luxe de cinc estrelles. Ha presidit el lobby econòmic Barcelona Global. Ha estat cònsol honorari de Corea del Sud.
El Grand Hotel Central ocupa l’edifici de Via Laietana, 30, que va ser el domicili particular de Cambó. Pau Guardans va adquirir sencer tot aquest l’edifici (147 habitacions), on hi havia hagut també les oficines de la Fundació Bernat Metge, a la resta dels seus germans. El novembre de 2015, va traslladar a Madrid la seu social de la cadena.
—Rafael Guardans Cambó. Advocat, dirigeix l’àrea d’empresa familiar a Atrevia, una consultora de comunicació. Presideix la FIES (Fundació Institucional Espanyola). En el seu patronat hi ha figures com Carlos Fitz-James Stuart y Martínez de Irujo. També hi és un membre d’una altra distingida saga catalana, Alfonso Rodés Vilà.
—Teresa Guardans Cambó. Filòloga i doctora en Humanitats.
La FIES va ser creada a finals dels setanta com a fundació privada per «fer present a la societat el valor de la Corona com a institució integradora i impulsora de la convivència». La fundació organitza el concurs «Què és un rei per a tu?», adreçat als nois de primària i ESO. També premia els millors articles sobre la Corona. Un dels darrers premiats va ser Nicolás Redondo Terreros per un elogi de Felip VI.
Passió per la política
Francesc Cambó va ser el polític més rellevant del catalanisme conservador després d’Enric Prat de la Riba. Membre del grup de joves advocats formats entorn de Narcís Verdaguer i Callís, va adscriure’s com ells als primers grups catalanistes. Cofundador el 1901 de la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern de Catalunya, Cambó va esdevenir-ne un dels dirigents destacats, i va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat a Corts. La Lliga era una força vista com a filoseparatista des de Madrid i com a conservadora des de les esquerres catalanes.
Com a partit catalanista, la Lliga va defensar la Mancomunitat —que va governar amb Prat de la Riba i Puig i Cadafalch— i un projecte d’estatut d’autonomia el 1919. Com a formació d’ordre, va reclamar la repressió contra els revoltats de la Setmana Tràgica de 1909 i va fer costat a la monarquia enfront dels grans moviments vaguístics de 1917 i els anys posteriors. Va intentar una reforma de l’Estat, però va acabar sotmesa al bloc dominant a Espanya. Cambó va ser ministre en dues ocasions. Aquestes actuacions van fer d’ell un polític ple de contradiccions i van causar un fort desgast de la seva figura.
Durant la Segona República, la Lliga es va veure superada per l’ERC de Francesc Macià, i va exercir d’oposició conservadora al Parlament de Catalunya. Un episodi dolorós per al líder conservador va ser el clam de les multituds que el 14 d’abril de 1931 van celebrar la proclamació de la República als carrers de Barcelona amb el crit de «Visca Macià, mori Cambó!». Una frase que, per cert, encara reapareix sovint en articles d’anàlisi política actual.
L’aixecament militar de 1936 —en el qual la Lliga no va participar— va desencadenar una onada revolucionària a Catalunya, que va moure la major part de la gent rellevant del partit a fugir, molt sovint per salvar la vida, deixant enrere propietats, despatxos i negocis. Van ser uns anys en què Cambó va tenir una actuació també controvertida, i va arribar a obrir una oficina a París per contribuir a la victòria de Franco.
Un home de negocis
Cambó va ser també un actiu home de negocis. En aquest capítol destaca la seva actuació com a president de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad), un holding de diverses empreses europees que va aconseguir el quasi monopoli del subministrament elèctric de Buenos Aires.
L’historiador Borja de Riquer en dona detalls interessants al seu llibre Cambó en Argentina. La CHADE va teixir una potent xarxa d’interessos, amb els suborns inclosos a nombrosos dirigents polítics. Després de passar la Guerra Civil a París i traslladar-se a Suïssa i els Estats Units, Cambó va residir voluntàriament a l’Argentina fins a la seva mort, l’abril de 1947. Quasi trenta anys després, el 1976, les seves despulles van ser dipositades al cementiri de Montjuïc.
Cambó i el Procés
Què queda del llegat polític de Cambó? No és fàcil respondre aquesta pregunta. El catalanisme que van representar homes com Cambó, Prat, Ventosa i Calvell o Duran i Ventosa pot ser cosa del passat, però tot i així el seu lloc en la història de Catalunya és essencial. Moltes institucions actuals van ser impulsades per homes de la Lliga, des de la Biblioteca de Catalunya fins a l’Institut d’Estudis Catalans, passant per la Biblioteca Bonnemaison. En moltes, Prat de la Riba va saber aplegar figures d’altres corrents polítics. Per això van ser obres d’estat. La figura de Cambó, però, és recurrent i, com tots els clàssics, reapareix sovint.
En els inicis de la Transició, es va intentar refundar la Lliga. Però va ser el pujolisme, més modern i dinàmic, més entroncat en la societat sorgida de la Catalunya dels anys seixanta, el que va hegemonitzar el catalanisme moderat de base àmplia. Més recentment, un grup d’activistes i acadèmics ha intentat engegar-ne una nova versió amb el nom de Lliga Democràtica. Durant la Transició, sovint es comparava Miquel Roca amb Cambó, cosa que no incomodava el polític de CiU.
De tant en tant, la figura del polític rebrota. El març de 2019, va tenir lloc a Reus la presentació de la reedició de la biografia Cambó, escrita per Ignasi Buqueras, empresari català que viu a Madrid. Hi va ser present un dels nets, Rafael Guardans. Tots els que hi van intervenir van elogiar Cambó com l’home que seria necessari ara. Entre els presents, hi havia l’empresari Antoni Pont i l’advocat Pere Huguet, militant de Ciutadans. Tots van recordar l’oposició frontal de Cambó al separatisme.
El posicionament d’altres membres de la saga contra el procés independentista és prou conegut. Ignasi Guardans ha estat molt actiu en contra als mitjans i a les xarxes socials i hi ha polemitzat obertament. Empreses vinculades als Guardans, com Único Hotels i Webhelp, han traslladat la seu a Madrid.
Mecenes i col·leccionista amb amistats perilloses
La historiadora de l’art Immaculada Socias, professora emèrita de la Universitat de Barcelona, ha estudiat el Cambó mecenes i col·leccionista. En una ponència presentada en unes jornades al MNAC el 2017, n’apuntava un aspecte poc conegut: la relació intensa de Cambó amb el mecenes Thomas Fischer. En declaracions fetes als autors d’aquest llibre, Socias subratlla «el paper extraordinari de Cambó com a mecenes, no només pel que fa a la Bernat Metge, sinó també impulsant els volums de la col·lecció Monumenta Cataloniae, sobre l’art català, o la Fundació Bíblica».
La investigadora assenyala que «la col·lecció Cambó té dues etapes molt diferenciades: abans i després de 1936» i identifica aspectes més delicats. Socias va treballar documentació de l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS) dels Estats Units, l’agència predecessora de la CIA que va funcionar durant la Segona Guerra Mundial, i també de la Comissió Roberts, creada pel govern dels Estats Units per recuperar obres d’art en zona de guerra. Cambó hi apareix esmentat sovint, com també el seu vincle amb el marxant Theodor Fischer, un dels agents més actius en la compra i venda de peces d’art saquejades pels nazis. Els informes de l’OSS asseguren que Cambó va incrementar la seva col·lecció els anys quaranta amb obres de la galeria Fischer.
Fischer havia subhastat a Suïssa obres d’art procedents d’Alemanya que eren considerades «art degenerat» pels nazis. Cambó va haver de donar explicacions, en el seu exili a Buenos Aires, davant d’aquests informes. Molts objectes saquejats van sortir d’Europa a través de Portugal, el port de Bilbao i Suïssa, i arribaven a països de l’Amèrica Llatina com l’Argentina i d’altres, des d’on —després de ser «rentats»— eren enviats als Estats Units.
Els Vidal-Quadras, esclavisme, banca i política
L’exdirigent del PP català i fundador de Vox és el descendent més conegut d’una de les antigues nissagues que van fer negoci a Amèrica
Els Vidal-Quadras són un exemple de l’anomenada síndrome de Buddenbrock. L’escriptor Thomas Mann va retratar