46. Antoni Simon Tarrés (dir.), Diccionari d’historiografia catalana, dins Llengua & Literatura, 15 (2004), pp. 509-523.
47. De l’Urgell i la Segarra. Obres religioses, crides, jocs, balls, cançons i tocs de campanes recopilades per Josep Güell i Guillaumet, transcripció, edició i estudi a cura de Josep M. Salisi i Clos (Ajuntament de Tàrrega, Natan Estudis, 2005), dins Llengua & Literatura, 18 (2007), pp. 651-653.
48. Epistolari Joan Coromines & Manuel Sanchis Guarner, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, pròleg de Jaume Pérez Montaner (Barcelona, Fundació Pere Coromines, 2006), dins Llengua & Literatura, 18 (2007), pp. 658-661.
49. Diccionari de la traducció catalana, dins Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 52 (2009-2010 [2012]), pp. 541-546.
50. Josep Ferrer i Joan Pujadas (eds.), Epistolari Joan Coromines & Pere Bosch i Gimpera, Pau Vila i Antoni Griera, dins Estudis Romànics, 37 (2015), pp. 537-540.
51. «Les memòries d’un antic monjo de Montserrat», [nota de lectura sobre] Ramon Vila-Abadal, Prop de l’abat Escarré en la resistència antifranquista, dins Serra d’Or, juny 2015, p. 79.
52. Marià Aguiló, Cartes sobre el Renaixement. Materials, a cura de Margalida Tomàs, dins Estudis Romànics, 38 (2016), pp. 402-404.
ESCRITS SELECCIONATS
I. ESCRITS DE JOSEP MASSOT I MUNTANER
a càrrec de Vicent Simbor Roig
Nota prèvia
Entre la colossal producció científica de Josep Massot i Muntaner –més de 1.200 publicacions, recordem-ho, des de llibres fins a ressenyes i pròlegs– hi ha una parcel·la ocupada per la, diguem-ne, temàtica valenciana. Són treballs dedicats a les nostres figures senyeres. Per al present llibre d’homenatge a la seua labor investigadora hem volgut recuperar i agrupar alguns d’aquells treballs seus sobre els autèntics «homenots» valencians: Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Germà Colón, Teodor Llorente, Josep Lluís Bausset i Eliseu Climent. Els lectors –i no sols, és clar, els valencians– podran disposar d’un aplec d’estudis, sempre interessants i profitosos, reunits ací per a una consulta més còmoda. A més, la lectura conjunta permetrà al lector de realitzar un recorregut ben profitós a través de la contribució valenciana a la recuperació de la llengua i de la cultura compartides amb Catalunya i les Illes. No deixa de ser un signe de normalitat que un investigador mallorquí s’encarregue d’estudiar i destacar les aportacions valencianes a l’empresa comuna. He ordenat els treballs per ordre alfabètic dels autors estudiats. I en el cas d’un autor amb més d’un treball, els diversos articles han sigut col·locats internament per ordre cronològic.
Al costat d’aquestes pàgines de temàtica valenciana hem incorporat el llarg estudi sobre la llengua dels mallorquins. L’origen del treball cal buscar-lo molts anys enrere, el 1972, quan es va editar Els mallorquins i la llengua autòctona, un llibre amb un cert paral·lel –sols un cert paral·lel, atès que la composició de les dues obres és diferent– al clàssic La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner. Des d’aleshores el llibre s’ha convertit, com el de Sanchis Guarner, en una obra de lectura continuada i interès mantingut al llarg dels anys. Per això Josep Massot va decidir de revisar-lo en una segona edició augmentada l’any 1985. L’obra ha seguit amb vigoria la seua vida pública fins als nostres dies. I ara, amb motiu d’aquest homenatge, l’autor s’ha decidit fer una reescriptura a fons, fins a elaborar un text nou, i pràcticament original, del primer capítol del llibre, titulat precisament com l’obra en conjunt: «Els mallorquins i la llengua autòctona». Creiem que és un bon company de viatge dels treballs veïns de temàtica valenciana.
VICENT SIMBOR ROIG
Universitat de València
TEMES VALENCIANS
1. JOSEP LLUÍS BAUSSET,
UN HOMENOT VALENCIÀ
L’any passat [2000] es va escaure el norantè aniversari del naixement, a Paiporta (l’Horta), de Josep Lluís Bausset, que des de pocs dies després passà a viure a l’Alcúdia, on és encara avui una institució. Es tracta d’un personatge singular, que el seu gran amic Joan Fuster va qualificar d’home «subterrani», perquè ha estat ficat des de sempre a tot arreu, però sense cap protagonisme i d’una manera amagada i silenciosa.1
El 1921 Bausset, de família amb arrels carlines, va començar el batxillerat a València, a l’Institut Lluís Vives, i el 1927 –després de fer el 1926 un curs preparatori a la Universitat de València– va començar la carrera de Farmàcia a Madrid, on s’afilià a la Federación Universitaria y Escolar (FUE), en la seva època heroica, i on tingué ocasió de conèixer el mític líder dels estudiants Antoni M. Sbert. Llicenciat en Farmàcia el 1931 i mestre i practicant de medicina i cirurgia a partir del 1932, aquell mateix any entrà en contacte amb el Centre d’Actuació Valencianista i s’afilià a l’Agrupació Valencianista Republicana, va fundar a l’Alcúdia l’Agrupació Valencianista La Senyera i hi esdevingué delegat de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana. Encara el 1933 va començar la carrera de Ciències Químiques, en la qual obtingué la llicenciatura el 1936.
El 1936 mateix, Bausset es presentà a oposicions –a Madrid, com calia– per a professor d’Institut, però la revolta dels militars i dels partits de dreta impedí que en fes l’últim exercici, que s’havia de celebrar precisament el 20 de juliol. Després, a proposta del PCE, es féu càrrec, a l’Alcúdia, de l’escola d’analfabets, però el 1937 s’hagué d’incorporar a files i fou destinat a Barcelona, a la Direcció General de Farmàcia. Nomenat tinent farmacèutic, fou destinat a l’Exèrcit de Llevant i passà la guerra a Viver, Sarrión i La Vega, al capdavant d’un dipòsit de medicaments i materials de cura. Fou traslladat a Mora de Rubielos, a Caudiel, a Alcublas i finalment, des de Villar del Arzobispo, va tornar a l’Alcúdia. El 1939, com tants altres excombatents, fou processat per la Comisión Depuradora de Cooperadores de la Rebelión i condemnat a un mes de presó, amb obligació posterior de presentar-se cada diumenge al quarter de la Guàrdia Civil. El 1940 va començar a fer classes particulars en acadèmies privades de València i compartí pensió amb Joan Fuster, amb el qual, com ja hem posat en relleu, féu una amistat que durà tota la vida, fins al punt que Fuster li dedicà un dels sonets del seu llibre Va morir tan bella («A l’hora del record seràs, València, / una ardent mida d’obres i raó…»).
A partir del 1943, Bausset aglutinà a l’Alcúdia un grup de joves i començà a revifar-hi la flama de la llengua, una obsessió que no l’havia d’abandonar mai i que enllaça amb el seu nacionalisme d’abans de la guerra, que l’havia dut a adherir-se a les Normes de Castelló, que van representar una fita en la consciència lingüística del País Valencià. D’altra banda, juntament amb Fuster va crear una tertúlia a València, a la qual s’incorporaren Josep Vañó, Joan Garay, Santiago Ninet, Francesc Ferrer Pastor i d’altres. Amb el temps, hi van participar també els catedràtics de la Universitat de València Manuel Sanchis Guarner, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Emili Giralt i Ernest Lluch.
El 1955 Bausset es va casar a l’Alcúdia amb Matilde Verdú i aviat li nasqueren dues filles (Teresa, 1952, i Matilde, 1964) i un fill (Josep, 1955, més endavant monjo de Montserrat). Es tornà a incorporar al món de l’ensenyament com a professor de ciències i el 1958 fou destinat a l’Institut de Tortosa. El 1961 passà al de Xàtiva i successivament anà a Alzira (1968), a Carlet (1971) i a Carcaixent (1979), on tingué un bon nombre d’alumnes que recorden el seu mestratge i el seu exemple.
Mentrestant va anar eixamplant la seva influència de tipus cívic. Ja el 1953 féu un programa de ràdio en valencià, en una emissora comarcal, prohibit terminantment pel governador civil de València. El 1959 va divulgar