i va donar a l’Armandino el seu telèfon. Mentre sortia i recorria el passadís, l’Ornella va voler ensenyar-li l’abric. Estava penjat a l’armari, i no hi havia res més penjat, només hi havia mantes apilades i més diaris. Era un abric negre, amb un gran coll d’astracan pelat. Era un abric de «persona que han tret del riu».
Hi havia una altra cosa que el preocupava, va dir l’Armandino: l’alcalde no volia el gos. Havien de donar-lo a algú altre, però a la nota hi deia: «El gos no pot canviar de poble», així que portar-lo a Viterbo no estava bé. El gos era allà, al darrere de la casa, i van voler que el veiés. Darrere la casa hi havia un gran arbre, i una pila d’escombraries. El gos estava lligat a l’arbre. Era un gos llarg, prim, vell, amb les orelles llargues que penjaven sobre una cara trista. Es deia, va dir l’Armandino, Xèrif.
L’Armandino i l’Ornella s’havien enganxat a en Carmine, i el van seguir fins a la plaça i a l’estanc, on ell, per treure-se’ls de sobre, els va dir que marxava. L’estanc també era el bar i, aquí, en Matteo Tramonti i la Ivana estaven prenent un caputxino. L’Armandino va convidar a dinar tothom dient que al camp hi havia un restaurant fantàstic, amb un vi fantàstic. La Ivana va respondre que amb el caputxino en tenia prou. Amb dificultats es van desfer d’aquells dos, la Ivana caminant cap al cotxe amb les mans a les butxaques i a pas redoblat, en Carmine i en Matteo Tramonti prometent que tornarien al cap d’una estona.
Van passar tota la tarda passejant pel camp. En Carmine caminava amb el braç sobre les espatlles de la Ivana. Ella callava. No plorava. Ell va recordar que ni tan sols va plorar quan va morir la nena. Ell veia el seu perfil pàl·lid, el nas llarg, agut i fi, els cabells castanys recollits al cap, l’abric vell i gastat, de «persona que han tret del riu». Tots tres callaven. Ell va pensar que eren, aquelles dues persones, la Ivana i en Matteo Tramonti, les persones amb les quals se sentia més bé de tot el món. Estar amb ells era senzill. Quan estava amb els altres, amb la Ninetta, amb els diversos amics de la Ninetta, amb els diversos parents de la Ninetta, i també amb els arquitectes que treballaven amb ell a l’estudi, se sentia obligat a encongir-se en una postura entumida i complicada, i sentia que es tornava a la vegada estúpid i tortuós.
Llavors, de cop i volta, mentre estaven asseguts descansant en un prat, la Ivana i en Matteo Tramonti es van posar a parlar de l’Amos Elia feliçment, com si encara estigués viu. Quan cantava. Quan cuinava sopa. Quan explicava alguns somnis que tenia, estranys, llargs, plens d’animals. Quan es vestia bé, amb l’americana creuada blava i la corbata de seda, per anar a sopar a casa de l’alcalde. Quan anava en moto, saltant per aquells camins de cabres, espantat i cautelós. En els últims anys havia deixat de fer servir la moto i l’hi guardava un pagès. De tant en tant anava a visitar-la, com si es tractés d’un animal o d’un nen que algú està cuidant. De vegades parlava d’aquella dona que havia tingut, amb la qual es va casar durant la guerra, mig jueva i estrangera, amb qui s’havia casat per millorar la seva situació amb la policia, i només per això. Durant un breu període, setmanes o mesos, ell, tanmateix, havia desitjat tenir un fill amb ella. Però de seguida li va semblar una bogeria. Ella, d’altra banda, tenia una retroversió de l’úter. Aviat es va adonar que no la suportava, era molt avorrida, això és el que ell deia, però sempre havia conservat alguns objectes d’ella, una tortugueta de marfil, un necesser esparracat, i l’abric. Recordava la seva veu apagada, els seus moviments lents i maldestres, perquè era una dona, deia ell, amb la pressió baixa i la sang fluixa. Després de la guerra s’havien separat. Només una vegada ella havia anat a Fontechiusa a veure’l, i van tenir una discussió terrible, per política, perquè ella estava en contra de Stalin, i ell també, però des d’un punt de vista diferent, i després per una camisola de llana que ella s’havia oblidat a la cuina i que ell havia fet servir per netejar la moto sense adonar-se’n. Ella havia marxat, aquell dia, molt indignada, amb una indignació ardent però apagada, taques vermelles al seu rostre pàl·lid, i ell l’havia acompanyat a l’autobús, amb un alleujament profund, li havia deixat a les cames un paquet amb coses bones per menjar durant el viatge, i mentrestant, ella no deixava de repetir que ell tractava les seves coses com si fossin draps. Però s’havia oblidat aquell abric, i a continuació li havia escrit que no l’hi fes arribar, ja que no tenia traça a preparar paquets postals, ni tampoc a comprar coses de menjar, perquè en aquell paquet hi havia un formatge que semblava sabó. Després ella va desaparèixer, ell en va perdre la pista. Era una dona que no valia gran cosa, deia ell, i, a més a més, li agradava molt viure sol. Ell estava molt unit al seu germà, i suportava també la seva cunyada, però li prenia el pèl pels seus tirabuixons rossos, per les seves sabatilles, i s’enfuria quan la veia posar-se el davantal i preparar-se per netejar la casa. Cap al vespre, va ploure moltíssim, i estaven ben xops quan van arribar a l’hostal de Todi, on havien reservat les habitacions. Van sopar al mateix restaurant de l’hostal, després es van quedar una bona estona al vestíbul bevent aiguardent i assecant-se la roba al costat d’una estufa de llenya.
Van marxar l’endemà, després del funeral. En Carmine va dir que volia pagar ell la factura de l’hostal, a la Ivana perquè era pobra, a en Matteo Tramonti perquè era un noi jove. La Ivana va protestar una mica, va dir que no era tan pobra, tenia uns pares acomodats que li donaven diners sempre que ho necessitava; en Matteo Tramonti no va protestar. Feia mitja hora que havien sortit quan la Ivana va dir que volia tornar per recollir el gos. No estava tranquil·la pensant en aquell gos que s’havia quedat en aquell pati tan trist. «Cvec que tens vaó», va dir en Matteo Tramonti. «Què vol div que un gos no pot canviav de poble. Pev què. Són aquelles maldats que deixava anav de tant en tant». Van tornar. A la casa de l’Amos Elia, a la cuina, l’Armandino i l’Ornella estaven fullejant atles, revistes i diaris. En Carmine va entrar tot sol. Va dir que la senyora Riviera desitjava emportar-se el gos amb ella. La seva filla, l’Angelica, era una apassionada dels gossos. Era mentida, perquè l’Angelica no suportava els gossos. L’Armandino es va quedar perplex. Ell volia insistir-li a l’alcalde. Però l’Ornella va dir que, en el fons, la voluntat dels morts també s’havia d’interpretar. L’Amos desitjava que el gos estigués content. Ser estimat per una nena, hi ha res més bonic per a un gos? El gos sempre era allà, lligat a l’arbre. El van ficar al cotxe, als braços d’en Matteo Tramonti. L’Ornella i l’Armandino es van quedar immòbils mentre els veien marxar, petitons, ell prim i encorbat, ella dreta, rígida i grassoneta. En Matteo Tramonti va dir que semblava que acabaven de sortir d’una cançó infantil. L’Armandino i l’Ornella, ell ben bo, ella ben bella. El gos bordava i va bordar durant tot el trajecte. La Ivana va dir que potser es queixava pel disgust per haver-lo portat a la ciutat. «Ah, no —va dir en Matteo Tramonti—, ves de tovnav enveve, si us plau».
En Carmine va arribar a casa seva ben entrada la tarda. Era diumenge. Aquell dia, la Ninetta duia un jersei vermell nou, en Dodò jugava amb els cotxes sobre la catifa, l’Evelina havia portat una focaccia, bevien te, la Ciaccia Oppi brodava, a petició de la Ninetta, una gran mitjalluna en un vestit de mag que en Dodò havia de posar-se en una festa de disfresses, al cap d’uns dies, en una casa de la mare de la Ciaccia Oppi, a Velletri. Dominava l’estança el gran cap de l’Evelina, amb els seus cabells vaporosos blaus, la seva alçada imponent i enèrgica, i el seu somriure, semblant al de la Ninetta, ofert com una joia, però acompanyat d’una satisfacció íntima de ser, en la vellesa, tan alta, dreta i forta. Era allà com un monument a la vellesa elegant, sàvia, destrament adinerada i sana. En Carmine va sentir que l’odiava. També detestava les altres dues que estaven amb ella. Li va semblar horrible que dins d’aquell odi s’hi trobés barrejat en Dodò. Detestava totes les persones d’aquella estança, i l’estança. Va dir que volia sortir a passejar amb en Dodò. Van dissuadir-lo. En Dodò estava a punt de menjar la seva sèmola, i després havia d’emprovar-se el vestit de mag. «No sembles trist, encara que acabis de tornar d’un funeral —va dir l’Evelina—. Sembles irritat, però no trist. Sembles emprenyat amb algú». «Estic cansat». «Però tampoc sembles cansat, tens una cara acolorida, i normalment estàs molt més pàl·lid». «M’agrada el camp —va dir ell—. Vaig néixer al camp, i quan vaig al camp em sento bé. Era maco, el lloc on hem estat». «Heu estat, perquè éreu molts, de fet heu agafat el cotxe gran. Així que la Pina, el Mimmo i jo hem hagut de renunciar a anar a Lucca, però no passa res, no era important. El mini no l’hem