional.
Tornant a Bourdieu (1992: 214), establim dos pols atenent a la producció editorial: la narrativa representa la gran producció, aquella que, en un sistema capitalista, permet produir llibres de manera industrial, seguint economies d’escala i obtenint rendiments econòmics importants; el pol de producció restringida, representat paradigmàticament per la poesia, es relaciona amb aquella part del món editorial que no permet l’obtenció de rendes elevades ni grans volums de producció, però que, precisament per això, sovint proporciona un capital simbòlic –un reconeixement social–més alt, de major prestigi cultural.
Síntesi de la posició de l’assaig i dels seus subgèneres en relació amb els principals paràmetres establits.
L’assaig i el teatre, en funció de les circumstàncies, se situen més prop o més lluny d’aquests pols, però és innegable que l’assaig acostuma a trobar-se en l’àmbit de la producció restringida. Dins del requadre de l’assaig, hem establit també una gradació entre l’assaig divulgatiu i l’assaig deliberatiu. El primer sol acostar-se al pol de gran producció i, com veurem més avant, és el que desperta major interés en el món editorial. En els límits amb el camp periodístic, està representat per l’article d’opinió; en la vora de la narrativa, per les memòries; prop del camp acadèmic, trobem el que podríem anomenar tractat –tot esperant potser de trobar una etiqueta millor–, la forma més representativa de l’assaig divulgatiu, aquella que aborda un tema més o menys monogràfic amb voluntat d’estil i esperit subjectiu però sense rendir-se a la divagació personal ni a una llibertat formal absoluta. L’assaig deliberatiu s’acosta més al pol de producció restringida. El dietari es presenta com un dels gèneres més característics, encara que sovint s’incline cap a formes narratives; en canvi, el diccionari i altres formes d’assaig diguem-ne lliure emergeixen com a paradigma del gènere com el va practicar Montaigne. En darrer lloc, prop de la poesia, podem identificar els aforismes, un altre dels gèneres assagístics per excel·lència. Cal dir que, entre claudàtors, hem assenyalat altres formes, no tan prototípiques, que comentarem breument en els pròxims capítols.
3. UN EXEMPLE D’ANÀLISI: NOSALTRES, ELS VALENCIANS
A continuació volem mostrar, succintament, com aplicar els paràmetres descrits anteriorment a una obra concreta. Per a això, acceptarem la translació de la retòrica clàssica a l’assaig, d’acord amb l’esquema que proposa Elena Arenas (1997) i altres aportacions que ja hem esmentat.
Sense cap mena de dubte, la «Introducció» fa la funció d’exordi (presentar el tema i predisposar favorablement el lector) i es correspon amb allò que Genette (1987: 185) classificaria com a prefaci autorial autèntic