que, curiosament, bullia d’activitat: era ple de vaixells mig enfonsats que havien estat saquejats per les tripulacions abans d’abandonar-los per buscar jaciments d’or. Però aquells vaixells ruïnosos havien estat ocupats per altres persones, les quals fins i tot els havien convertit en tavernes flotants i magatzems que abastien els buscadors d’or acabats d’arribar a preus desorbitats. Esquifs, gavarres i rais anaven amunt i avall entre aquells establiments improvisats, transportant clients i mercaderies. Més a prop de la platja, alguns dels vaixells més grossos s’anaven enfonsant lentament, mentre les marees en comprimien les carcasses en formes capritxoses. A posta o no, unes quantes barques havien embarrancat a les aigües poc profundes i s’havien convertit en habitatges i botigues amb bastides, coberts i fins i tot construccions afegides, de manera que s’allargaven terra endins i arribaven fins a la ciutat. Darrere els pals de les embarcacions, hi havia tot de tendes grosses de color torrat aixecades entremig de cases de fusta brutes de sutge: la ciutat s’havia creat feia poc o bé s’havia mig esfondrat.
La travessia havia durat mesos, però quan van atracar a San Francisco, en Håkan era uns quants anys més gran: aquell noi desmanegat s’havia convertit en un home jove de cara angulosa i colrada pel sol i pel vent salabrós, amb el front arrugat en un gest permanent de dubte i de determinació alhora. Havia estudiat el mapa que l’Eileen, la irlandesa, li havia fet amb la mina de plom. Malgrat que hauria de travessar tot un continent sencer, va arribar a la conclusió que la manera més ràpida de reunir-se amb el seu germà seria per terra.
2.
Els Brennan van insistir a en Håkan que s’afegís a buscar or. De tota manera ell havia d’anar a l’interior del país, i a ells els feia falta algú que els portés l’equipament. També esperaven que es quedés una temporada amb ells i els ajudés a extreure el mineral: li farien falta diners per anar a Nova York, i a ells els aniria bé un altre home per reclamar el seu dret sobre el metall quan en trobessin. Tenien possibilitats de sortir-se’n, deien, perquè en James havia treballat a les mines de carbó i entenia de roques. En Håkan va cedir. Tot i que tenia moltes ganes de posar-se en marxa tan aviat com fos possible, sabia que no podia travessar el continent sense cavalls ni provisions. No tenia cap dubte que el seu germà havia arribat a Nova York, perquè en Linus era massa llest per perdre’s. I, si bé no havien previst mai una situació com aquella, Nova York era l’únic lloc on podrien trobar-se, senzillament perquè era l’únic lloc d’Amèrica que eren capaços d’anomenar. L’única cosa que havia de fer ell era arribar-hi. Llavors, en Linus el trobaria.
Així que van desembarcar, els Brennan es van adonar que els estalvis de tota una vida no valien res. A Califòrnia els guarniments costaven tant com un cavall a Irlanda; una barra de pa, com una quartera de blat. Després d’haver-se venut les possessions abans d’anar-se’n de la seva terra, amb prou feines en van tenir prou per comprar dos rucs vells, un carretó, unes quantes provisions bàsiques i un mosquet amb pany de sílex. Mal equipat i ressentit, en James va menar la seva família terra endins poc després d’haver desembarcat.
La petita expedició no hauria anat gaire lluny sense en Håkan, perquè un dels burros es va inflar i va morir, i aleshores va ser ell qui va arrossegar pràcticament tot l’equipatge. Fins i tot es va fer una mena de jou amb cuir, corda i trossos de fusta, perquè no li fos tan feixuc estirar el carretó costa amunt, mentre la canalla s’hi enfilava per torns. Uns quants cops al dia, en James s’aturava, examinava la terra, i es posava a caminar tot sol seguint un senyal que només veia ell. Llavors clavava cops a una roca amb un pic o passava fang per un sedàs, n’analitzava els resultats remugant fluix i després feia un senyal als altres per reprendre la marxa.
A en Håkan no li va fer gaire impressió, Amèrica. Després de tot el que n’hi havia explicat en Linus, s’esperava un món excepcional, de somni. Encara que no fos capaç de dir el nom dels arbres, encara que no reconegués el cant dels ocells i que el color vermell i blau de les extensions de terra erma li semblés sorprenent, tot (plantes, animals i roques) confluïa en una realitat que, malgrat ser-li estranya, pertanyia, si més no, al terreny del possible.
Avançaven en silenci per vastos terrenys d’artemisa d’una monotonia interrompuda, ara i adés, per petites colles de gossos i per rosegadors espantats o atrafegats. En James no aconseguia caçar cap llebre, però gairebé no fallava mai quan disparava als galls de les artemises. La canalla rondava pel voltant del carretó i del burro i buscaven pedretes daurades que després donaven al seu pare perquè les examinés. Pel camí, arreplegaven branques per fer foc, vora el qual l’Eileen curava les mans i les espatlles d’en Håkan, plenes de butllofes per culpa dels mànecs del carretó i del jou, i llegia passatges de la Bíblia a la família abans d’anar a dormir. Era un viatge tediós que els posava a prova la paciència més que no pas el coratge.
Havent travessat un bosc d’arbres gegantins (l’únic paisatge que tenia una certa semblança amb les descripcions espectaculars d’Amèrica que li havia fet en Linus), van trobar un paranyer de pèl hirsut i de poques paraules que portava un abric impermeable de caçador i, uns quants dies més tard, els primers campaments miners. Van passar per la vora de modestos assentaments, grups de refugis de tela encerada precaris i de cabanyes de troncs mal fetes amb sostre de xarpellera, custodiades per buscadors d’or hostils que no els convidaven mai a seure vora del foc ni a una tassa d’aigua. Les poques coses que demanaven (menjar per a la canalla, un clau per al carretó), els les oferien a preus desorbitats que només es podien pagar amb or.
En Håkan a penes entenia algun fragment de les converses, alguna paraula de tant en tant, a tot estirar, la intenció general que intuïa a partir de les circumstàncies de l’entorn. Per a ell, l’anglès encara era una allau de sons desfets, líquids, que no existien en la seva llengua materna, les erres, les des, les xeixs que es combinaven amb vocals especialment gelatinoses. Froude prueja rar xur per zost. Mirla frecklin tzou. Or freis iouda lluny. Crul rostits racla amic. No xambo quili riaran per por for fric. Folcla rics ximan furla palletes larxes morze urpes. Claixis gloun rouven form faixa. Iren reilin clot xoun xurl niven uorva a bon ritme. Clud altra joixta duix croixin llepa lurd. Hinda pega xod regraut crul grein. Raixen loga an rumor faix remei vuir xust gana xerma vianda. Row guerra xeldens trencat croul veta per xea. Al començament, els Brennan (sobretot l’Eileen) s’esforçaven a mantenir en Håkan informat dels plans, però finalment van renunciar-hi. En Håkan els seguia sense fer preguntes. Gairebé sempre es dirigien cap a l’est, i amb això ja en tenia prou.
Amb la voluntat d’allunyar-se dels altres buscadors, en James es va negar a seguir el camí mig fressat que travessava les muntanyes. Van provar de passar per valls i turons baixos, però costava molt fer avançar el carretó per aquell terreny. Van arribar a una contrada on no hi havia herba i l’aigua era escassa. A en Håkan, la pell de les mans i de les espatlles (als punts de contacte amb el jou amb què estirava el carretó) li havia desaparegut pràcticament del tot, i la carn viva, d’un rosa pàl·lid, brillava sota una capa viscosa d’una infecció incipient del color de la mel. Durant un descens molt costerut, li van caure els pegats amb què l’Eileen li havia embolicat les mans, i els mànecs aspres del carretó li van cremar els palmells plens de butllofes, en van fer caure les crostes i li van travessar la carn amb dotzenes d’estelles, cosa que el va obligar a deixar anar els mànecs. El carretó es va precipitar costa avall cada vegada més de pressa, primer rodant, però després ensopegant i saltironant i finalment fent tombarelles i piruetes amb una gràcia sorprenent fins que es va estavellar contra una roca i es va fer miques. En Håkan es va quedar estirat sobre els rocs, gairebé inconscient pel dolor, i desatès pels Brennan, que, hipnotitzats per la catàstrofe, miraven fixament el rastre que havien deixat les seves pertinences escampades pel pendent del turó. Finalment, en James va sortir de l’estupor, va anar corrents cap on era en Håkan i li va començar a clavar cops de peu al ventre i a bramar —un crit sense paraules, un udol profund—. Com va poder, l’Eileen va contenir el seu marit, que es va deixar anar a terra plorant i bavejant.
—No és culpa teva —no parava de dir la dona a en Håkan, mentre l’ajudava a aixecar-se i li examinava les mans—. No és culpa teva.
Van recollir les coses, van acampar vora un rierol que hi havia allà a prop, i van decidir intentar dormir al costat d’un