econòmica i social que hem experimentat i que en aquest mateix Paranimf foren anomenades «obra teatral de moralitat» pel professor Paul de Grauwe, actualment a la London School of Economics, en l’acte de la seua investidura com a doctor honoris causa.
Així mateix, la doctora Sassen assenyala que la immigració «constitueix un àmbit estratègic per indagar al voltant dels límits del nou ordre mundial», atès que «propicia la renacionalització de la política i del concepte de la importància del control sobirà sobre les fronteres i que es troba imbricada en una dinàmica de transnacionalització dels espais econòmics i de les legislacions sobre drets humans».
Aquestes reflexions són de plena actualitat en el marc de la crisi humanitària de les persones refugiades que està vivint l’Europa contemporània.
En un marc post-keynessià i post-westfalià, cal emfatitzar les dificultats de les institucions supranacionals per garantir la protecció efectiva de la població civil i del patrimoni de la humanitat, així com per donar una resposta efectiva als fluxos migratoris derivats tant dels conflictes bèl·lics com de les desigualtats econòmiques.
L’obligació de la ciència en general, i en aquest cas de les ciències socials, econòmiques i jurídiques, és contribuir a explicar les causes d’aquestes dinàmiques i buscar-ne solucions. L’obligació de les institucions compromeses amb la seua societat, com és la Universitat de València, és oferir espais de diàleg i intercanvi d’opinions, espais de debat i també espais d’acords per a construir el futur. Un futur que volem millor. Un futur per a una societat més justa i democràtica, més avançada, més solidària.
La raó dels Jurats de la ciutat per fundar aquesta Universitat en el segle XV fou el somni del progrés de la societat. Un somni que compartim i reafirmem any rere any en cada acte d’obertura acadèmica i hui, especialment, en aquest solemne acte d’investidura de doctors honoris causa que hem compartit.
Moltes gràcies.
BIOBIBLIOGRAFIA DEL DOCTOR
JOSEP MASSOT I MUNTANER
PETITA HISTÒRIA PERSONAL
per J. Massot i Muntaner
Voldria començar agraint a les meves estimadíssimes amigues Lluïsa i Carme i al meu estimadíssim amic Vicent el gran regal que m’han fet, ocupant-se de la meva vida i la meva obra i, en el cas de la Carme i en Vicent, venint expressament de València per fer-se presents en aquest acte, atès que els era totalment impossible de ser, com haurien desitjat, al Palau de la Música el 13 del mes vinent. Ara fa uns quants anys, el 28 de febrer de 2008, quan em va tocar agrair un ampli dossier que m’havia dedicat la revista mallorquina Lluc amb data de setembre-octubre de l’any anterior, vaig recordar les paraules de saviesa oriental que conté el llibre bíblic anomenat Eclesiàstic:
Si et fas un amic, fes-te’l en la prova, no corris massa a confiar-t’hi. Perquè hi ha l’amic de conveniència, que no et serà fidel el dia de l’adversitat. En la prosperitat serà com tu mateix, es franquejarà amb els de casa teva; però, si ets humiliat, es girarà contra tu i evitarà la teva presència. Allunya’t dels enemics i guarda’t dels amics. Un amic fidel és un refugi poderós: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu, és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida; els qui temen el Senyor el trobaran. El qui tem el Senyor manté la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic (Ecl 6, 6-12).1
Com deia també aquell dia, jo sempre he tingut la sort de tenir pertot arreu molts i excel·lents amics fidels, i tot el que representa l’acte d’avui n’és una demostració palpable. He tingut un munt d’amics i d’amigues en el jurat que atorga el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. He tingut molts altres amics –en algun cas desconeguts– que han volgut fer-se ressò d’aquest premi als mitjans de comunicació social, no solament a la premsa, a la ràdio i a la televisió, sinó també als blogs digitals, al Twitter i a Facebook, i no cal dir que aquestes darreres setmanes m’ha caigut a sobre una autèntica allau de trucades, de cartes, de correus electrònics i de missatges de mòbil que arribaven des de Bolívia, des de Mèxic, des dels Estats Units, des de Rússia, des de França, des d’Itàlia, des d’Holanda, des de Suïssa, des d’Alemanya, des de les Espanyes profundes i de tot arreu dels Països Catalans.
Com ja vaig manifestar, amb plena convicció, al primer moment que es va donar a conèixer la notícia de la concessió d’aquest premi, que alguns qualifiquen de «premi dels premis» i que fins i tot les autoritats consideren superior als guardons atorgats per institucions oficials, crec fermament que hi ha moltes altres persones que se’l mereixen més que jo. Em sembla incomprensible, per assenyalar només algun nom, que a hores d’ara no l’hagin rebut lingüistes com Germà Colón o com Joan Veny, o historiadors com Josep Fontana. En tot cas, em correspon d’acceptar amb humilitat la decisió del jurat i agrair-li la generositat amb què ha qualificat la meva trajectòria vital, iniciada a Mallorca ara fa setanta anys, que des de petit m’ha dut al que Llorenç Riber en deia «la ciutat dels llibres» i a sentir un amor per la nostra llengua i per totes les seves manifestacions que en bona part em venia de la lectura assídua del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de mossèn Antoni M. Alcover, del qual el meu pare era un admirador entusiasta.
En un país ofegat per la dictadura franquista, vaig néixer en una família amant de la literatura i de la història, amb una casa plena de llibres, de revistes antigues i de fullets, entre els quals no mancaven fulls volanders i opuscles de propaganda política d’un catalanisme abrandat, que el meu pare havia arreplegat durant els llargs anys que va passar a Barcelona, on va estudiar el batxillerat i la carrera de medicina i on va passar la guerra civil. D’altra banda, els meus oncles Marià i Mercè havien acollit a casa seva, més o menys coincidint amb el casament dels meus pares i amb el meu naixement, una tertúlia poètica i musical, que conservava el foc sagrat de la llengua que alguns haurien volgut fer desaparèixer i que acollia els escriptors del Principat i del País Valencià que passaven per Mallorca. I encara el meu besavi i el meu avi havien estat músics coneguts i el meu avi havia recollit una important col·lecció de cançons populars de totes les Illes Balears. Per tot això, des de menut vaig conèixer –a casa meva, a casa dels meus oncles o a casa de Guillem Colom, íntim amic de la meva família– les grans patums de la literatura mallorquina del moment i els escriptors més joves que tot just començaven i que necessitaven un lloc d’aixopluc.2
Quan vaig anar a estudiar filologia romànica a Barcelona, doncs, no partia de zero, sinó que tenia ben clares les meves opcions cíviques i lingüístiques, encara que topaven frontalment amb la ideologia oficial de l’època i no era fàcil de mantenir-les amb coherència. Vaig tenir la fortuna d’arribar a la Universitat en un moment en què hi havia grans mestres en els terrenys que m’interessaven: Martí de Riquer en la literatura medieval, José Manuel Blecua en la literatura espanyola de totes les èpoques, Joan Petit en la literatura francesa, Antoni M. Badia i Margarit en la lingüística romànica, Joan Bastardas en el llatí medieval, i encara hauria d’afegir-hi algun professor dels anys dels anomenats «estudis comuns», com ara Carlos Seco, que per primera vegada ens va ensenyar història contemporània i ens va fer llegir les obres de Jaume Vicens Vives, decisives per a nosaltres, al costat d’altres lectures clandestines que fèiem d’amagat passant-nos, en petit comitè, llibres com ara la Histoire de l’Espagne de Pierre Vilar –un magnífic historiador amb el qual més endavant vaig mantenir una amistat profunda– o la història de la guerra civil espanyola de Hugh Thomas, que aleshores llegíem en francès i que més endavant vaig conèixer en anglès i en espanyol.
Com tants altres estudiants del meu temps, vaig poder completar la formació rebuda a la Universitat gràcies als Estudis Universitaris Catalans semiclandestins, sostinguts en aquell moment per l’Institut d’Estudis Catalans. Hi vaig seguir cursos de literatura catalana d’un jove Joaquim Molas, amb el qual he continuat sempre amb una relació excel·lent i que considero un dels meus mestres més importants –que ens va transmetre el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer, complementat per Vicens Vives i per Arnold Hauser–,