món acadèmic com a estudiant brillant. No li faltaren propostes, ni, fins i tot, l’ambaixada personal d’un catedràtic, José Manuel Blecua, que se li presentà a l’Abadia de Montserrat tot decidit a replantejar-li les opcions vitals: «Salte, que te necesito», li disparà. Però no, havia triat el seu camí i ja ningú no va poder fer-lo capgirar. La Universitat havia perdut un membre però no la comunitat científica, perquè, com de seguida veurem, la seua aportació a la investigació filològica i històrica està farcida d’estudis que, com dirien els universitaris francesos, és a hores d’ara incontournable, és a dir, que és impossible no tenir en compte.
Ara, si em permeten, farem una analepsi, com diríem en classe de narratologia, per recordar els anys previs a la formació universitària. Josep Massot i Muntaner va nàixer a Palma de Mallorca l’any 1941, al si d’una família íntimament lligada a la vida cultural mallorquina i amiga de la intel·lectualitat més notable. Precisament les relacions familiars amb els filòlegs Francesc de Borja Moll, menorquí establert a Palma, i Manuel Sanchis Guarner, valencià també aleshores resident a l’illa, li van facilitar el contacte amb els estudis sobre la realitat lingüística i cultural pròpies. En aquests anys va demostrar una inusual precocitat investigadora. Cap a l’any 1956 o 1957, quan tenia uns 15 o 16 anys, va ajudar son pare a preparar l’edició d’un recull de cançons populars aplegades pel padrí.
L’any 1958 va entrar a la Universitat de Barcelona per cursar Filosofia i Lletres. El 1960, quan tenia 19 anys, va realitzar un treball de camp sobre la balada i l’any següent, essent encara estudiant, va publicar els dos primers articles en una revista científica «El romancero tradicional español en Mallorca», acceptat per la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 17 (1961) i «Fray Benito Pañelles, obispo de Mallorca», en Analecta Sacra Tarraconensia, 34 (1961). Un any més tard, el de la fi dels estudis universitaris, va tornar a publicar un altre article, «Sobre la poesía tradicional catalana», a la citada Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 18 (1962). El primer article li va permetre establir un interessant intercanvi epistolar amb Ramon Menéndez Pidal, el gran mestre de la filologia espanyola del moment. Alhora es va poder beneficiar del mestratge d’un nucli d’excel·lents i excepcionals professors dins el gris món universitari franquista: Martí de Riquer, Antoni Vilanova, José Manuel Blecua, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardes, Joan Petit, Carlos Seco. Mestratge que compaginava amb el rebut de Ramon Aramon i Serra i Joaquim Molas als cursos de llengua i literatura dels clandestins Estudis Universitaris Catalans. L’erudit Josep M. de Casacuberta, el responsable de l’Editorial Barcino, completa la nòmina de mestres decisius en aquesta etapa d’aprenentatge o formació. Amb aquest bagatge i amb el premi extraordinari de llicenciatura deixava la Universitat l’any 1963, especialitzat en Filologia Romànica (Filosofia i Lletres. Secció Filologia Romànica). L’últim curs (1962-1963) havia ingressat al monestir de Montserrat com a postulant. Ja dins l’orde benedictina, durant l’estiu de 1966 i el primer semestre de 1970 va ampliar els estudis de llengua i cultura alemanyes al monestir de Münsterschwarzach (Francònia) i al Dolmestcher und Sprachen Institut de Munic.
Deixava enrere els anys juvenils de formació i iniciava una llarga, i fructífera, molt fructífera, activitat intel·lectual de ritme frenètic que els anys no han frenat, sinó que més aviat, al contrari, han accelerat. La seua capacitat intel·lectual i laboriositat stakhanovista –si se’m permet la irreverència– no van tardar a ser «recompensats». Tres anys després de l’ingrés era nomenat director de la revista internacional Studia Monastica (1965-1994). L’any 1971 era ordenat sacerdot i poc abans ja havia rebut l’encàrrec de dirigir l’editorial de l’Abadia: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Tenia només 30 anys i se li donava la responsabilitat de redreçar i assentar l’editorial més antiga del món en actiu (des del segle XV, en concret l’any 1499, en què s’hi va imprimir el primer llibre). L’editorial que Josep Massot recull l’any 1971, aquella que havia hagut d’esmerçar tots els grans esforços per sobreviure en el context tan advers de la dictadura franquista, ara en mans del jove director i en una nova etapa democràtica, va rebre una embranzida renovadora que la va transfigurar. El resultat és ben visible: una empresa econòmicament consolidada i culturalment irreprotxable. De fet és ara com ara el centre editor català més important per a les obres d’investigació humanística. Des que Josep Massot se’n va fer càrrec de la direcció fins a l’any actual ha publicat més de 5.000 llibres i només l’any passat l’editorial va superar els 125 nous títols. La quantitat va associada a l’interès científic: és una editorial molt ben classificada en el SPI (Scholarly Publishers Indicators in Humanities and Social Sciences), classificació elaborada pel CSIC d’acord amb l’opinió dels propis investigadors i ben present per tots nosaltres a l’hora de justificar els mèrits davant les instancies ministerials o de la conselleria corresponent.
La gestió editorial s’acompanyava de la direcció de revistes, iniciada l’any 1965, com acabem de veure. Director de Serra d’Or (des de 1994 i membre del consell de redacció des de 1974), Randa (que va fundar l’any 1975) i Llengua & Literatura (que va fundar l’any 1986 i va dirigir fins al 2010, en què es quedà al consell de redacció) i codirector de Catalan Historical Review (des de 2008). A més de membre del consell editor del But - lletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’Els Nostres Clàssics i del consell assessor de diverses revistes catalanes i estrangeres, com ara Catalan Review i Caplletra. Precisament la seua relació esmentada amb la nostra revista, Caplletra, editada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, em permet recordar l’estreta col·laboració que, com a editor, ha mantingut amb les publicacions del nostre IIFV. La revista Caplletra i la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner, amb 60 números i 84 llibres, respectivament, són testimoni del llarg aixopluc editorial que ens ha concedit, però també de l’anònima i impagable ajuda intel·lectual amb què ha revisat des de la primera fins a l’última línia de cada text –contingut inclòs, és clar. I no hi ha, puc assegurar-ho en qualitat de director de la revista durant uns quants anys, cap garantia editorial major que el seu implacable examen.
Que ningú no imagine, però, un intel·lectual reclòs en la biblioteca del monestir ni en la gestió editorial. Seria un error, perquè Josep Massot ha esmerçat un temps inacabable, difícil d’explicar, en la promoció cultural. Podríem afirmar, sense recórrer a cap llicència hiperbòlica, que gairebé tota la xarxa infraestructural dels estudis de llengua i literatura catalanes, a l’interior i a l’estranger, s’han beneficiat de la seua aportació decisiva. Va tenir un paper determinant en el naixement l’any 1978 de la North American Catalan Society, va ser l’ànima i primer president (1987-1990) de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, de la qual després ha sigut vicepresident (1995-2009), i és membre des de la fundació de la Societat Verdaguer. M’he deixat a consciència per al final la seua responsabilitat, una vegada més impagable, en la consolidació de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, nascuda l’any 1970 al Col·loqui d’Amsterdam i constituïda oficialment l’any 1973 a Cambridge, en què Josep Massot va ser-ne elegit secretari, càrrec que va exercir sense interrupció fins a 1993, quan hagué de presentar la renúncia per impossibilitat material de continuar-hi. La seua labor, una vegada més callada, va resultar clau: era l’element catalitzador dels diversos equips que es rellevaven en la direcció i l’editor de les Actes dels col·loquis.
Naturalment les seues provades dots intel·lectuals i gestores no han passat desapercebudes i les entitats culturals més prestigioses li han obert les portes de bat a bat. Només recordaré que des de l’any 1999 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció Històrico-Arqueològica del qual és en l’actualitat president, i que des de l’any 2000 és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és secretari. No cal dir que sempre ha estat disponible per a tot allò que li han demanat des de la seua Mallorca o des de qualsevol de les altres illes germanes i ha acceptat de treballar com a membre de les entitats culturals més importants, entre les quals esmentaré la Societat Arqueològica Lul·liana i l’Institut Menorquí d’Estudis.
He volgut detenir-me, gastant un temps preciós que no em sobra, en l’activitat editorial i cultural perquè m’interessa donar-ne