prèvies que registrava en un altre llibre que serviria com a esborrany.8 El 1384-1385 fou nomenat com a escrivà Pasqual Ferrando, en 1395-1386 exercí el càrrec Pere Sanxis, mentre que Guillem Feliu ho va fer en 1386-1387 i 1389-1390, tots prohoms amb una activa participació en els càrrecs municipals.
El registre de les sessions del consell seguia un model establert. Després de la datació de l’entrada, s’indicava on s’havia reunit el consell —en totes les ocasions en el palau de la vila— fent constar explícitament que la seua convocatòria s’havia fet pública mitjançant una crida del pregoner pels llocs habituals de la vila. Com es deia en la primera reunió registrada la llibre de 1384-1385:
Fon aplegat [e ajust]at consell en lo palau comú de la vila [de] Castelló per veu de Ramon de Belsa, saig, trompeta, [crida e] corredor públich de la dita vila, ab so de trompeta segons és acostumat.9
Tot seguit es feia constar la identitat dels assistents, començant, per ordre jeràrquic, pel justícia, els jurats i els consellers. El justícia era un oficial reial, jutge ordinari de la vila, que presidia les deliberacions del consell. En realitat, formava part de la mateixa oligarquia de prohoms que ocupaven, any rere any, de manera rotativa en la pràctica, les principals magistratures municipals.10 Sense anar més lluny, considerant només els llibres que ara editem, Andreu Sala, el justícia de 1384, seria elegit jurat en 1385-1386. Pere Moster, que exerciria com a justícia en 1387, havia estat jurat en 1384-1385. El justícia de 1390, Bernat Hostalers, fins i tot accediria a l’administració reial i seria nomenat batle local en 1404. Els jurats, al seu torn, també pertanyien a aquest estrat superior de prohoms —sobretot notaris i mercaders— i, fins i tot en un curt interval, podien repetir en el càrrec, com feren Bernat Cabeça i Bernat Maurell, jurats en 1386-1387, que tornaren a ser-ho en 1389-1390. Els escrivans tampoc no eren uns simples tècnics, sinó que formaven part d’aquesta oligarquia i ocuparen els oficis majors de la vila: Guillem Feliu havia estat jurat en 1384-1385 i Pasqual Ferrando va ser conseller en 1386-1386, i en 1412, després d’una llarga carrera en la vida política municipal, esdevindria, de manera vitalícia, el nou batle de la vila.11
També en aquest context dels grups que participaven en els càrrecs i el funcionament quotidià del consell, volem subratllar el protagonisme dels notaris locals. No en les seues funcions professionals privades, ni tampoc en l’ofici d’escrivà del consell, sinó en l’àmplia activitat burocràtica però també política del consell. És francament usual que siguen notaris els elegits per a dur a terme les gestions de control econòmic del consell, el jurat-síndic, que porta la caixa i la comptabilitat, però també en les comissions nomenades pel consell per a revisar algun procediment, i en les missatgeries o sindicats per actuar davant altres instàncies, bé siguen oficials reials a València, la mateixa Corona o simplement amb juristes assessors.
Així mateix, cal remarcar un altre aspecte que ens sembla rellevant del funcionament habitual del consell i és el seu caràcter col·lectiu a l’hora tant de prendre decisions com de dur-les a terme i fer-les complir. Els jurats eren habitualment els qui prenien la iniciativa de plantejar les qüestions a resoldre al ple del consell, amb la fórmula «En lo qual consell fon proposat per los dits honrats jurats», i finalitzaven l’exposició demanant que l’assemblea deliberàs i prengués una decisió: «Per ço, dixeren que u notificaven al consell que y acordàs en ço que de bé fos». Tot seguit, després de discussions i de votacions que no queden reflectides en les actes, el consell prenia una decisió i ordenava executar-la amb la fórmula «El consell acordà» o «manà».12 De vegades presentava la proposta un sol jurat, un altre oficial municipal o fins i tot un veí particular, però sempre era el consell la instància que prenia la decisió i n’ordenava el compliment. D’aquesta manera, lluny de ser un òrgan merament consultiu dels jurats, el consell tenia alhora el que podríem dir-ne, amb un inevitable biaix anacrònic, capacitat executiva i legislativa. Executiva perquè els jurats no governaven per ells mateixos, sinó que remetien els afers a la consideració del consell i, en tot cas, quedaven encarregats de fer complir els manaments de l’assemblea de prohoms. Ara bé, això no treia que, en el dia a dia, quan no sorgien qüestions que exigien la convocatòria del consell, fossen els jurats els qui gestionaven els afers públics. De fet, les reunions del consell tenien lloc una trentena de vegades a l’any, menys d’una vegada per setmana, de manera que durant la major part del seu mandat els jurats haurien de resoldre per iniciativa pròpia els afers més quotidians. Ara bé, no deixa de ser significatiu que els albarans, és a dir, les ordres de pagament que rebia el síndic o tresorer del govern municipal, no es fessen per manament dels jurats sinó del consell. Un albarà de 1384-1385 n’era un exemple:
Del consell de la vila de Castelló al honrat en Pere Moster, jurat, síndich e clavari de la universitat de la dita vila, saluts e dilecció. Donats e pagats a·n Lorenç Valentí, vehín de la dita vila, pessador e tenidor del pes de la dita vila, per pessar les farines e blats de aquella, sexanta sous moneda reals de València lo<s> quals li són deguts per la rahó desús dita.13
Al costat d’aquesta dimensió executiva, el consell tenia atribucions per elaborar la normativa que regulava nombrosos aspectes de la vida local, especialment econòmics. Ara bé, l’autoritat municipal no deixava de ser delegada del senyor, en aquest cas el rei, de manera que els establiments i ordenacions que decretava el consell havien de comptar amb l’aprovació del batle local, el representat del poder senyorial en la vila.14 Així, per a validar el text de la disposició normativa, calia que constàs l’aprovació de l’oficial reial sota la fórmula, per exemple: «Ferma d’en Pere de Begues, batle, sau dret de senyor».15
Aquesta activitat legislativa podia arribar a ser tan intensa com per a produir una dotzena d’ordinacions a l’any com succeí en 1384-1385, quan s’aprovaren normes sobre la venda de peix, de cereals i de vi,16 l’abastament de carn,17 la molta de blat,18 l’entrada de ramats en l’horta19 o disposicions moralitzadores i de seguretat com el respecte a les festes religioses,20 la regulació del joc en els espais públics,21 la prohibició d’armes vedades22 i l’expulsió de la vila de persones conflictives.23
En general, en les actes —i en els albarans— del consell es reflecteixen les incidències de la vida pública d’una gran vila que, al darrer quart del segle XIV, tenia una població d’un miler de focs. Es tractava d’una comunitat de trets rurals però amb innegables funcions urbanes, dirigida per un grapat de prohoms on, al costat dels llauradors acomodats, destacaven els notaris i mercaders. Any rere any, en els llibres de consells es reflectia el cicle de la provisió dels principals càrrecs de govern, començant pels mateixos jurats el dia de la Quinquagèsima, quan es triaven també els consellers. En la primera sessió del consell, es nomenava el síndic o clavari —és a dir, el tresorer— i l’escrivà dels jurats o de la vila, que, entre d’altres comeses, tenia la de redactar el mateix llibre de consells. I també, tal com regulaven els Furs, la vespra de sant Miquel era elegit el mostassaf, l’oficial que vetlava per l’aplicació de les normes relatives al mercat i a l’urbanisme,24 i per Nadal tenia lloc l’elecció del justícia,25 en aquests dos casos amb la intervenció del batle reial, que designava l’oficial entre una terna que li presentava el consell.
L’altre gran sector de l’activitat administrativa que es reflectia en les actes era tot allò relacionat amb la fiscalitat i el deute públic municipal. La recaptació dels dos grans imposts, la peita i les cises o imposicions,26 amb totes les incidències relatives a les queixes dels contribuents o als incompliments dels recaptadors, ocupava una bona part dels llibres de consells. Les demandes extraordinàries del senyor de Castelló, el duc de Girona, el futur Joan I, i sobretot les dificultats per a fer front a l’endeutament censalista, ocupaven una part considerable de les deliberacions municipals. En aquest sentit, es donava la circumstància que en 1384-1390 les rendes reials de la vila, en mans del duc de Girona, eren administrades pel consell. El motiu era que la vila havia hagut d’endeutar-se per finançar el seu senyor i, en compensació, se li havien cedit les rendes de la batllia local per poder pagar-ne els interessos.27 Això suposava que la recaptació, la gestió administrativa i la supervisió dels comptes pels oficials reials, exigien