tristament buides de la Llebre, em vaig escurar la gola i, mirant apàticament les dues pedres silencioses, vaig extreure d’algun lloc d’una vida anterior els versos escaients:
Parleu poc i sense pressa.
Que jo no senti, sobretot amb el pensament.
Què he desitjat? Tinc les mans buides,
crispades fràgilment sobre la vànova llunyana.
Què he pensat? Tinc la boca seca, abstracta.
Què he viscut? Fora tan bo dormir!
Llavors em sembla que va plorar, o ho vaig fer jo, no n’estic segura. Era fosc, potser només li havien espurnejat els ulls sota els llums del carrer. Si llegeix això s’emprenyarà, em dirà que soc una bleda assolellada, que ella no plora mai. Sigui com sigui, els versos van fer la seva funció i van cloure un capítol inacabat amb més eficàcia que un simple diploma universitari.
Tenia remordiments de consciència per haver deixat que pensés que els versos eren meus. Però en aquell moment, amb la Llebre morta sota terra i la Lejla a sobre, per a mi l’autor no tenia cap mena d’importància. Els versos eren com núvies fugitives, lliures d’Álvaro de Campos —el qual, d’altra banda, no havia existit mai, igual que les nostres maduixes—, lliures de la Lejla i de mi, d’una muntanyeta de terra freda amb dos ulls de pedra, lliures de ser durant un instant i deixar de ser al següent.
No soc capaç de recordar si vam tornar la pala al veí, ni si vam dir res més. Només sé que aquella nit el seu cap es recolzava feixuc sobre la meva incòmoda espatlla, que vaig maleir per dintre aquella espatlla i aquella pelfa marró convertida en asfalt entre nosaltres. Ens vam mirar el seu germà descolorit, emmarcat per quatre vores de paper, mentre la seva mare donava cops a la cuina.
La Lejla va dir:
—La mare encara té la fotografia de Tito. La té al rebost, darrere dels pots dels envinagrats. Si t’hi fixes, li pots veure un ull entre dos trossos de pebrot.
Vaig riure, encara que no em venia de gust. Sempre se m’han fet pesats aquests nostàlgics silenciosos que viuen en una bombolla ben robusta, amb versions més bones i més felices d’un país on les maduixes sempre creixien i els conills no morien mai. Una terra de la qual poden afirmar que era perfecta perquè ens han tret la possibilitat de comprovar-ho. Jo a la seva mare l’havia sentit més vegades de les que l’havia vist. Aquella nit també va ser així. Al cap d’una estona, les paelles van callar com trombons abaixats.
La Lejla va mirar els llibres desats al prestatge darrere de la fotografia del seu germà, després va tancar les parpelles maquillades i va dir en veu baixa:
—Jo la veia morir.
La vaig mirar, confosa. Va obrir els ulls, i quan em va veure la cara de perduda que feia, va somriure i va dir:
—Punt per a mi.
En adonar-se que continuava sense entendre què passava, va posar els ulls en blanc i va deixar anar fredament:
—Ara està inflada, com un cadàver.
Llavors hi vaig caure. Era el nostre joc particular: una de les dues etzibava una citació qualsevol d’algun dels llibres que teníem a la vista en aquell moment, i l’altra havia d’endevinar-ne el títol. Tanmateix, no em va quedar clar per què havia recordat en aquell moment el nostre ritual, gairebé oblidat. Jugàvem a les citacions quan vam començar la carrera, mentre encara crèiem que n’hi havia prou amb dir paraules grandiloqüents perquè la gent cregués que les comprenies. Però aquelles ja no érem nosaltres. La universitat era fora de les nostres vides —per a mi, com un amant sobrevalorat durant quatre anys; per a ella, com una vacuna dolorosa que els altres li havien dit que era imprescindible—. Ara està inflada, com un cadàver ja no era la mateixa frase, igual com nosaltres ja no érem les mateixes mocoses.
—Al capdavall, les paraules són buides —em va dir un cop, abans d’un examen de morfologia. Però aquell vespre les paraules eren necessàries, ni que fos com un placebo; per això, tàcitament, vaig seguir les normes del joc.
—No, ella no es va empetitir —vaig murmurar—, freda i buida semblava molt més gran que abans.
—Fosca —va dir la Lejla.
—Què?
—Fosca i buida.
—Això... Fosca i buida. Diaris de viatge.1
Quan vaig repetir la resposta correcta i ella va moure el cap en senyal d’aprovació, vaig tancar els ulls i li vaig estrènyer la mà càlida per rescatar-la de la pelfa marró i del seu passat beix i xarlatà. Em tranquil·litzava que ella encara fos capaç de jugar, de ressuscitar citacions d’alguns llibres que fingia que no li agradaven i de compartir-les amb mi com si no m’hagués ignorat durant tres anys. No estava emprenyada, jo. M’agradava que encara pogués creure en la bellesa després d’haver presenciat la mort sobre les rajoles del bany.
Llavors em va fer aquella maleïda pregunta per primera vegada.
—Quan escriuràs un poema sobre mi?
Vaig obrir els ulls i em vaig redreçar. La coneixia d’abans d’haver tingut la regla i encara m’agafava per sorpresa.
—Estic segura que continues escrivint. Després d’aquell llibre morbós. Oi? Reconeix-ho —va dir; tot d’una havia aconseguit avergonyir-me, com si escriure poesia fos el mateix que amagar l’ampolla de rakija en una bossa de paper i dormir en un portal.
—Escric —vaig respondre. Ja eren més de les deu. Feia estona que no se sentien les paelles. Sabia que hauria d’haver anat cap a casa just després del funeral. No pot passar res de bo després d’enterrar l’animaló d’algú.
—I doncs, per què no escrius un poema sobre mi? Què tinc de dolent, jo?
—Que potser soc el puto Balašević?2 —li vaig demanar.
Després em va saber greu. Li hauria d’haver dit «sí, i tant», i al cap d’uns dies hauria oblidat que m’ho havia dit, o hauria rigut d’aquella pregunta estúpida i m’hauria dit que preferia morir abans de fingir que era la musa d’algú. En canvi, no vaig ser capaç de contenir-me. No és que la meva poesia fos bona, però el fet que la Lejla s’hagués mantingut allunyada d’aquella part de la meva vida —precisament, la manera com havia ignorat tots aquells esforços, incloent-hi presentacions, ressenyes i premis— m’havia fet mal ben endins, deixant-hi un pòsit perillós. No, no podia permetre que se’n sortís. Encara que avui ella hagués enterrat la mare, no hauria deixat que m’humiliés d’una manera tan banal. Al carrer, un captaire em podria haver demanat el mateix i hauria cregut en la innocència de la petició. Però ella no. Per a la Lejla, la vida era una guineu rabiosa que de nits ve a furtar-te les gallines. Mentre que escriure sobre la vida significava clavar la mirada en la gallina esquarterada l’endemà, sense cap possibilitat de capturar la bèstia in fraganti. Sobretot, em sembla que ella mai no va entendre per què algú que està bé del cap s’asseuria a escriure versos. I encara menys per què jo, en el temps i l’espai que ens havia tocat viure, volia fer-ho tant sí com no. I ara, després de tot plegat, després de tants anys d’una política de menyspreu per l’única cosa en la qual he tingut una mica d’èxit en la meva vida gens espectacular, s’asseu aquí, al seu sofà marró de pega, amb els seus cabells rossos de pega, i m’ofèn. Doncs no se’n sortirà.
—Collons, Sara —va dir i es va aixecar—. Era conya.
No s’havia enfadat, només estava cansada. Segons la Lejla, la poesia no val ni per barallar-s’hi. Va anar fins a la prestatgeria, va agafar la foto del seu germà i va fregar-ne el vidre amb el puny de la màniga.
—Ell tampoc va voler dibuixar-me —va dir, i va tornar la fotografia al seu lloc. Em va mirar amb els ulls ben oberts, com