Lítica. Lucia Pietrelli

plenes de metamorfosis.

      El bosc creixia rere la casa i la germana se’l mirava atònita. No li cabia sencer dins dels ulls i aquella desmesura la temptava. Si jo hagués d’establir un únic culpable, no sabria triar entre Gael i aquell bosc atapeït que s’estenia devora nosaltres i ens vetllava, recobrint tot el turó. O potser em decantaria per l’heura, com si la culpa pogués ser d’aquella planta enfiladissa que havia envaït tota la paret de la nostra habitació i que, si la miraves massa fixament, t’asfixiava de verd i et feia perdre les coordenades de les coses. Quan érem petites tan sols era un test a l’estant més alt, però després s’havia fet gran i Ella l’emprava per penjar-hi les arracades que col·leccionava com si fossin un tresor.

      «En tot moment ens espia. La seva mirada s’assembla als nusos d’un somier, no ens deixa ni dormir tranquil·les», em repetia la germana mentre, amb la mirada, s’enfilava per les rajoles fins a xuclar una fulla d’heura. Tenia els ulls plens dels contes que havíem llegit de petites i d’aquell enfilall de paraules en sobresortien branques que la reptaven com dits de bruixes. Les hores s’esgarrinxaven i tremolava el llindar entre imaginar i perseverar, el pas de vianants que es ratlla entre una interpretació i una altra de la mateixa paraula, entre una successió de lletres i la configuració patètica del seu corresponent animal mitològic. Perquè a cada paraula, sempre, li correspon una bèstia final.

      «El pensament està condemnat a viure contínuament en flor, com les semprevives»: aquest pareixia ser el càstig que robava oxigen a l’habitació. A vegades també afegia el nom de Gael al final de les sentències, com si fos la seva carcassa gramatical. Jo tan sols l’escoltava i controlava la porta de l’habitació perquè no hi entrés ningú. «El pensament està condemnat a viure contínuament en zel, com un puta gos», deia després i l’únic antídot pareixia ser apagar el llum i adormir-nos, arraulides sota les flassades. El somni era la terra més llunyana que coneixíem, on bombejar la sang sense desvetllar el cos.

      IV

      A l’habitació, la paret del seu costat era la de l’heura. La meva, en canvi, era la deshabitada, la que, durant anys, empràrem per pintar. Després d’una nevada hi vam dibuixar un llac gelat amb dues nines patinant-hi, perquè no hi havia rius ni llacs al poble.

      Entre els animals, Ella era com una cabra: dolça i desgraciada. Si es despertava contenta, m’agradava esmorzar amb Ella, però, a dins, ocultava entranyes sempre entorcillades. Quan caminava de puntetes, m’imaginava totes les seves vísceres tenses i era com si les paraules es tornessin gebre a la punta dels dits. Em relliscava el tassó, la taula es convertia en un altre llac cada vegada que hi sèiem plegades. Vaixells de solitud navegaven dins dels seus ulls mentre es banyava la mà i em somreia, idiota i blava de llunyania.

      M’inquietava. Va néixer abans que jo i sempre l’he tinguda al davant. Qui arriba primer pot fer de paisatge, cambra o mirall. Qui ve després té la possibilitat d’un únic armari ajustat al quadre. Tot seguit: pot congriar monyons, però no mudar-se de vestit.

      Benvinguts a l’armari que vaig heretar d’Ella, benvinguts a l’habitació de l’heura, al clar de bosc on s’esdevé l’espectacle de la meva germana en zel.