ulleres. En Linus que somreia. Els renills d’un cavall. Olor de farinetes i cafè. Els seus propis crits. Corda de cànem als canells i als turmells. En Linus que li explicava una història. L’escalfor d’un foc a la cara. Veus. Un drap moll als llavis. Unes ulleres. Gust de mel.
Les butllofes dels canells el van despertar, però va agrair la cremor sota la corda perquè li confirmava que, per fi, ell i el seu cos s’havien reconciliat. Jeia en un carro amb vela. El sol era una taca calenta damunt de la vela. Dues siluetes al pescant enraonaven en veu baixa. També va sentir altres homes muntats en cavalls o burros. El temps fluïa plàcidament a través seu. Les formes, els sons i les textures tornaven a ser part d’una sola realitat.
A mesura que va anar tenint una percepció més clara de l’entorn, es va adonar que pels costats del carro se sentia una dringadissa variada: des de ning-nings ràpids i estridents fins a nong-nongs lents i greus. Va girar el cap i va veure tot de pots penjats en cadascun dels arquets i claus, i també n’hi havia de lligats a la caixa del carro. Dins dels pots, en suspensió en un líquid groguenc, s’hi veien llangardaixos, rates, esquirols, gats, aranyes, guineus, serps i altres bestioles. En alguns pots hi havia fetus d’animals, vísceres, extremitats i caps. En Håkan es va regirar però va notar que estava ben fermat. Va aixecar el cap i va veure ocells que s’agitaven dins d’unes gàbies, insectes que caminaven a poc a poc dins de cistells i va sentir xiular serps dins d’uns baguls de vímet. Per tot això va pensar que no s’havia refet, que només havia estat una il·lusió i que encara estava atrapat en un dels seus malsons. Va fer un soroll amb el coll i un dels homes del davant es va girar. En Håkan només en va poder veure la silueta retallada a contrallum sobre el fons del cel brillant. L’home es va ficar a la part posterior del carro i quan es va inclinar, en Håkan va reconèixer la cara amb ulleres que havia planat damunt seu durant aquell suplici. L’home somreia.
—Has tornat —va dir.
En Håkan va provar d’incorporar-se però les cordes no el deixaven moure’s.
—Perdona —va dir l’home, ben horroritzat de recordar que no l’havia deslligat encara.
Mentre desfeia les cordes, va parlar-li en un to de veu tranquil·litzador. Quan va haver-li alliberat els turmells va callar. En Håkan el va mirar fixament. Llavors l’home li va fer una pregunta. Silenci. Es va treure les ulleres i li va fer una altra pregunta. En Håkan li va mirar els ulls grisos: mostraven curiositat sense arribar a ser intrusius; eren compassius però no condescendents. Com tots els homes que en Håkan havia vist en aquells paratges, no anava afaitat, però a diferència de tots aquells altres, lluïa una barba pèlroja de les de debò que li arribava fins al botó del capdamunt de la camisa. La brutícia li aplanava i domava els cabells, i era fàcil imaginar que com més nets els portés més indomables devien ser. En el seu cas, la vida a les planures l’havia millorat. L’ull dret se li va començar a extraviar i es va tornar a posar les ulleres.
—No parles anglès? —va preguntar.
—Una mica —va respondre en Håkan.
L’home li va fer una altra pregunta. No semblava anglès. Ho va tornar a provar en una llengua de sons guturals i aspres. En Håkan el va mirar alhora que es fregava els canells encetats. En veure-ho, l’home va tornar a demanar disculpes i va imitar un home que delirava, espernegava i clavava cops de puny a l’aire. Després va assenyalar en Håkan i li va tocar els bíceps amb l’índex, però de seguida el va enretirar, com si el múscul cremés.
—Ets fort! —va dir i va riure.
Tots dos van estar en silenci mentre l’home examinava les butllofes d’en Håkan.
—D’on ets? —va preguntar, posant-se bé les ulleres quan va haver acabat.
—De Suècia.
L’home es va mostrar satisfet i alhora preocupat per aquella resposta. Estirant-se suaument la barba i mig aclucant els ulls, va fer l’efecte que s’endinsava en el passat, fins que va dir alguna cosa com ara «Em dic John Lorimer» en suec. A en Håkan se li va il·luminar la cara. En Lorimer va continuar enraonant en una versió imaginària de la llengua materna d’en Håkan, una llengua que era suec i no ho era, que de vegades semblava familiar però que de cop i volta es tornava incomprensible, que evocava la terra natal i tot seguit accentuava l’estranyesa d’aquells sons forans. Més endavant, en Lorimer li explicaria que era un poti-poti d’alemany i holandès, apedaçat amb anglès.
Amb dificultats i amb aquella barreja de llengües, en Lorimer va explicar a en Håkan que quan l’havien vist caminar tot garratibat i amb els braços estirats cap endavant, alguns d’ells van pensar que era un dimoni. Quan s’hi van acostar i van veure-li la pell fosca, uns altres van pensar que era un indi. Quan hi van ser prou a prop per veure que en realitat estava cobert de sang coagulada, tots van quedar convençuts que estava ferit de mort. Semblava que en Håkan no notés la seva presència, però quan van mirar de portar-lo al carro per curar-li les ferides, s’hi va oposar amb fúria i van caldre tres homes per dominar-lo. Al cap de poc, es va desmaiar i va estar en un estat d’atordiment i deliri durant sis dies. Quan li van netejar la sang, en Lorimer es va estranyar molt de no trobar-li cap ferida important.
En un suec amb pinzellades d’anglès, en Håkan va fer un resum del seu suplici, començant per la dona de Clangston. Va instar en Lorimer a mantenir-se allunyat dels esbirros d’aquella dona i va dir que l’endemà deixaria el comboi perquè els qui el perseguien no dubtarien a matar-los a tots ells per endur-se’l. Només li feia falta menjar i aigua, si n’hi podien donar. En Lorimer no en va voler ni sentir parlar. En Håkan s’havia de quedar sota la seva protecció fins que s’hagués refet del tot i s’haguessin assegurat que la dona ja no el podria atrapar. De tota manera, el seu comboi es dirigia cap a l’est, si més no, fins que arribessin a la destinació següent, el gran llac salat de Saladillo, i després, ell i els seus homes anirien cap al sud. Mentrestant, va dir en Lorimer, li agradaria aprendre suec. I, a més a més, li aniria bé tenir un ajudant. En Håkan va llançar una mirada neguitosa als caps que hi havia dins dels pots. En Lorimer va riure, li va dir que no s’havia d’alarmar i va explicar que havia caçat aquelles bestioles pel bé de la humanitat.
Amb menjar i beure de debò i repòs, en Håkan es va refer de seguida. Aviat va sortir del carro i es va afegir als cinc homes que ajudaven en Lorimer i l’escortaven per protegir-lo. En Håkan, encarregat dels cavalls i els ases de recanvi, anava al costat d’en Lorimer tan sovint com era possible, i s’ensenyaven l’un a l’altre les respectives llengües. En Lorimer aprenia de pressa i les seves ganes de practicar el suec anaven en detriment de l’anglès d’en Håkan, però després de tant temps de xipollejar en aquell aiguabarreig de sons forans, en Håkan agraïa els mots sòlids de la seva llengua materna.
En John Lorimer era originari del sud-est d’Escòcia i havia anat a Amèrica amb la seva família quan tenia onze anys. Havien muntat una granja en una zona despoblada el nom de la qual en Håkan no va saber retenir. El senyor Lorimer volia que el seu fill John es fes capellà i li feia recitar de memòria llibres sencers de la Bíblia i preparar sermons basats en les vides de personatges bíblics, que després havia de pronunciar davant la família cada diumenge abans que claregés el dia. Tanmateix, en John, a qui li encantava tot el que estava relacionat amb la natura, s’estimava més les coses terrenals que les celestials. A la vora d’un matollar de prop de casa, el nen va construir una mena de ciutadella (amb fossats, muralles, carrers i estables) i la va poblar d’escarabats, granotes i sargantanes. Tapava l’estructura emmurallada cada nit i la inspeccionava cada matí per comprovar quins animalons havien desaparegut o mort, quins havien anat d’una secció a una altra, quins feien por als altres, etc. Treballava incansablement en la seva ciutat d’animals, fins que el seu pare, que sospitava de les seves llargues absències, el va seguir fins al matollar, va destruir-li la ciutadella a cops de peu, va esclafar-ne els habitants i amb una branca d’un arbre d’allà la vora el va fuetejar. Era —es recordava molt bé de la branca i més tard en va aprendre el nom— un bedoll groc. Mentre li pegava, el seu pare murmurava en veu baixa que hauria d’expiar pel seu orgull blasfem: Déu, i només Déu, tenia el poder de crear un món; qualsevol altre intent era un insult arrogant a la seva obra.