.

“ergodicitat” i “tecnotext” respectivament per a caracteritzar i definir el text literari digital.

El terme “ergodicitat” (“nontrivial effort is required to allow the reader to traverse the text. If ergodic literature is to make a sense as a concept, there must also be nonergodic literature, where the effort to traverse the text is trivial, with no extranoematic responsibilities placed on the reader except (for example) eye movement and the periodic or arbitrary turning of pages²¹”) fa referència a una característica que podem trobar a qualsevol tipus de textos, siguen digitals o no i, en canvi, la definició de Hayles de “tecnotext” implica plenament les potencialitats del mitjà digital, perquè demana una mirada específica per a aquest tipus de literatura totalment amerada de les possibilitats del mitjà on es desenvolupa: el mitjà electrònic. En la literatura digital la forma i el contingut s’influeixen mutuament. Giovanna Di Rosario a Electronic poetry: understanding poetry in the digital environment²² compara ambdós enfocaments sobre el text literari digital i arriba a la conclusió que:

It can be argued that Aarseth’s typology of media position offers us a richer map than Hayles’s thematic schema of materiality, but for the purpose of this study the specificity of the medium appears to be one of the main points in order to understand how and if poetry is being modified by the “new” medium. Moreover, while Aarseth’s typology provides also blank gaps that have to be filled in –a potential text that does not exist yet– the typology I will propose in this thesis takes into consideration only the existing different forms of electronic poetry. In order to do that I will consider the specificity of the digital medium and see if and how those characteristics mark the electronic poems.²³

      Di Rosario té en compte, també, el punt de vista de teòrics com Philippe Bootz (“Digital Poetry: From Cybertext to Programmed Forms”: 2006) o Noah Wardip-Fruin (“Understanding Digital Literature”: 2005) els quals consideren que no es pot fer una anàlisi completa de la literatura digital sense tenir en compte el llenguatge de programació, és a dir, allò que hi ha darrere del text literari digital o, dit en altres paraules, quin és l’algoritme i com es comporta el codi que el sosté. El fet de tenir en compte el codi en les obres digitals és una reflexió crítica que està estretament relacionada amb la poesia generativa o creada per l’ordinador, amb una llarga tradició lligada a alguns aspectes dels moviments literaris i artístics de les avantguardes, com el Dadaisme o algunes pràctiques d’escriptura dels surrealistes. Tanmateix, Di Rosario considera que l’objectiu de l’anàlisi de textos no ha de ser altre que el de fer més llegidors els textos analitzats i, per a això, no és absolutament necessari entrar en l’anàlisi del procés de creació del poema des del punt de vista del codi.

Giovanna Di Rosario elabora una categorització del poema digital atenent al mitjà i, alhora, a la seua caracterització pel que fa a la forma i al contingut. Analitza 35 poemes digitals des d’aquesta perspectiva i, a més, hi inclou aspectes descriptius referents als autors dels poemes. La magnífica anàlisi de Di Rosario, però, mai perd de vista la poeticitat dels textos que presenta i ens els fa arribar amb un evident tarannà didàctic en el qual la llegibilitat dels poemes electrònics ocupa un lloc central, fonamental. Electronic poetry: understanding poetry in the digital environment²⁴ és, sens dubte, un text de referència per a l’estudi de la poesia digital.

Com es pot veure, l’acostament al fenomen literari en l’entorn digital és complex i divers. Amb un evident afany didàctic Laura Borràs, (Textualidades electrónicas, Borràs: 2005)²⁵, elabora un molt pràctic alhora que rigorosíssim compendi crític de l’aparat conceptual relacionat amb les textualitats electròniques, des de les definicions del terme hipertext, concepte que es considera la clau de volta de la teoria literària relacionada amb la literatura i l’entorn digital, fins a la categorització dels gèneres literaris digitals. Des de la definició d’hipertext com a “escritura no secuencial” (encunyada per Nelson l’any 1965) Borràs enumera vinti-cinc definicions o caracteritzacions diferents d’aquest terme, fet que testimonia la complexitat intrínseca de l’esmentat fenomen. Aquesta complexitat fa que no puguem referir-nos al terme hipertext de manera unívoca, sinó que és un concepte que abasta quatre dimensions d’una realitat amb punts de contacte:

      Así, el hipertexto es, al mismo tiempo:

      • Un modelo teórico: una propuesta de organizar la información para que se pueda leer siguiendo relaciones asociativas y no sólo secuenciales.

      • Una abstracción: define de una manera ideal en la cual toda la cultura escrita producida por la humanidad podría estar al alcance de los usuarios en un universo telemático, el ciberespacio.

      • Un tipo de programas informáticos que sirven para crear documentos digitales susceptibles de ser leídos por la vía de las relaciones asociativas.

• Los documentos digitales resultantes²⁶.

Si el terme hipertext que, a priori, és el més usat i conegut en relacionar entorn digital i literatura presenta aquesta varietat de definicions i conceptes, no resulta menys complexa la caracterització i la designació general de les textualitats generades al si de l’entorn digital. Laura Borràs exposa, en un utilíssim estat de la qüestió totalment vàlid a dia de hui²⁷, els diferents noms emprats al llarg d’aquests anys per a la literatura creada per a un entorn electrònic o digital. N’hi cita onze, de termes, diferents tots, fonamentats, justificats i usats en diverses publicacions especialitzades, més o menys controvertits, encertats o exitosos, segons el cas: literatura/textualitat digital, literatura/textualitat electrónica, literatura hipertextual, hiperliteratura, ciberliteratura (i, en conseqüència, cibertext, sent aquesta una de les definicions que més indueix a la confusió “en la medida en que [...] la cibertextualidad ha sido definida como ‘a perspective in all texts’, eso es, una perspectiva que tiene en consideración y explota la funcionalidad de todo tipo de textos, lo cual significa que la cibertextualidad no debe ser aplicada sólo a los textos digitales, sino a todas las posibilidades textuales²⁸”), literatura hipertextual, hiperliteratura, literatura ergòdica, literatrònica, multicourse literature, blended genre i web texts. Per a les variades manifestacions concretes i diferenciades de la literatura digital (allò que tradicionalment anomenaríem els gèneres literaris) els termes ficció hipertextual, ficció interactiva, ciberdrama i hiperdrama semblen respectar la classificació tradicional dels gèneres narratiu i dramàtic, respectivament. Tanmateix, pel que fa a la poesia, la quantitat de noms es multiplica i, tot fent referència als termes recollits per Jorge Luiz Antonio, Alain Vuillemin i Espen Aarseth, Borràs hi recull quaranta-vuit noms diferents:

Jorge Luiz Antonio presentó un exhaustivo resumen en Slope: Cin(E)Poetry, Click poetry, Computer poem, Cyberpoetry, Cybervisual, Diagram-poem, Digital Clip-poem, Digital poetry, Electric word, Electronic poetry or e-poetry, Holopoetry, Hypermedia poetry, Hypertextual poetry, Infopoetry, Internet poetry, Interpoetry or hypermedia interactive poetry, Intersign poetry, Network hypermedia, New media poetry, New visual poetry, Palm poetry, Permutational poem, Pixel poetry or pixel poetics, Poem-on-computer, Poetechnic or digital poetics, Text-generating software, 3D transpoetic, Vieopoetry, Videotext, Virtual poetry or vpoem cuya última versión es consultable en la sala de lectura de Hermeneia. También Alain Vuillemin ha recogido términos para referirse a esta realidad como: poesía latente, virtual, inmaterial, digital, interactiva, informática, electrónica, mediática, pan-mediática, hipermediática, multimedia, hipermedia, o la web-arte, la web-poesía, la web-creación, la e-poesía, la clic-poesía, o la ciberpoesía. Y Espen Aarseth por su parte