>
Al voltant del color
Al voltant del color
Presentació i traducció: Salvador Rubio
Ludwig Wittgenstein i Jacques Bouveresse
Col·lecció estètica & crítica
Director de la col·lecció:
Romà de la Calle
|
|
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. |
L’edició d’aquest volum ha comptat amb la col·laboració de la Galería Tomás March de València
© Per la traducció, Salvador Rubio Marco, 1996
© D’aquesta edició: Universitat de València, 1996
Disseny de la coberta: Manuel Lecuona
Disseny de l’interior, fotocomposició i maquetació:
Servei de Publicacions de la Universitat de València
ISBN: 978-84-370-9376-5
Edició digital
ÍNDICE
OBSERVACIONS SOBRE ELS COLORS, Ludwig Wittgenstein
1.El problema de les incompatibilitats entre colors
2.La «geometria» del color és «a priori»?
3.L’ordre fenomènic dels colors i el problema de la seua representació correcta
4.El problema dels «colors primaris» i del que s’anomena «Barreja de colors»
5.De què parlen exactament les Observacions sobre els colors?
6.La superfície i la profunditat
Presentació
Aquest llibre acull, sota el títol Al voltant del color, dos textos diferents: Observacions sobre els colors de Ludwig Wittgenstein i La pregunta «què és el color?», la ciència, la filosofia, i la resposta de Wittgenstein de Jacques Bouveresse.
El primer és la traducció al català d’un recull d’anotacions publicat originalment en alemany i anglés com Bemerkungen über die Farben / Remarks on colour. De la importància del filòsof vienés no cal, segurament, afegir-ne massa, donat que és reconegut per tothom com una de les figures filosòfiques cabdals del nostre segle. Potser sí que cal dir alguna cosa del text. Aquestes anotacions varen ser escrites l’últim any de la vida de Wittgenstein (mort el 29 d’abril de 1951). Durant aqueixos mesos, va treballar sobre la certesa 1 i sobre el color. Aquesta segona inquietud és palesa ja en la carta a Norman Malcolm del 16 de gener del 50, un mes després de pregar-li que no permetera que ningú, que no ho sabera ja, coneguera la natura de la seua malaltia inguarible:
Gràcies per la teua carta del 26 de desembre. Estic realment molt bé i no gens deprimit. No deixe de comptar amb la sort. Fins i tot la doctora Mooney hagué de reconéixer que la meua malaltia era de molta sort. El meu cervell funciona amb lentitud aquests dies, però no puc dir que m’importe. Llisc a bots, per exemple, la teoria del color, de Goethe, que, amb totes les coses absurdes, té punts molt interessants i m’estimula a pensar (…). No estic escrivint res perquè les meues idees mai no cristalitzen bastant.2
En l’última carta que Malcolm rep de Wittgenstein (el 16 d’abril del 51, tretze dies abans de la seua mort) afegeix:
M’ha succeït una cosa extraordinària. Fa més o menys un mes em vaig trobar sobtadament dins el marc mental de fer filosofia. Estava tan absolutament segur que mai no podria fer filosofia novament. És la primera vegada després de dos anys que la cortina del meu cervell es descorre. És clar, fins ací només he treballat unes cinc setmanes i demà pot acabar tot, però m’agrada molt ara.3
Sembla que aquestes dues fites emmarquen bastant bé l’origen d’a-questes anotacions (algunes de les quals foren escrites dies abans de la seua mort). La qüestió dels colors, tanmateix, havia estat ja tractada esporàdicament en altres textos del filòsof, des dels anys trenta. L’escrit de J. Bouveresse fa referència, en bona part, a aqueixos antecedents del problema del color en l’obra de Wittgenstein.
J. Bouveresse, un dels filòsofs francesos actuals més importants, és també, possiblement, el filòsof europeu que ha estudiat el llegat del pensament wittgensteinià amb més extensió, profunditat i en les seues vessants més diverses. De la seua tasca assagística i investigadora, compartida amb la docència, primer com a professor de la Universitat de París I (Panthéon-Sorbonne) i després com a membre del Collège de France (des de la càtedra de Filosofia del Llenguatge i del Coneixement que ara ocupa), són fruit La parole malheurese (1971), Wittgenstein: la rime et la raison (1973), Le mythe de l’intériorité (1976), Le philosophe chez les autophages (1984),4 Rationalité et cynisme (1984), La force de la règle (1987), «L’animal cérémoniel» (1982) (precedint l’edició francesa de les Observacions a La Branca Daurada), Le pays des possibles (1988), i, més recentment, Philosophie, mythologie et pseudo-science. Wittgenstein lecteur de Freud (1991) i Herméneutique et lingüistique (incloent «Wittgenstein et la philosophie du langage» (1991)), a més a més de molts altres articles, conferències i textos menors.
A Espanya, la seua obra no ha passat desapercebuda entre els cercles filosòfics especialitzats, però encara no ha tingut el ressò i l’atenció que mereix, tot i que des d’aquesta col·lecció vàrem contribuir-hi amb la traducció d’alguns dels seus textos fonamentals sota el títol Wittgenstein y la estética.5 No em fa nosa confessar que l’origen d’aquest text va estar en la idea de demanar-li al professor Bouveresse un estudi-intro-ducció per a la traducció catalana de les Observacions sobre els colors. Afortunadament, el que havia de ser només això es va convertir, amb l’inevitable alentiment del projecte (provocat, entre altres coses, pel seu accés al Collège de France), en un assaig militant, en un text filosòfic a fortiori. J. Bouveresse no ens ofereix una glossa, més o menys compromesa, del text wittgensteinià, ni tampoc només una descripció, des de fora, de la posició wittgensteiniana en aqueixa discussió sobre la natura del color que comença amb Newton i Goethe i continua a hores d’ara, sinó que, més aviat, pren posició ell mateix en aqueix àmbit de discussió filosòfica amb la seua interpretació i valoració dels textos de Wittgenstein.
Ens trobem, doncs, amb dos textos filosòfics indubtablement lligats pel subjecte comú del color, i pel fet que un d’ells pren