un barri benestant, al quart pis d’una casa antiga que, com sabria més endavant, l’hi havia deixat en herència una tia llunyana, i que tan bon punt l’havia rebut, l’havia dividit i havia venut els pisos per saldar deutes. Quan va treure de la bossa el clauer que li havia donat la seva filla, va sentir lladrucs a l’altra banda de la porta. Va pensar que hauria de fer còpies de les claus. Quan va obrir la porta, va aparèixer el morro d’un gos enorme i es van sentir els crits d’un home que li manava que callés. Va travessar el passadís mentre el gos ensumava la bossa on duia el menjar. Les cortines estaven obertes, però gairebé no hi entrava llum. Tot i això, no hi havia en l’ambient l’acrimònia que havia esperat.
—Bon dia! —va fer—. Vaig a posar les coses a la nevera.
La cuina i la sala d’estar estaven unides: un petit televisor; un sofà de dues places i una butaca; una làmina que podia ser de Chagall; el Gernika de Zumeta; una taula quadrada amb tres cadires; una barra americana que tenia al damunt tot de capses de medicaments; a la porta de la nevera, receptes, a més de notes i cors de la seva filla: «Fracassaràs quan ho intentis. Torna a intentar-ho. Torna a fracassar. Fracassa millor», «Carpe diem», «El vinagre, a l’amanida».
Quan va obrir la nevera, el gos es va posar a bordar una altra vegada i va tornar a sentir la veu d’en Ramon que venia de l’habitació. «Almenys, encara pot parlar», va pensar la Ixabel una mica més animada, mentre muntava interiorment el trencaclosques del que s’havia de trobar. Només hi havia un paquet de cafè encetat i mitja llimona.
—Deu tenir gana! Sota la pica! —va entendre, finalment. A l’armari de sobre, hi havia un calendari per recaptar fons que ells també tenien a casa. Hi sortia la Madalen fent la mona amb altres estudiants de Psicomotricitat.
La menjadora del gos estava buida i al costat del bol de l’aigua hi havia un petit bassal. No se’n podia escapar.
A sota de la pica, hi havia com una desena part dels productes de neteja que tenia ella: netejavidres, sabó per fregar el terra, detergent per a la roba. A un costat, el sac de pinso del gos. La Ixabel no ho va tenir fàcil per omplir la menjadora sense que en caigués a terra, perquè el gos no parava de donar cops de morro al sac. Va buidar el bol de l’aigua en un moment. Després, se’n va anar cap al passadís bellugant la cua.
Ella el va seguir.
Va trobar en Ramon apuntalat amb coixins blancs. Va trucar a la porta amb els nusos dels dits, com si intentés fer encara més visible el que ja era evident.
—No vius en un mal lloc.
—No: està prou bé.
En la cara d’en Ramon, encara hi podia veure el nen que havia sigut, només calia treure tot el que sobrava d’aquella cara que li havia quedat gran per retrobar la mirada d’aquell nen esprimatxat que va ser.
El gos va començar a ensumar-la i amb el morro li va empènyer l’entrecuix.
—Oso! —va cridar en Ramon amb una energia que va sorprendre la Ixabel—. Cagumdeu! Obre la persiana, per favor.
Ella va apujar amb estrèpit els llistons de fusta. El gos va sortir al balcó i va recolzar les potes del davant a la balustrada, panteixant i amb la llengua penjant.
—Ha de sortir de seguida o deixarà la tifa aquí al mig —va dir en Ramon. Ara, amb més llum, es veia clarament el to trencat de la pell a la cara i al coll.
—Et preparo l’esmorzar abans? Cafè sol, oi?
—No, no. Abans, el gos, que si no serà pitjor. Aquí al costat hi ha un parc; porta’l i ell ja s’arreglarà, que està ben ensenyat. Al penja-robes de l’entrada trobaràs la corretja i les bosses per recollir les caques. —Parlava com algú acostumat a ser obeït—. Quan siguis a prop, deixa’l anar, que si no et tirarà a terra.
—Realment, sembla un ós.
—El nom no és per això.
La Ixabel va esperar que continués amb l’explicació, però no ho va fer. Va treure les mans de dins els llençols amb dificultat i es va girar cap a la finestra, com una planta que busca la llum.
La ira continguda li va envermellir les galtes i les orelles, i quan va ser al carrer, va mirar d’apaivagar aquella cremor posant-se els palmells a la cara un cop i un altre. Duia la corretja enrotllada al canell, i havia de vigilar de no acabar anant per terra amb les estrebades que feia l’Oso. El gos va arrencar a córrer quan va veure la gespa, i la Ixabel, després de barallar-se inútilment amb el mosquetó, el va deixar anar amb la corretja i tot. Tenia el canell adolorit. No li agradaven els animals. Per ella, a les persones que els agradaven els animals no els agradaven les persones, i feien servir aquell amor com una manera de gestionar aquell odi cap a la seva pròpia espècie, res més. I ara, havia de veure’s allà, observant aquell gos al parc: la cara com una espelma que es desfeia, la llengua a fora, cagant.
Mentre pensava com s’ho faria per atrapar l’Oso, va caminar per la gespa amb la mà a dins de la bossa de paper per anar a recollir els excrements: eren allà, humits i fumejants entre les flors. Els va recollir i va anar a buscar una paperera; més endavant, recordaria aquell moment com una epifania. L’Oso recorria el perímetre del parc bavejant. Com que ja es veia a venir la humiliació que suposaria capturar-lo, va decidir no allargar el moment i va començar a cridar-lo picant les mans contra els genolls i cridant cada cop més fort, inútilment. Després, li va anar al darrere xiuxiuejant el seu nom i, quan va ser-hi a prop, amb una habilitat que la va sorprendre a ella mateixa, va trepitjar la corretja. De tornada cap a casa, va haver d’invocar la imatge de la Madalen, tot pensant que el motiu que fos allà era ella i ningú més, i ningú més, i ningú més.
—Bé? —va cridar en Ramon des de l’habitació, i de cop la Ixabel ho va trobar tot massa familiar.
Anant pel passadís, va descobrir que les juntures del paper de la paret no coincidien exactament, que hi havia un decalatge d’un parell de mil·límetres, i, com si aquella distorsió li hagués infós coratge, va dir sense pensar:
—M’emportaré el gos a Hendaia. A la part del darrere de la casa tenim una mica de gespa i a l’Iñaki li agradarà portar-lo a la platja per cansar-lo. Jo no puc venir cada dia. No puc, tinc feina. La Madalen te’l pot portar quan vingui els caps de setmana.
La primera vegada que la Madalen havia dormit fora de casa tenia un any i mig, i va ser a casa dels avis. Les noies que havien estat amb la Ixabel fent d’au-pair a Cork li trucaven cada any per anar a les festes de Sant Fermí, i any rere any trobava alguna excusa per no anar-hi, perquè no li agradava gaire la gent, tot i que li agradava més que no els animals. Aquell cop, però, va dir que sí, perquè en Ramon i ella poguessin fer alguna cosa plegats. Va ser la seva última discussió, vestits de vermell i blanc: en Ramon la va acusar d’haver-se estat massa estona fent la bossa de la nena, i ella va respondre que ell s’hi havia estat massa poc, i van estar dient i replicant, cadascun argumentant per veure de qui seria la culpa si perdien l’autobús que els havia de dur a Pamplona. Però, malgrat tot, van arribar puntuals per agafar-lo, van seure l’un al costat de l’altra i es van refugiar cadascun en el seu propi silenci. Quan van arribar, ja era migdia. Tan bon punt van baixar de l’autobús, se’n van anar cadascun per la seva banda. La Ixabel se’n va anar amb les seves amigues i no va tornar a veure en Ramon fins al cap d’unes hores. Va ser en un bar allargat amb la il·luminació blava, i ell duia un barret de palla i la roba que abans era blanca tacada de vi. Intentaven avançar per aquell passadís ple de gent, ell sortia i ella entrava, i quan es van creuar van continuar endavant sense mirar-se. Es van divorciar poques setmanes després, sense haver trencat el vot de silenci.
—Aquest Iñaki teu també s’ha jubilat, o què?
—És professor i plega d’hora. Hi vols sucre, al cafè?
Sense deixar de fer la fotosíntesi, en Ramon va esbufegar.
—Sembla que no hi ha altre remei.
—No hi ha altre remei.
—Pobre Oso.
La