4
Descolonització
Una pedagogia crítica inclou tots els camps d’estudi que tenen per objectiu redreçar els biaixos que han influït en l’ensenyament i el saber de la nostra societat d’ençà que es va obrir la primera escola pública. Els dos grans moviments per la justícia social del nostre país que van canviar tots els aspectes de la nostra cultura i van crear revolucions petites però poderoses en l’educació són el moviment pels drets civils i el moviment feminista. Després que, gràcies a la lluita per la igualtat racial, s’aconseguís la dessegregació i canviar les lleis, els activistes del Black Power van ser un dels primers grups del país que van assenyalar les múltiples maneres en què s’estructurava l’educació per reforçar la supremacia blanca, per transmetre als infants blancs ideologies de dominació i als infants negres, ideologies de subordinació. Per exemple, criticaven que a les escoles s’ensenyés que «Colom va descobrir Amèrica» (un biaix que negava la presència dels pobles autòctons d’aquest país abans que els colonitzadors blancs arribessin a l’anomenat nou món) i van treure a la llum el fet que uns exploradors africans havien arribat a aquestes terres abans que els europeus. Al nostre país poques persones de cap raça volen recordar el treball que els activistes del Black Power van fer a les escoles públiques per garantir que els infants que passaven gana poguessin menjar i per oferir-los el que Malcolm X anomenava «noves maneres de veure’s» a si mateixos i de veure el món.
Paral·lelament, els reptes feministes al patriarcat i a la insistència del patriarcat en la preeminència dels pensadors masculins i les seves obres van representar una insurrecció que va portar canvis fonamentals. Quan a la crítica del gènere s’hi va afegir la de la raça i la de la classe, es van posar en qüestió tots els biaixos. Per als professors i alumnes progressistes això va ser una veritable revolució que va fer possible per a molts de nosaltres entrar en camps d’estudi que fins aleshores només havien estat a l’abast d’homes blancs privilegiats. Molts de nosaltres vam anar a colleges i universitats que no ens haurien admès si no hi hagués hagut aquests dos moviments per la igualtat, l’objectiu dels quals era rectificar els biaixos de raça, sexe i classe, i un moviment per la reparació i la reconstrucció (mal anomenada discriminació positiva). Era com si amb el terme positiva es considerés que els privilegiats acceptaven de bon grat els desfavorits, amb la qual cosa es reafirmaven les mateixes estructures de dominació paternalista que el moviment pretenia corregir. Deixant de banda aquest aspecte, el moviment va fer possible que moltes persones de les classes explotades, oprimides i/o privades de drets civils aspiressin a una educació superior en un moment històric en què el patriarcat capitalista imperialista supremacista blanc era qüestionat en l’àmbit internacional i al nostre país.
A partir del radicalisme dels combatents militants per la llibertat d’Àfrica, l’Amèrica del Sud, la Xina i de tot el món, els nord-americans radicalitzats, sobretot els dels col·lectius privats de drets civils, apreníem un nou llenguatge amb el qual podíem articular el nostre lloc als Estats Units. Albert Memmi va explorar la relació entre «el colonitzador i el colonitzat» i Frantz Fanon mirava cap a la descolonització. Walter Rodney ens va ensenyar «com Europa va subdesenvolupar Àfrica». Léopold Sédar Senghor ens va donar «negritud» i Amílcar Cabral va parlar de «descolonitzar la mentalitat». Tothom llegia Marx. Alguns treballaven per ajuntar raça, gènere i classe per poder examinar realment el nostre món, entenent la manera com la diferència s’articulava des del punt de vista polític en la nostra vida quotidiana.
Un dels termes més evocats era alliberament. I era increïblement alliberador aprendre un llenguatge polític més complex amb el qual poder anomenar i comprendre la política del nostre país. Era increïblement alliberador anar més enllà dels prejudicis i odis personals per analitzar els sistemes de dominació i el grau d’interdependència que hi havia entre aquests sistemes. El més essencial per a tothom, deixant de banda la raça, la classe o el gènere, era aprendre el paper que tenia l’educació com a instrument de colonització als Estats Units. Per descomptat, els qui rebutjaven aquest terme, sobretot quan s’aplicava a l’experiència dels afroamericans, insistien que no era adequat perquè nosaltres no érem habitants autòctons d’un país que era nostre, amb una llengua i una cultura concretes. Es negaven a reconèixer el vincle entre el destí polític dels ciutadans negres dels Estats Units i les persones negres del continent africà.
És important destacar que les persones negres progressistes d’aquí parlaven sobretot de la colonització de la ment. Es va començar aquesta colonització amb els pobles indígenes i amb les persones de pell negra, morena i groga, amb la presumpció que la nostra història va començar amb la presència civilitzadora del colonitzador. A Cartes a Guinea-Bissau, Paulo Freire afirma:
La cultura dels colonitzats era l’expressió de la seva manera bàrbara d’entendre el món. De cultura, només hi havia la dels colonitzadors. [...] Per als colonitzats, l’experiència alienadora de l’educació colonial només es va veure contrarestada quan, en independitzar-se, van rebutjar-ne alguns aspectes.
Per a moltes persones negres i de color de la primera generació que va anar a la universitat, les llavors que ens van portar a rebutjar una mentalitat colonitzadora van ser sembrades dins nostre abans d’entrar a les institucions, perquè no hauríem estat preparats per rebre els «regals» de la discriminació positiva si abans no haguéssim après a negar-nos a acceptar passivament la pressió que exercien els valors i les perspectives del dominador sobre la nostra identitat. Normalment, a casa apreníem a mesurar la resistència a la cultura del dominador. Aquesta disposició d’ànim ens va ser molt útil a les institucions educatives, on ens vam enfrontar amb l’envestida del pensament esbiaixat del dominador.
Sense una mentalitat descolonitzadora, als alumnes intel·ligents provinents d’entorns desfavorits sovint els és difícil sortir-se’n dins les institucions educatives de la cultura del dominador. Això és cert fins i tot en el cas d’alumnes que han abraçat els valors d’aquesta cultura. De fet, és possible que aquests alumnes siguin els que estan menys preparats per a les barreres amb què topen, perquè s’han convençut que són diferents dels altres membres del seu col·lectiu. Un dels errors més flagrants dels poderosos moviments per la justícia social del nostre país ha estat, i continua sent, suposar que s’aconseguirà l’alliberament de cop. Aquesta idea ha estat perjudicial per al progrés perquè, tan bon punt es va avançar una mica cap a la igualtat, es va aturar la lluita. I això, és clar, és perillós quan es pretén construir subcultures d’autodeterminació dins del marc de la cultura del dominador. Tots hi hauríem sortit guanyant en la nostra lluita per posar fi al racisme, al sexisme i a l’explotació de classes si haguéssim après que l’alliberament és un procés continu. Cada dia ens bombardegen amb una mentalitat colonitzadora (pocs de nosaltres aconseguim fugir dels missatges que ens arriben des de tots els àmbits de la nostra vida), una mentalitat que no tan sols ens modela la consciència i les accions, sinó que, a més a més, dona recompenses materials a canvi de la submissió i el consentiment passiu molt superiors als guanys materials que aporta la resistència, per la qual cosa constantment hem de cercar noves maneres de pensar i de ser. Cal que mantinguem una actitud vigilant i crítica. Això no és fàcil quan la majoria de les persones treballen pràcticament cada dia dins la cultura del dominador.
Els que ens dediquem a l’educació hem tingut molta sort, perquè podem treballar individualment per evitar de reforçar la cultura i els biaixos del dominador amb poca (o gens) resistència. El professor universitari té molta llibertat dins l’aula. La nostra principal dificultat és compartir coneixements des d’un punt de vista imparcial i/o descolonitzat amb alumnes que estan tan immersos en la cultura del dominador que no estan disposats a aprendre noves maneres de pensar i de saber. No fa gaire, en una classe, durant la sessió del debat, una estudiant blanca va dir sense embuts: «Jo soc una d’aquests capitalistes dolents que vostè critica i no vull que el fet de participar a la seva classe o llegir els seus llibres em canviï». Després d’haver recalcat que jo no havia fet servir l’adjectiu «dolent» en el meu discurs ni en cap obra a la qual havia fet referència, vaig fer-los saber que en totes les meves classes deixo clar des del començament que la meva intenció no és crear clons de mi mateixa. Amb la mateixa valentia